Teatre
Cultura14/12/2018

L’artifici del director s’imposa sobre un gran relat

Crítica de 'La neta del senyor Linh', l'obra dirigida per Guy Cassiers i protagonitzada per Lluís Homar al Teatre Lliure

Santi Fondevila
i Santi Fondevila

‘La neta del senyor Linh’

Teatre Lliure. 13 de desembre

13 de desembreL a neta del senyor Linh és una meravellosa novel·la curta o faula llarga de l’escriptor i cineasta francès Philippe Claudel en la qual, com en altres obres seves com Ànimes grises i L’informe Brodeck, batega una profunda mirada de la condició humana. És un relat en què es donen la mà tristesa i alegria, solitud i companyia, derrota i esperança en el rerefons d’una societat desoladora com un mal dia gris d’hivern. Bona part de la dificultat de portar-la a escena és com evitar mostrar físicament el que no ha de descobrir-se fins al colpidor final. És un aspecte que en la lectura creix en l’imaginari del lector, i el director Guy Cassiers ho resol amb el·lipsis visuals, projeccions i accions tècnicament precises però emocionalment força estèrils. Sort, doncs, de Lluís Homar per explicar-nos aquest drama sobre la immigració forçada, la solitud i la solidaritat.

Cargando
No hay anuncios

El senyor Linh arriba a algun port d’Europa després d’un llarg viatge en vaixell fugint d’una guerra que li ha robat tot menys la seva neta, anomenada Sang Diu [Matí Dolç]. Un nadó tranquil a qui constantment canta una nana tradicional del seu país i a qui dedica tota la seva atenció. En una sortida del centre de refugiats, Linh coneix un home gran i gras, el Back, que es convertirà en el seu amic malgrat que no comprèn gairebé res del que li diu.

És una història commovedora, un conte per ser explicat en la intimitat al qual li esqueia un escenari més pròxim que el de la Sala Puigserver i que, al meu entendre, té una posada en escena massa girada cap a la desolació i la fredor, sense lloc per al color, la calidesa i la tendresa, que sí que trobem a l’original. Homar s’esprem per imposar-se sobre el joc formal i és en el tram final sense artificis quan la funció i el mateix Homar, que assumeix tots els papers de l’auca, creixen en intensitat i assoleixen tota la commovedora força que ens conquereix.