Arthur Ransome, l’escriptor i periodista del Lake District

LondresFa deu anys, l’Adrià, que acaba de fer-ne 18, em va donar una primera lliçó de literatura anglesa. Com a part de la seva educació, l’estiu del 2009 vam enviar-lo un parell de setmanes a un campament musical al Lake District. Natura i música a Lakeland, la terra dels llacs, com es coneix aquesta zona del nord-oest d’Anglaterra, molt popular entre els britànics per fer vacances. Així ha sigut des de finals del segle XVIII i, si fa no fa, fins a l’esclat dels vols barats i la destrucció del nostre Mediterrani.

A més del sac de dormir, la roba, el calçat esportiu, el banyador i el violí, a l’equipatge li vaig amagar el primer llibre de la sèrie d’Els Cinc, d’Enid Blyton. En versió original, Five on a treasure island ( Els cinc a l’illa del tresor ). Conservo els exemplars de l’Editorial Joventut que vaig llegir i rellegir de nen -algunes de les traduccions al castellà són infames: confonen jam (melmelada) per ham (pernil)-, però, òbviament, no tenia sentit que el meu fill el llegís en cap altra llengua que no fos l’anglès.

Quan va tornar em va donar el llibre amb un comentari murri: “Ja sé que va ser idea teva”. L’havia llegit però la història no l’havia entusiasmat gens. Recordava que li havia parlat amb nostàlgia de la meva experiència de lector d’Els Cinc a la seva edat i, ras i curt, volia mostrar un criteri independent. O em desafiava. Un d’aquells dies vam veure la pel·lícula que se’n va fer a finals dels cinquanta. La Júlia, que llavors tenia quatre anys, la va disfrutar molt més.

L’endemà l’Adrià em va demanar d’anar a la biblioteca del barri, o a la llibreria, a buscar la novel·la Swallowdale, d’un tal Arthur Ransome. No n’havia sentit a parlar mai. Me’n va fer cinc cèntims. Era un escriptor -i periodista, amb una vida, per cert, apassionant- que havia situat el Lake District en el mapa de la literatura infantil amb una seguit d’històries sobre les aventures dels nens de dues famílies, els Walker i els Blacketts. Els nens de la història -John, Susan, Titty i Roger, d’una banda, i Nancy i Peggy, de l’altra- són la quinta essència anglesa, que disfruten de l’estiu anant en barca pel llac Windermere, el més gran d’Anglaterra, que berenen te amb pa i jam i que són indubtablement feliços mentre deixen el lector, almenys els menuts, amb l’ai al cor.

Swallowdale és la segona de les dotze novel·les del cicle. La primera, Swallows and amazons, publicada el 1930, és la que va llegir l’Adrià mentre era al campament, a tocar de l’esmentat llac Windermere. “Si t’agraden les històries dels Famous Five, t’agradarà més aquesta -m’ho va dir seriosament, esperant que li fes cas-. Així els compares”.

Vaig llegir Swallows and amazons. Però, ¿com podia llegir i jutjar o disfrutar amb els 46 anys que tenia llavors una novel·la que, idealment, hauria d’haver llegit amb menys de deu? És possible fer-ho? Sí, però... En tot cas, puc dir que Arthur Ransome és molt millor que Enid Blyton. Inexplicablement, no ha sigut traduït o, com a mínim, si mai el van traduir al català o al castellà, els seus títols estan descatalogats i ni tan sols en webs especialitzades de llibres de vell es poden comprar.

M’ho ha confirmat l’estimada amiga Oblit Baseiria, de la llibreria Casa Anita, una de les grans autoritats en matèria de literatura infantil i juvenil a Catalunya, com ho havia sigut el Pep Duran de Robafaves. A un correu electrònic en què l’hi preguntava, l’Oblit em va respondre el següent: “Jo no en conec cap traducció al català o castellà. Podria haver sigut traduït per Joventut (de fet, Joventut està a punt de fer cent anys i abans el seu catàleg estava farcit de clàssics, però ara no es troben). No l’he llegit mai, però has despertat la meva curiositat. ¿És una lectura que aguanta per a nens d’ara?” I tant! Perfectament. Ideal per fer-ne la prova a la col·lecció El Jardí Secret de l’editorial Viena, que, com també em deia l’Oblit, “recupera clàssics de la literatura infantil i juvenil”.

La visita al Lake District, un parc natural, paga molt la pena, amb els llibres de Ransome o sense. El turisme, que tot ho malmet, va provocar que a finals dels anys setanta els càmpings que hi havia fossin allunyats de les ribes dels llacs. Avui Arthur Ransome ja no podria escriure sobre el privilegi i la llibertat de què els Walker i els Blacketts gaudien nou dècades enrere, navegant lliurement i anant per tot arreu sense més restriccions que les que els imposaven els dolents. Ens en queden les novel·les, però. Un petit goig!

Vam anar per última vegada al Lake District fa un parell d’anys. Més enllà de l’espectacle de la natura, que ho és, per a mi Windermere o Coniston, dos dels tretze llacs que hi ha per la zona, són una lliçó de literatura anglesa. La primera que em va donar un nen que ja s’ha fet home.