Les artistes mèdiums despleguen el seu poder sanador i subversiu

Barcelona / Sant SebastiàLa curandera i naturòpata suïssa Emma Kunz (1892-1963) utilitzava com a eines de curació uns dibuixos damunt paper mil·limetrat que feia en trànsit durant unes sessions que es podien prolongar fins a 48 hores. Tot començava amb una pregunta oberta i l’exercici de trobar els punts principals de les xarxes que caracteritzen aquests dibuixos amb un pèndol, i a vegades els recuperava per a noves sessions i per extreure’n nous significats. “Podem deduir quins dibuixos van ser importants perquè tenen més forats de xinxeta i més empremtes de dits”, afirma Yasmin Afschar, la comissària de la magnífica exposició de Tabakalera (Sant Sebastià) on es poden veure uns quaranta dels 500 dibuixos que va deixar, juntament amb un reguitzell d’obres d’artistes contemporanis que comparteixen amb Kunz una visió integral de l’art. “Emma Kunz tenia una visió molt holística dels humans, la natura i l’univers, i no feia diferències entre la ciència, l’art, la recerca i la sanació”, explica la comissària. 

Un altre dels trets destacats del dibuixos d’Emma Kunz és l’ús de diferents colors, que remeten als fluxos d’energia; i també que en alguns es poden observar figures humanes i animals, i que uns altres recorden mandales. Tot i així, és difícil interpretar-los més enllà que són com unes partitures, perquè les sessions no es van enregistrar. Com moltes altres dones que van fer servir l’art com una eina de sanació i com, deien, una porta oberta a un món extrasensorial, Kunz no es va considerar mai artista, però sí que va advertir que els seus dibuixos serien més ben entesos al segle XXI. Des dels anys 80 aquestes dones, entre les quals també hi ha noms com Georgiana Houghton (que sí que va tenir formació artística), Hilma af Klint i Madge Gill, han tingut cada vegada més reconeixement, i aquesta setmana s’han posat més d’actualitat després que s’hagi fet públic que les obres de Josefa Tolrà (1880-1959) seran a l’exposició central de la pròxima Biennal d’Art de Venècia, La llet dels somnis, comissariada per Cecilia Alemani.

Els dibuixos d’Emma Kunz, que va créixer en una família de teixidors a la Suïssa rural, van ser descoberts després de la seva mort dins el món de l’art i van ser qualificats d’art brut. Però aquesta etiqueta no li fa justícia, perquè no era “una víctima d’ella mateixa”, com recorda Afschar. “Era molt conscient del que feia”, subratlla. Un altre dels fets que posa en relleu la comissària és que des dels anys 70 a Kunz i altres creadores se les està integrant en el món de l’art. “No és que hagi canviat el que van fer, sinó que ha canviat la nostra visió de l’art. Avui el concepte d’art és més ampli”, diu Afschar. “Tractar-les requereix que fem un exercici oblic d’historiografia. Això vol dir no continuar la línia de la historiografia d’Occident sinó fer un pas diferent; amb elles no podem continuar dient el que sempre hem dit, perquè en moltes ocasions elles no se senten ni les autores de les obres”, explica la historiadora Pilar Bonet, una de les principals estudioses de Josefa Tolrà i una de les integrants del grup pioner Visionary Women Art, on també hi ha Mery Cuesta i Jo Milne. Precisament una de les etiquetes més comunes és que van ser pioneres de l’abstracció. “No van estar vinculades a cap escola, ni llenguatge artístic, ni acadèmia ni modes ni tendències, sinó a altres continguts com les simbologies”, diu Bonet.

Una altra artista i mediadora catalana, Eulàlia Valldosera (Vilafranca del Penedès, 1963), és un referent internacional amb intervencions com la que va fer a finals de gener per iniciativa d’Àfora Focus Fundació Romea, Acció fotònica (Viatge al paradís), durant la qual va desgranar un reguitzell de dibuixos amb els quals dona veu a la Terra en un moment en què un món vell està decaient i al mateix temps se n’està engendrant un de nou. “El dibuix és una ampliació i una continuació de la meva obra escrita. És una obra, com s’ha vist en els últims treballs que he fet amb públic, que se’m dicta, mitjançant la meva capacitat de visió d’altres dimensions”, diu Valldosera, que va emprendre aquest camí després de tancar un cicle de treball que havia començat als anys 90 i centrar-se en el cos, el seu vessant energètic i la Terra. “Ha sigut molt progressiu –explica–. Els dibuixos no són exactament el fruit de reproduir una visió, perquè la visió és molt complexa, sinó que deixo que la mà es mogui, entro en un estat de meditació, i una sèrie de partícules de llum comencen a conformar una primera forma i allà arrenco a dibuixar”. En aquests dibuixos són cabdals la llum i el color. “Dibuixava i escrivia constantment i a partir del 2016 vaig començar a definir el sentit, el significat i l’ús medicinal que té cada color, cada freqüència de color, i la geometria, perquè el color i la geometria van junts”, recorda. Per a Valldosera és essencial el concepte de "canal" per parlar del contacte interdimensional mitjançant la visió o l’escriptura, i la seva feina també inclou unes sessions de Dibuix i energia.

"Mística activista"

Les vides i les obres d’aquestes dones, també de les anarquistes espiritistes que van ser reprimides abans de la Guerra Civil, com recorda Valldosera, poden suscitar incredulitat, però ara sembla més fort el seu potencial subversiu. Per això Eulàlia Valldosera defineix la seva feina com a “mística activista”. “Ara més que mai s’està fent palès que la nostra civilització té una herència que s’ha de revisar: injustícies, guerres, del patriarcat, religions... Hi ha tot un sistema de creences que cal revisar per recuperar l’eix del poder personal mitjançant l’art –explica Valldosera–. L’art és un portal creatiu, tot ésser viu el pot fer servir i és la manera natural d’adreçar-se a la totalitat”. 

“Crec que aquesta visió holística d’Emma Kunz i altres figures com ella ens ajuden a superar maneres de pensar que han quedat obsoletes perquè estan molt centrades en els humans. També hem de pensar com ens aproximem a la natura i als altres humans –diu Afschar–. Hem de fer una passa enrere de la visió occidental i patriarcal del món, busquem figures que puguin ser models de com pensar el món d’una altra manera, com també es pot trobar en les formes indígenes de producció de coneixement”. “Només cal veure les notícies i el que ha passat en els últims anys per veure que estem en un moment de grans patologies socials, espirituals i econòmiques”, diu Bonet.