Arturo Ripstein: “A Mèxic pateixo molt l’enveja, diuen que em pago els homenatges”

BarcelonaEl cineasta mexicà Arturo Ripstein (Ciutat de Mèxic, 1943) acaba d’estrenar la seva millor pel·lícula en anys: La calle de la amargura és la crònica negra del Mèxic més marginal, una immersió en les penombres morals de la mala vida on es creuen, de forma tràgica, les vides de dues prostitutes i dos nans, germans bessons i lluitadors emmascarats. Als 71 anys, Ripstein demostra que encara té moltes coses a dir, tot i que a casa seva no les vulguin escoltar.

Últimament no paren de fer-li homenatges. A Venècia, a Gijón, l’any que ve a la Filmoteca de Catalunya... Com se’ls pren?

Després de 50 anys de carrera, a aquestes altures del partit, l’única emoció que sento és agraïment. Els premis em fan sentir molta alegria.

El seu cinema no ha sigut mai popular a Mèxic. ¿Ni tan sols ara que li fan tants reconeixements ha pogut ser profeta a la seva terra?

Al contrari, ara és pitjor que mai. Els meus compatriotes diuen que sóc jo qui em pago els homenatges que em fan. Pateixo molt la rancúnia i l’enveja, però no de tothom. També hi ha gent que em perdona la vida i diu que potser me’ls mereixo.

¿És per haver ofert als mexicans un reflex d’ells mateixos en què no es volen reconèixer?

No, passa sempre amb qualsevol que assoleixi una certa rellevància. Els que no en tenen pensen que la vida ha sigut injusta amb ells i han de prendre la seva justa revenja.

¿D’on sorgeix la història de La calle de la amargura?

D’un cas real que va passar a Mèxic no fa gaire. Se’n va parlar poc a la premsa, però a la meva dona li va semblar fascinant. En 30 anys, és la primera vegada que jo no li demano que m’escrigui un guió, sinó que ella l’escriu pel seu compte i després me l’ofereix. És un regal d’aquells que un busca sense trobar i de vegades troba sense buscar.

En un país com Mèxic, amb tantes notícies de morts horribles i violentes, què el va fascinar de l’assassinat d’uns nans a mans de dues prostitutes amargades?

La crueltat accidental de l’horror insospitat i la culpa sense perdó. És una història que em permet endinsar-me en psicologies que no conec en profunditat i vaig descobrint a mesura que treballo. És una petita història de l’horror de Mèxic.

La cruesa i l’humor negre amb què descriu la misèria fa pensar que és la seva pel·lícula més buñueliana.

En absolut. Aquesta és la meva pel·lícula més valleinclanesca, a qui Buñuel també va tenir el plaer de robar. Jo no tinc cap problema d’explicar a qui robo, per cert. Robar-li a Buñuel o a Valle-Inclán és com robar-li a la natura, com robar una flor d’un jardí. Indispensable. Però la pel·lícula no és buñuelesca, sinó valleinclanesca. I com que Buñuel també robava a Valle-Inclán, les nostres mirades s’aproximen.

Vostè va conèixer Buñuel al principi de la seva carrera, oi?

Jo era fill de productor i volia treballar al cinema, així que demanava als amics del meu pare que em deixessin anar als seus rodatges. Buñuel era un d’ells, anava al camp a disparar trets amb el meu pare. I quan va començar a rodar El ángel exterminador l’hi vaig demanar i hi va accedir. Per a mi va ser una experiència importantíssima, presenciar el rodatge d’una de les millors pel·lícules que s’han fet mai.

Va prosperar la relació?

La diferència d’edat ens impedia ser amics. Jo tenia 18 anys i ell 62. Però teníem una relació de mestre i alumne. Després del rodatge em va convidar diverses vegades a casa seva per conversar. Crec que em veia una mica com un fill. Perquè a Buñuel li sortien bé les pel·lícules, però els fills li sortien idiotes.

Va treballar amb García Márquez al principi de la seva carrera i és l’únic cineasta que se n’ha sortit adaptant-lo. Per què és tan difícil portar al cinema l’obra de García Márquez?

Perquè les seves novel·les estan molt acabades, són tan complexes i ben ordides que és complicat traduir-les a imatges. La meva primera pel·lícula, Tiempo de morir (1966), va ser també la primera que García Márquez escrivia per al cinema. Aleshores érem bons amics, però això va ser abans que García Márquez es convertís en l’escriptor rock star, el bust eqüestre de la literatura llatinoamericana. L’èxit va fer que la relació es refredés. Però molts anys després em va oferir portar al cinema El coronel no tiene quien le escriba. Amb unes condicions molt interessants, per cert. Em va garantir que no escriuria el guió i que no opinaria sobre res, que només veuria la pel·lícula quan estigués acabada. I així va ser. Quan la vaig acabar, la vam veure junts i després de la projecció va marxar. I mai em va dir si li havia agradat.

I vostè què en pensa? Creu que li va agradar?

En un moment de la projecció es va treure les ulleres per netejar-se els ulls i sospito que no estava constipat. Així que crec que sí que li va agradar.