Carrie Mae Weems: “Trump va servir per revelar com estan de fotuts els Estats Units”

BarcelonaLa fotògrafa Carrie Mae Weems (Portland, Oregon, 1953) va ser una pionera a l'hora d'abordar els temes del poder, la raça i el gènere als Estats Units, amb una càrrega política que està impregnada de poesia i que no deixa de banda la bellesa. El Kbr de la Fundació Mapfre, la Fundació Foto Colectania i el Macba li dediquen una de les seves primeres grans exposicions europees, comissariada per la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose. El projecte es remunta a fa sis anys i ha sigut ardu fer-lo realitat perquè ara Weems és una artista molt demandada. I incansable, perquè, en paral·lel a la fotografia, fa vídeos i instal·lacions. El seu afany artístic es nota fins i tot en els seus grans dots com a oradora.

La reflexió sobre el poder és central en la seva obra. ¿Recorda quan s'hi va començar a interessar?

— No n'estic segura, però crec que va ser quan tenia uns catorze anys, llegint sobre l'explosió demogràfica i la crisi alimentària que va comportar. Vaig pensar que era important que tingués aquesta informació per intentar trobar una altra forma de vida que no contribuís al desastre que s'estava produint. Això em va empoderar, em va fer sentir que tenia una alternativa. Per descomptat, sé que hi ha unes determinades persones que tenen un gran control sobre què s'exposa, qui exposa i quan. L'únic que no sabien aquestes persones és que en realitat no en sabien res, així que si trobava una manera compartir el que estava aprenent sobre dones artistes i afroamericans, aconseguiria tenir un impacte sobre què s'exposava i sobre què s'ensenyava, perquè ni els professors ni els conservadors no en sabien res.

Vostè va ser la primera dona afroamericana a qui, l'any 1994, el museu Guggenheim de Nova York va dedicar una retrospectiva.

— Fa poc que els museus han començat a tenir cura de la diversitat i les minories. Finalment, són conscients que hi ha moltes veus i que algunes necessiten que les escoltin. I si no són escoltades, no només afecta els artistes a títol individual, sinó a tothom, perquè això limita la visió i la comprensió de la realitat.

En quines àrees dels museus creu que cal empènyer perquè siguin més igualitaris?

— Tots necessitem que ens empenyin cap a graus més alts de consciència, i els museus no són diferents de tu i de mi. Això significa haver de treballar. És una feina dura, no és fàcil i és incòmoda. No es tracta de si exposes una dona o un artista afroamericà, sinó de com vius la teva vida. Exposar un d'aquests artistes no ha de sorgir d'una resposta ràpida a una crisi sinó d'un canvi profund, perquè hi creus realment i perquè saps que tens al davant un artista enormement important per a qui som com a país i com a civilització. Quan l'exposes només perquè s'ha produït una crisi, perquè s'han produït uns fets com el cas de George Floyd, no és autèntic.

Es va involucrar en la campanya de les eleccions nord-americanes del 2016 per al Partit Demòcrata, i també en la del 2020. Com es va sentir quan Donald Trump va guanyar?

— El més dolorós va ser que Trump va guanyar, que va arribar a la Casa Blanca. Vam pensar que l’elecció d’Obama significava que teníem la possibilitat de canviar, que els Estats Units estaven canviant, i que albiràvem un futur nou. Però la sola idea que Obama fos elegit va pertorbar tanta gent que van decidir que l’única resposta a Obama era Trump: és una realitat inenarrable com per haver-la d’acceptar. Ho vèiem venir, perquè quan Obama va arribar a la Casa Blanca es va crear una resistència contra ell. El mandat de Trump han sigut uns anys terribles i al mateix temps reveladors: d'alguna manera estic agraïda a aquests últims anys perquè ens diuen com estan de fotuts els Estats Units, com és de problemàtic el país, com de dretes és, i fins on estan disposats a arribar per aferrar-se a una falsa noció de blanquitud. Això és molt important. El que Trump ens va portar va ser terrorífic, però ara tot ha sortit a la llum i pots veure qui són. 

¿Creu que a Europa la seva obra s’entén d’una manera molt diferent que als Estats Units?

— No ho sé. Potser s’ha assumit que la meva obra té a veure sobretot amb els Estats Units i el dia a dia de la seva vida cultural. Però no es limita als Estats Units, sinó que crec que reflecteix suposicions, idees i opinions que s’han instal·lat en la comunitat negra arreu d’Europa, sobre la consideració que han tingut en l’imaginari occidental nord-americà i europeu. La vostra relació amb les Amèriques és profundament rellevant, ho és també la vostra relació amb Àfrica i el vostre paper en el colonialisme, l’expansionisme, el nacionalisme i l’esperit de conquesta. Tot això reflecteix qui sou, l’ambició que hi ha a la mentalitat espanyola. Espero que la meva obra serveixi perquè hi hagi un diàleg transcultural entre nosaltres, perquè no som tan diferents: tots lluitem contra els mateixos vells que diuen que la Terra és plana, que et deshumanitzen per aconseguir el poder i fer les seves conquestes. La gent pobra d’aquí no és diferent de la dels Estats Units, tampoc ho són els treballadors, encara que bevem cafè en hores diferents i malauradament no fem la migdiada! [riu]

La seva carrera va fer un gir quan va rebre la seva primera càmera el 1973 com a regal d’aniversari. Què va significar per a vostè el descobriment de la fotografia?

— Que podia visualitzar el món. Vaig començar com una fotògrafa documentalista, així que la fotografia em va permetre involucrar-me en el món, però això va canviar aviat. Als africans, als afroamericans, se’ls ha denigrat molt, molt sovint se’ls ha deshumanitzat, i em vaig plantejar com podia fer servir la fotografia per reflectir la gran complexitat de la condició negra, com podia fer servir el cos negre per normalitzar la negritud.

Ha vingut a Barcelona en plena guerra d’Ucraïna i després d’un estiu de temperatures rècord. Vivim una onada d’inflació i els experts asseguren que ve una crisi. Què creu que ens poden donar els artistes en aquest clima apocalíptic?

— Esperança, anhels. Els artistes aspiren una vegada i una altra a anar més enllà d’ells mateixos. Per aquesta mateixa raó, no ens quedem tot el dia mirant Fox News i la CNN. Milers de persones vindran a veure aquesta exposició o aniran a veure'n d'altres, aniran a concerts o a espectacles de dansa que els arribaran molt endins i els permetran fugir de la brutalitat de la vida i absorbir alguna cosa espiritual i estar per damunt de la brutalitat i la violència amb les quals hem de negociar. El que passa a Ucraïna és una tragèdia, i tots hauríem de ser al carrer manifestant-nos, però estem en crisi per tot arreu. La guerra és l’absoluta corrupció del poder, amb aquestes massacres de joves que donen la vida per unes refotudes nacions a les quals no els importen, perquè l’important no són ells, sinó tenir el control. Em meravellen els joves artistes ucraïnesos que surten a cantar i a ballar per demanar-nos que prestem atenció al que passa en el seu país.