BarcelonaArthur Larrue (París, 1984) treballava de professor de literatura francesa a Sant Petersburg fins que el 2013 el van expulsar per escriure Partir en guerre. Diu que no pot tornar a Rússia: "Hi ha massa accidents, seria perillós". Va deixar físicament Rússia, però hi torna molt sovint a través dels missatges dels seus amics, russos i ucraïnesos, o escrivint novel·les com La diagonal Alekhin, publicada per La Campana amb traducció al català de Marta Hernández Pibernat (en castellà, a Alfaguara). Aleksandr Aleksàndrovitz Alekhin (1892-1946) va sumar victòria rere victòria rere un tauler d'escacs a l'època d'entreguerres. Fill d'un ric terratinent, es va criar a la Rússia tsarista i va obtenir la nacionalitat francesa després de la victòria bolxevic. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial es va aliar amb els nazis i va passar els seus últims dies a la península Ibèrica (va morir a Lisboa), jugant per sobreviure i tenint deliris on apareixien els seus rivals morts, alguns d'ells jueus. Així el descriu Larrue, que sobretot es planteja què vol dir ser un geni sense cap mena de moral.
Vostè era professor a Sant Petersburg. Per què en va haver de marxar?
— En vaig marxar perquè la meva primera novel·la, Partir en guerre (Anar a la guerra, 2013), parlava de Putin. Aleshores treballava a la Universitat de Sant Petersburg i el rector, que era un antic membre del KGB i també doctor en biologia –sempre m’ha semblat divertit que fos aquestes dues coses–, va considerar que era poc adequat que algú com jo impartís classes de literatura francesa a joves d’entre 18 i 24 anys. El meu problema era que tenia amics dissidents i hi cohabitava. [El llibre parla dels Voinà (vol dir guerra, en rus), un grup d’artistes que feien art al carrer i performances polítiques. Nadejda Tolokónnikova, Oleg Vorotnikov i Leonid Nikolàiev, que n’eren membres, van passar per la presó. Nikolàiev va morir el 2015 en circumstàncies estranyes.]
Com creu que la població russa viu la invasió d’Ucraïna?
— Els meus amics ucraïnesos i russos estan en estat de xoc. Una de les meves millors amigues, la Daixa, és ciutadana russa d'origen ucraïnès. És traductora. Cada dia espera un avís a Telegram que li indica que la seva família continua viva a Khàrkiv. Crec que aquest exemple explica moltes coses.
Tenim molta poca informació sobre què opina la població russa o les dimensions de la dissidència. Putin compta amb el suport de la població?
— És una bona pregunta i ens la plantegem massa poc. Intento reflexionar-hi en un article recent a Le Monde. A Rússia no hi ha espai per a l’opinió pública i només una part ínfima o fins i tot irrisòria és dissident. La gran majoria del que s’anomena la intel·lectualitat russa, una minoria que viu a Sant Petersburg i Moscou i que té accés a més bona informació perquè pot llegir en altres idiomes, té una dissidència passiva. El pitjor de tot plegat és que la majoria de la població dona suport a la invasió i al seu líder, Putin. El que sosté la nació russa és la por. Qualsevol dissidència pot tenir conseqüències nefastes. Si volem entendre com els russos hi poden donar suport hem d’entendre com funciona el seu sistema polític. Des del segle XVI, amb Ivan el Terrible, funciona a partir de la por: espanteu-nos i espanteu els altres. Així funciona Rússia. L’ofici de Putin és crear por a dins i exportar-la. Un dels errors d'Europa és creure que Rússia és una societat oberta i més o menys liberal. A Rússia es confon la força amb la llei i la por amb el respecte. L’única petita esperança que tinc és que la guerra s’està alentint. És un gran exèrcit lluitant contra un país minúscul que s’hi resisteix. Aparentment, Putin no fa por als ucraïnesos. Potser els russos, davant d’això, voldran agafar les regnes del seu destí. Però crec que és una esperança que es basa més en la fe que no pas en dades.
En canvi, la literatura russa sí que ha sigut dissident. A vegades amb un sentit de l’humor molt mordaç.
— Ho deia Borges. Si voleu fer un favor als escriptors, poseu-los a la presó. Molts escriptors russos s’han confrontat a la tirania i han buscat la inspiració en la violència de la història. Un dels meus escriptors preferits és Nikolai Gógol. Era ucraïnès i escrivia en llengua russa. Era un escriptor polític i un dels seus grans temes era la tirania. Els russos tenen una gran frase: seria divertit si no fos tan trist.
Per què el fascinen els escacs i per què va escollir la figura d'Alekhin?
— Vaig començar a jugar a escacs de manera seriosa a Rússia perquè els meus amics es van criar en l’època soviètica i els escacs eren un esport nacional. Llegia molt sobre escacs i hi jugava, però al llibre sobretot volia parlar del compromís dels artistes i com algú pot ser un geni, tenir un gran talent, i alhora fer coses terrorífiques. Parlo d'Alekhin, però podríem parlar del filòsof alemany Martin Heidegger, que va donar suport als nazis, o d'un escriptor francès a qui admiro profundament i a la vegada odio, Louis-Ferdinand Céline, que era obertament antisemita.
Incideix molt en l'origen del talent d'Alekhin. No és un nen prodigi com el cubà Capablanca. Alekhin s'hi esforça molt: el seu talent és fruit de l'abnegació, del sacrifici, és obsessió, ho dona tot per als escacs i s'oblida de la resta.
— Podien ser els escacs, però podria ser qualsevol altra cosa. Què costa ser un geni? Quan abandonem la vida per l'art? Ser un geni implica perdre la brúixola moral? Heidegger lluïa simbologia nazi i Céline va escriure pamflets antisemites.
Alekhin no s’alia amb els nazis fascinat per les seves paraules, sinó perquè és un oportunista.
— Sí, apareix com un home vil i brutal en el joc.
Renuncia a viure, tot gira al voltant dels escacs.
— Entra en un estat d'hipnosi, de fascinació. Els escacs són 64 caselles on la sort no existeix, com a jugador ets l'únic responsable de tot. L'única cosa que compta són les teves decisions, les teves maniobres. Alekhin tenia una obsessió malaltissa: poder ser sempre el millor, vèncer i vèncer.
Rescata els noms d’alguns jueus que van ser grans jugadors d’escacs i que van tenir un destí tràgic.
— Sí, penso que era un dels reptes morals o humans de la novel·la. El títol és La diagonal Alekhin, però és una novel·la coral i parla d’una generació de jugadors d’escacs magnífica, molts dels quals jueus. Alekhin va trair els homes amb qui havia jugat. Volia fer una mica de justícia, aportar una mica de llum a aquesta generació martiritzada i apartada.
Alekhin va morir el març del 1946 en una habitació d’hotel. S'especula que el van assassinar. Qui el volia matar?
Molta gent: la policia política de Salazar [el dictador portuguès] era molt eficaç; Stalin era un altre enemic; els qui havien format part de la Resistència francesa; els jueus... O la mateixa història: el març del 1946 Alekhin era un home d'una altra època, el seu joc també havia quedat obsolet.
Compra aquest llibre
Fes clic aquíL per adquirir per comprar La diagonal Alekhin a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.