Les veus de Semprún i Beckett per commemorar l'horror de Buchenwald

Weimar (Alemanya)La memòria històrica és un dels puntals del Kunstfest de Weimar. La nova versió a la plaça del Teatre del memorial que Günther Uecker va fer al camp de concentració de Buchenwald ja està acabada: algunes de les piles de pedres que hi ha arreu de la plaça estan lligades amb benes i entre elles hi ha escrits els noms de presos del camp. I cada dia es fa una lectura de noms de les víctimes. "És un símbol molt bonic. Vol dir que la memòria hauria de ser sempre entre nosaltres, no només uns dies concrets", afirma el director artístic del festival, Rolf C. Hemke.

"Aquesta obra és com una fita, és un símbol que serveix per orientar-se", subratlla. També recorda que la primera obra va ser una reacció de l'artista a unes polèmiques declaracions de Manfred Kanther, ministre de l'Interior alemany del 1993 al 1998, advertint contra el risc de la "buchenwaldització" de la ciutat, és a dir, que tota la glòria de la ciutat pogués quedar segrestada pel record del camp. Ara l'auge de l'extrema dreta torna a posar de manifest que la memòria històrica encara és un tema candent i que cal vetllar pel futur, especialment pel que fa a les eleccions europees a Alemanya a la pròxima tardor. Ara a l'Estat de Turíngia governa l'esquerra en minoria.

L'acceptació del memorial de Uecker, que serà a la plaça fins al dia 30, no ha sigut unànime, com recorda el director. I així mateix, Hemke ha volgut aprofundir en aquest tema portant al mateix camp de Buchenwald una obra del compositor xilè establert a Alemanya Juan Allende-Blin, Monòleg / Diàleg. Es tracta d'un collage sonor que inclou un enregistrament de Jorge Semprún del seu llibre Quel beau dimanche, sobre com va sobreviure a Buchenwald quan tenia uns vint anys; un poema de Samuel Beckett també en francès; la seva pròpia veu; músiques, i sons diversos. L'obra es pot escoltar amb uns auriculars sense fils, i l'escolta fa que l'experiència de recórrer el recinte sigui encara més corprenedora.

"Vaig venir al camp per primera vegada al novembre, i crec que la impressió que vaig tenir es reflecteix en l'obra. Per a mi, aquesta presentació és molt important afectivament", afirma Juan Allende-Blin. Feia uns deu anys que va tenir la idea, però ningú l'havia volgut portar a terme fins que va rebre l'encàrrec de la ràdio de Berlín. "Crec que he aconseguit que els sons que hi ha en l'obra tinguin un caràcter lliure i revelador i al mateix temps he treballat amb les paraules. Els textos són una forma política que no admetia traducció", explica.

La febre de l'or i dels opiacis

Una altra de les fites musicals del festival serà l'estrena de l'òpera del compositor Johannes Maria Staud i el dramaturg Thomas Köck Desaparegut a Cantu (El teu palau és buit), el 2 de setembre al Teatre Nacional i Òpera de Weimar. "D'ells m'agrada que són molt polítics. El que ens uneix és que tenim unes conviccions molt fortes", afirma la directora d'escena, Andrea Moses. Aquest divendres tocava assaig tècnic i de l'orquestra: l'escenografia consisteix en una casa daurada posada de biaix que gira per acollir tres històries sobre el caràcter tòxic del capitalisme ambientades des de la colonització d'Amèrica, la crisi dels opiacis als Estats Units i l'emergència climàtica.

Bernat Vivancos i Núria Rial

En l'últim tram del festival arribarà, amb l'impuls de l'Institut Ramon Llull, el torn del compositor barceloní Bernat Vivancos, la soprano manresana Núria Rial, la soprano austríaca Miriam Feuersinger i la formació de Basilea Les Cornets Noirs, que interpretaran Duo Seraphim. "És una obra d'una certa envergadura, dura 45 minuts, i la podem fer en un festival important", afirma l'autor de la composició, Bernat Vivancos. L'obra va ser un encàrrec del festival també alemany de Freden. "Fas una obra important que és un encàrrec d'un festival important, i és una llàstima que no es vegi al teu país", lamenta Vivancos. Pel que fa a la programació escènica, dimecres al vespre es va estrenar el monòleg de Theresia Walser Eschenliebe [Amor de cendra], on l'actor Steve Karier explica la seva història d'amor amb un arbre en una posada en escena minimalista per deixar tot el protagonisme a la seva interpretació.