Un artifici visual sobre el mite fàustic

Barcelona'InFaust’ TEATRE AKADÈMIA 19 D’OCTUBRE

Els treballs de la companyia Projecte Ingenu han sigut, sens dubte, agosarats. Perquè agosarament és acostar-se a la figura del Pròsper de Shakespeare (proposta amb què es van donar a conèixer el 2013), al món de les 'Top girls' de Caryl Churchill o al drama de Yerma (les dues estrenades al Teatre Akadèmia) amb què van assolir un notable èxit. En totes hi havia desimboltura, idees i un acurat treball actoral al servei de la paraula. De tot això també n’hi ha a la seva mirada sobre el mite fàustic. Però en aquesta ocasió diria que el farciment escènic agafa molta rellevància en detriment del perfil dels personatges, de les seves emocions i també de la paraula. La proposta de Marc Chornet és molt visual i atmosfèrica, amb una profusió de projeccions de tota mena, una contundent il·luminació, fum i, fins i tot, un espai escènic inundat d’aigua. Tot plegat més plàstic que útil, si bé compon uns quadres suggerents adobats per una banda sonora delicada de cançons ben interpretades 'a cappella'. No obstant això, la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart és deliberadament esquemàtica, i poc en queda del text del poeta alemany, poc de les seves reflexions i gairebé res de les confrontacions de Faust amb Mefistòfil.

Diria que la proposta de Chornet pot resultar atractiva com a espectacle visual, amb un conjunt d’interpretacions ben treballades –entre les quals ens quedem amb la diable Neus Pàmies–, però força decebedora dramàticament. El director es limita a remarcar una idea que el gran Freddie Mercury va verbalitzar amb la cançó 'I want it all'. Efectivament, la nostra societat ens ha fet esclaus del que volem i cada cop importa menys la manera d’aconseguir-ho. És possible que en moltes habitacions d’adolescents hi pengi un pòster amb aquest lema. Però el 'Faust' és un viatge a la naturalesa humana, l’egoisme, la crueltat, les seves contradiccions i anhels. I de tot això no se’n veu gaire a la funció.