Dos artistes generosos i de virtuosisme indiscutible: Maria João Pires i Fumiaki Miura

Maria João Pires i Fumiaki Miura

Ibercamera: Palau de la Música. 1 de desembre del 2021

El 2019, la pianista portuguesa Maria João Pires va conèixer el violinista japonès Fumiaki Miura. La música lusitana va demanar aleshores a Ibercamera que organitzés i programés un recital plegats a Barcelona. I així ha estat, en una setmana en què Miura tornarà a un altre escenari barceloní, el de L’Auditori (el cap de setmana), per tocar davant de l’OBC dirigida per un altre gran del violí, Pinchas Zukerman, en un programa molt complet i, sobre el paper, molt engrescador. Ens hi animem?

Amb un programa diferent del que estem habituats en el cas de la pianista portuguesa, molt estimada a Barcelona però que darrerament semblava repetir-se en excés, el concert al Palau de la Música va transcórrer sense problemes davant d’algunes obres clau del repertori cambrístic: obrien foc les Tres romances op. 94 de Robert Schumann, que van donar pas a la molt més ambigua Sonata op. 31 de Claude Debussy, en què Pires va demostrar conèixer l’evolució d’un instrument que sonava com si fos nou en mans del compositor francès, explorant vies innovadores i creatives, sempre amb la complicitat de Miura.

Ambdós artistes van tenyir de colors mozartians la Sonatina en la menor D. 385 de Schubert amb amaneraments poc atractius, abans del punt culminant de la vetllada: ni més ni menys que la gran Sonata op. 24 de Beethoven, coneguda amb el sobrenom de Primavera. És en aquesta obra on es va veure i es va copsar de nou la complicitat entre els dos artistes, la petitesa física dels quals contrastava amb la grandesa del discurs i amb l’artisticitat majúscula que extreien dels instruments. Amb ganes d’escoltar en directe Miura en pàgines simfòniques de gran volada, el violinista japonès va exhibir un dibuix magnífic en el passeig de l’arc sobre l’instrument. La generositat de Pires es va ensenyorir igualment de la interpretació i va cedir el pas al violí en passatges en què va voler ser discreta (per exemple, el passatge arpegiat amb què arrenca el segon moviment), però sense renunciar al lluïment propi quan Beethoven ho permet.

Feliç vetllada de cambra, en definitiva, amb les millors condicions possibles davant de dos artistes generosos i de virtuosisme indiscutible.