Visca la revolució de Fina Miralles, Susana Solano i Eva Lootz

BarcelonaQuan Joan Miró es va plantejar la creació de la seva fundació no va voler que fos un mausoleu per al seu art, sinó un centre que aixoplugués els artistes més joves. Així, l'Espai 10, que més endavant va ser rebatejat com a Espai 13, va ser un lloc pioner perquè els creadors de les joves generacions poguessin exposar, a vegades per primera vegada, en una institució. Entre aquests creadors hi ha Fina Miralles (Sabadell, 1950), Susana Solano (Barcelona, 1946) i Eva Lootz (Viena, 1940), que van exposar a l'Espai 10 als anys setanta i vuitanta.

Ara la fundació celebra el seu afany revolucionari amb una exposició on es poden veure la reconstrucció de les instal·lacions que hi van exposar els anys 1979, 1980 i 1986, respectivament, i altres treballs actualment conservats en museus com el Macba, el CA2M de Móstoles i el Museu d'Art de Sabadell. Així mateix, posa en relleu que durant dècades totes tres no han escatimat esforços per consolidar i continuar la seva trajectòria. "Els tres projectes destaquen molt, i elles són unes artistes que han perseverat i han sabut portar una pràctica artística fins a una edat molt respectable, un fet força insòlit en el nostre país, sobretot sent dones", afirma Martina Millà, cap d’exposicions de la Fundació Joan Miró i la comissària de la mostra.

L'exposició porta per títol Entre dos patis, una referència al fet que l'Espai 10 estava ubicat entre els dos patis de l'edifici de Sert, el del garrofer i el de l'olivera, i estarà oberta fins al 18 de maig. Per poder reconstruir les instal·lacions, han sigut essencials els esbossos de les artistes i les fotografies existents. Per a Millà, totes tres comparteixen una actitud davant "un sistema heretat". "Totes tres van néixer després de la fi del món, de la desfeta de la Segona Guerra Mundial, que va deixar Europa en ruïnes, i Espanya estava destrossada. Eva Lootz va haver de marxar d’Àustria i Fina Miralles i Susana Solano van ser filles de la postguerra espanyola”, explica Millà. En aquest context, Miralles va ser la primera que hi va exposar, el 1979, amb un projecte titulat Paisatge, amb el qual plantejava una alternativa de reconnectar amb la terra i, artísticament, desconstruir el gènere del paisatge.

"Són tres artistes fundacionals, perquè després de la fi del món volien repensar les regles del joc, i ho van aconseguir, i van començar de zero", diu Millà. "Van tractar el seu relat amb molta cura per no entrar en el joc d'uns models femenins imposats amb els quals no s'identificaven i que van voler deixar de banda", diu la comissària. "La natura ha sigut la meva gran mestra, jo no he hagut de fer res, m'he posat a disposició, he seguit el dictat de les formes i les paraules", afirma Miralles. "Vaig triar el camí de la cultura i de fer-me a mi mateixa, el mercat de l'art i els altres artistes feien un altre camí", explica.

Associar els materials a les idees

Un any després de Fina Miralles li va arribar el torn a Susana Solano, amb la mostra Escultures i dibuixos. Aleshores Solano encara estudiava belles arts, i havia d'aguantar les burles que els seus professors titllessin de "bosses per portar el pa" unes teles en brut que desborden el bastidor com les que va exposar a la fundació. La mare de Solano era modista, tot i que no exercia, i veure-la treballar amb les mans va ser un estímul per començar. "Després això ho abandones, perquè has d'associar el material a una idea", diu Solano. "Aquella exposició va ser una gran oportunitat –afegeix–. I va haver-hi una persona que em va dir que, ja que exposava a la Miró, havia de saber què exposava perquè definiria la meva trajectòria. Va ser molt important poder veure la meva feina com a espectadora".

Per a Lootz, que el 1986 hi va exposar el projecte Arenes, el que tenen en comú els treballs exposats de totes tres és que "no fan cas del discurs, sinó que parteixen de coses molt elementals, del que tenen davant del nas". En el seu cas, van ser un cub de fusta obert per la part de dalt, en el qual entra la sorra que l'envolta, i un altre cub de fusta que funciona al revés. Com que té les arestes obertes, la sorra que té a dins va caient a fora. "Aleshores ho vaig fer d'una manera molt intuïtiva, però en perspectiva veig que hi havia un tema que m'ha preocupat molt, el de la dualitat i els contraris", diu Lootz.