BarcelonaEl 2003, quan va entrar a la Real Academia Española, Arturo Pérez-Reverte preparava Cabo Trafalgar, una novel·la sobre “el combat naval més conegut de la història”. Va tenir lloc el 21 d’octubre del 1805. Per escriure Hombres buenos (Alfaguara), l’escriptor -estimulat per les seves experiències a la RAE- només ha hagut de recular fins a finals del segle XVIII per narrar la peripècia de dos acadèmics, el bibliotecari Hermógenes de Molina i l’almirall Don Pedro Zárate, que viatgen de Madrid a França per aconseguir els 28 volums de la primera edició de l’ Encyclopédie française, que havien sigut publicats entre l’any 1751 i el 1772 i que, encara ara, simbolitzen el cim del Segle de les Llums.
A la novel·la, un dels personatges es queixa que el poble francès “no té dret a parlar i a ser escoltat, és un simple espectador i una víctima de les operacions ministerials”. I afegeix: “La seva estúpida ignorància política només és superada per la nostra, la dels espanyols”. ¿Parla el personatge o Pérez-Reverte, en aquest passatge?
La meva formació es va nodrir d’un seguit de lectures del segle XVIII, com ara Cadalso, Fernández de Moratín, Rousseau, Jovellanos i D’Alembert. Tenia tots aquests autors al damunt de l’espatlla, vigilant-me com el lloro del capità Long John Silver de L’illa del tresor. A Hombres buenos m’ajudo de tot aquest bagatge acumulat durant anys per intentar explicar una època que s’acaba projectant sobre l’Espanya d’ara. Quan el meu personatge parla de l’estúpida ignorància política hi estic d’acord.
¿ Hombres buenos seria un al·legat contra tota classe d’ignorància, que sovint porta a la brutalitat?
Més que un al·legat, diria que és una afirmació contra el fanatisme i l’estupidesa. Es dóna el cas que, actualment, són dos elements que s’han intensificat... Seguim sent estúpids i fanàtics, i al segle XVIII això podia passar, però ara ja no, és intolerable. Sense cultura, la llibertat no serveix per a res. Un poble lliure i analfabet és fins i tot perillós.
Els dos acadèmics protagonistes busquen una de les grans expressions del saber de l’època, l’ Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert. El llibre és al centre de la seva novel·la. El reivindica.
Encara que estiguem envoltats de mòbils i llibres electrònics i que visquem pendents d’internet, el llibre continua sent al centre de la teranyina cultural. Hombres buenos és, efectivament, un homenatge a l’autoritat i al prestigi del llibre: no hi ha res que pugui substituir-lo. De vegades, quan sento un polític fent declaracions espaordidores, acudeixo a la meva biblioteca, obro algun dels 30.000 volums que tinc i llegeixo durant uns minuts. Els llibres són el meu psicoanalista: em donen ànims i consol.
Qualsevol que llegeixi aquestes declaracions pensarà que el seu estat d’ànim no és gaire alt.
D’una banda, penso que hem patit danys irrecuperables en matèria de cultura, educació i lucidesa, que seran probablement irrecuperables. No crec que d’aquí trenta anys Espanya sigui més culta, però la resta d’Europa tampoc. Els segles d’or de la raó i de l’esperança han sigut el XVIII, el XIX i el XX. Ningú mitjanament lúcid pensarà que ens esperen anys de bonança intel·lectual. Ara bé, els lectors d’Hombres buenos trobaran una novel·la lluminosa perquè ve d’un segle en què l’optimisme era irradiat a través de projectes com l’Enciclopèdia. La lleialtat, l’amistat, la dignitat i la cultura són possibles: aquest és un dels missatges més importants del llibre.
Què va dir, el seu editor, quan va saber que escrivia sobre acadèmics i literats del segle XVIII?
Quan em vaig posar a escriure la novel·la, era conscient de l’aridesa del tema, i havia de compensar els problemes que pogués suscitar amb ofici tècnic. Hombres buenos ha sigut un dels reptes estructurals més importants de la meva trajectòria. Fa trenta anys que escric i he suat tinta. Però valia la pena arriscar-se, perquè de moment la resposta dels lectors és molt positiva. M’estan sent fidels, i això em fa content.
La novel·la avança a dos temps: hi ha la recreació del món de finals del segle XVIII, però també la recerca del narrador, que té algunes semblances amb vostè. ¿Hi hem de veure una picada d’ullet a l’autoficció?
No. Respecto totes les aproximacions a la literatura, però la meva no va per aquí. No hi ha res del que passa a la novel·la que hagi viscut. Ni tan sols quan el narrador es troba amb Darío Villanueva, director de la RAE, o amb Francisco Rico. Així i tot, el que explico, per irreal que sigui, busca sempre ser versemblant.
Li fa dir a Francisco Rico: “Ni durant el segle XVIII ni ara hi ha ningú que accepti que el seu fracàs es degui a una falta de talent, sinó que veu injustícies, conspiracions i menyspreus per tot arreu”. Passat i present tornen a estar connectats.
Som joiosament i deliberadament incultes. Quan ens arriba la conseqüència d’això ens queixem, diem que el nostre cap no ens entén, que la nostra dona no ens escolta... A l’hora d’exigir responsabilitats, tots som fenomenals. Hem d’intentar no perdre la compassió pels altres. És indispensable. Gràcies a Hombres buenos he aconseguit retrobar la part lluminosa de l’ésser humà, he pogut mirar al meu voltant amb una mica més de compassió.
¿Es considera un novel·lista històric, vostè?
La història és un mecanisme i una clau per entendre el present. En aquest sentit, reivindico l’herència de Ramón J. Sender, un esplèndid autor que és capaç d’escriure una novel·la com Bizancio, on a través de l’experiència dels almogàvers acaba parlant de l’Espanya que ell va viure i conèixer.