Cultura18/07/2017

Artur Ruciński i Marianne Cornetti brillen en un ‘Trovatore’ desdibuixat

Xavier Cester
i Xavier Cester

Barcelona‘IL TROVATORE’, DE VERDI

GRAN TEATRE DEL LICEU 17 DE JULIOL

Ningú trobarà a faltar la producció d’ Il trovatore de Gilbert Deflo amb què el Liceu va celebrar de manera deslluïda el desè aniversari de la reobertura. La intenció inicial era reciclar el muntatge, però a l’hora de la veritat Joan Anton Rechi ha signat una producció diferent, el primer mèrit de la qual és superar l’antecessora. El referent de Goya i la seva mirada sobre les malvestats de la guerra té un potencial dramàtic que, tanmateix, a escena no es va acabar de materialitzar: les passejades del pintor encarnat per Carles Canut no aportaven res de significatiu, les projeccions no sempre eren nítides (l’element visual més vistós va ser el vestuari de Mercè Paloma) i la direcció d’actors es va moure en terrenys convencionals.

Cargando
No hay anuncios

L’element més destacat del repartiment va ser el Luna d’Artur Ruciński: la calidesa del timbre, la noblesa del fraseig, la valentia de l’agut, el legato ben cisellat i el fiato generós van ser del tot admirables, sobretot en un Il balen del suo sorriso de molts quirats. No gaire enrere va quedar la temperamental Azucena de Marianne Cornetti, veritable centre dramàtic de l’obra, tot i que el desgast de l’instrument (va arribar justa de forces al climàtic Sei vendicata, o madre! ) fa dubtar de la decisió d’assignar a la mezzosoprano nord-americana vuit de les nou representacions previstes. Marco Berti no ha evolucionat gaire des de les funcions del 2009: veu més propensa a l’expansió que a l’efusió lírica ( Ah, sì, ben mio va ser ben maldestre), com a mínim el tenor italià és un valor, ja que no inspirador, sí fiable, cosa que pocs Manricos poden dir avui en dia. La decepció va venir amb la Leonora de Kristin Lewis. Amb un material no pas menystenible, la soprano nord-americana va superar els problemes inicials d’afinació, però, més enllà d’un agut pinçat i un greu sord, els principals esculls van ser una escassa adequació als elements postbelcantistes del paper i un fraseig impersonal. Carlo Colombara va ser un Ferrando poc truculent, mentre que Maria Miró (Ines) i Albert Casals (Ruiz) van complir sense problemes.

Daniele Callegari va dirigir la que potser és la versió més completa de la partitura de Verdi escoltada al Liceu, incloent-hi les repeticions de totes les cabalette. No va ser fins a un potent cor de gitanos que el director italià va trobar un rumb ferm, sense evitar alguns alts i baixos de tensió i petits desacords entre fossat i escena. Però si el quartet protagonista no rutlla al cent per cent, Il trovatore fa misto.