Boris Filonenko: "Ucraïna no és a la Biennal d'Art de Venècia per la guerra"

BarcelonaTan aviat com va esclatar la guerra d’Ucraïna la 59a Biennal d’Art de Venècia, que obre dimarts als professionals i dissabte al públic, va anunciar que faria tot el possible per tirar endavant el pavelló d’Ucraïna. L’operació va arribar a bon port i un dels comissaris, el crític i editor Boris Filonenko, explica a l’ARA els riscos que han corregut i els nous significats que pren ara l’obra protagonista, La font de l’esgotament, de Pavlo Makov.

Quan va arribar a Venècia?

— Vaig venir de Lviv, que és la ciutat més gran de l’oest d’Ucraïna, fa uns cinc dies [l’entrevista és de dimecres passat], però el nostre equip va començar a viatjar a Venècia durant els primers dies de la guerra. La meva col·lega Maria Lanko va portar una part de l’obra de Pavlo Makov, La font de l’esgotament, en cotxe des d’Ucraïna, va ser un viatge força llarg. L’obra consisteix en uns embuts i una construcció que estava feta a Kíiv, però arran de la guerra n’hem hagut de fer una altra a Milà, i la Biennal ens va donar suport per fer-ho.

Makov també va aconseguir sortir d’Ucraïna i serà a la Biennal.

— Sí, va estar uns deu dies en un refugi a Khàrkiv, que és la ciutat més pròxima a la frontera amb Rússia. Khàrkiv l’han bombardejada cada dia des del començament de la guerra. Després de setmanes així, el Pavlo va agafar la seva dona i la seva mare, que té 92 anys, i dues amigues més i van decidir marxar a Europa. El seu i el de la Maria van ser els viatges més difícils perquè el país està sota llei militar, i hi ha moltes dificultats, les carreteres estan plenes de cotxes.

La guerra no els ha fet canviar el projecte que tenien previst.

— És important dir que el projecte del pavelló ucraïnès va començar fa uns dos anys, i va quedar ajornat pel covid. La nostra decisió va ser mostrar el projecte com teníem planejat, però amb una explicació diferent i una nova reflexió sobre aquesta obra i el seu context, perquè es remunta a mitjans de la dècada dels 90, durant els primers anys de la independència d’Ucraïna, i Pavlo Makov va ser un dels ciutadans que van votar a favor de la independència en el referèndum del 1991. Aleshores La font de l’esgotament, plantejada al damunt d'una obra d’art pública sobre la manca de vitalitat de Khàrkiv després de l’època soviètica, era un manifest. També era una obra sobre l’intent de la gent d’adquirir una nova identitat, que va resultar insuficient. La font era una metàfora per fer-nos veure que podíem tenir una vida més entusiasta. Al llarg de vint-i-set anys ha passat per molts contextos diferents i fa dos anys vam decidir mostrar-la a Venècia per la manca de decisions polítiques entre els països integrants de l’ONU respecte al canvi climàtic. Ara la qüestió de l’esgotament del títol de l’obra, al qual hem afegit Acqua alta a Venècia, no és local sinó global. I en temps de guerra aquesta obra és també un manifest del que passava abans i de la nova situació, perquè Khàrkiv és una ciutat exhausta per la guerra amb Rússia i la gent està esgotada. Fa massa dies que dura la guerra, més dels que esperàvem, és una guerra llarga. L’esgotament és només una part de tot plegat i per a nosaltres La font de l’esgotament també significa portar el gran interrogant de la guerra dins l’espai europeu.

Malauradament, tot apunta que la guerra tindrà un impacte significatiu en la Biennal.

— Ara hem de respondre a moltes preguntes que no són sobre el pavelló del Pavlo sinó sobre Ucraïna i la seva cultura. La nostra presència a la Biennal d’Art de Venècia ha canviat completament per la guerra, però és important dir que no som aquí per la guerra, ja ho teníem planejat. No ens agradaria que la gent pensés que la nostra presència a la Biennal d’Art de Venècia és una mena de deure dels ucraïnesos per parlar de la seva cultura, perquè és molt desconeguda a Europa. I un altre problema enorme d’aquesta guerra és que es pensa que la cultura russa i la ucraïnesa són semblants, i no ho són. La cultura russa és realista, i necessitem aplicar nocions dels estudis colonials per entendre com funciona. Nosaltres ho tenim clar, però és una gran pregunta per a Europa i molta gent en les institucions no s’adona d’aquesta diferència, i ara una part molt important de la nostra feina és fer-la notar.

En paral·lel al pavelló ucraïnès, preparen una exposició a l’aire lliure als Giardini, titulada Piazza Ucrania.

— Sí, inclourà cartells i obres d’art d’artistes ucraïnesos que són a Ucraïna i d'altres que són fora però que estan connectats amb la seva família.

Com està afectant la guerra a l’art i el patrimoni? Quin és el grau de destrucció?

— Més que d’art, puc parlar d’institucions culturals i museus, perquè ara a Ucraïna hi ha un gran moviment de voluntaris: molta gent està intentant salvar vides i també patrimoni cultural, i molts treballadors de museus en zones en guerra estan intentant salvar obres d’art enviant-les a l’oest del país, i algunes de les galeries les estan enviant a Europa. Malgrat tot, s’han destruït, parcialment o totalment, edificis patrimonials i obres d’art que eren en galeries o que la gent s’havia emportat a casa, com l’òpera i el Museu d’Art de Khàrkiv i alguns edificis constructivistes que van ser bombardejats. Un altre punt important és què fan els artistes. Molts estan fent obres, però sobretot treballen en iniciatives de voluntariat en hospitals, ajudant l’exèrcit, en cuines... És molt important que els artistes trobin alguna cosa creativa en la seva feina, com els que treballen a les cuines i intenten fer bon menjar, o en els hospitals, on fan classes d’art als pacients, o els que fan classes als refugis. La seva vida ha canviat completament.