Una troballa sorprenent: dos quadres de Salvador Dalí que no són el que semblen

BarcelonaL’Arts Institute de Chicago té una extensa col·lecció d’obres de Salvador Dalí d'entre els anys 30 i 70. Hi destaquen la pintura Invenció dels monstres (1937), l’escultura Venus de Milo amb calaixos (1936) i l’esbós del quadre Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri a l’espatlla (1934). Una altra de les obres dalinianes de la col·lecció, una pintura que rebia el títol de Visions de l’eternitat, datada inicialment el 1936, és excepcional perquè és la més gran de l’artista que conserven al museu, però al mateix temps grinyolava respecte a les altres, perquè les obres de Dalí dels anys 30 acostumen a ser de petites dimensions. La pintura, que fa 207 x 117,5 cm, va ingressar al museu l’any 1987 a través d’una donació de Joseph Shapiro, un dels membres del patronat del museu i fundador del museu d’art contemporani de la ciutat, i la seva esposa Jory.

Els conservadors van arribar a pensar que podria ser una falsificació. Després d’estudiar-la amb motiu de l’exposició Salvador Dalí: la imatge desapareix. Visions de l’eternitat, la pintura és la protagonista d’“una de les descobertes sobre Dalí en dècades”, com afirmen des del museu. Després d’aquesta troballa, l’obra canvia de categoria: no es tracta d’una pintura de cavallet sinó d'un fragment de les que Dalí va fer per al Somni de Venus, el pavelló surrealista que va presentar dins l’Exposició Universal de Nova York del 1939. El pavelló era a la Zona de Diversió de la fira i consistia en la representació dels somnis de la deessa en dos escenaris entre els quals passaven els visitants coneguts com la part “seca”, on hi havia un llit de deu metres amb una dona fent el paper de Venus dorment, i la part “humida”, on hi havia un tanc ple d’aigua on nedaven unes altres dones caracteritzades com a sirenes.

El fragment de l’Art Institute de Chicago, protagonitzat per un bust humanoide fumejant enfilat damunt un arc, era a la part seca, on també hi havia pintats elements típicament dalinians, com unes platges encantades, un rellotge tou i unes girafes amb el coll en flames. Tots ells es troben en dos plafons al Japó, al Museu d’art de la Prefectura d’Hiroshima, i l’obra del rellotge tou va quedar tallada entre la pintura de Chicago i un dels plafons japonesos.

Les grans dimensions van ser un dels primers fets que van provocar dubtes als conservadors del museu. També que amb prou feines hi hagués personatges i la pinzellada solta. Per trobar una solució, va ser clau el procés de neteja: quan la conservadora Allison Langley va començar a retirar la brutícia, el vernís i els repintats va poder observar que la tela l’havien tallat, doblegat i enrotllat, així que van començar a plantejar-se que la pintura, ara denominada Sense títol (Somni de Venus) i datada el 1939, formés part d’un plafó o d’un decorat. La recerca de les comissàries de la mostra, Caitlin Haskell i Jennifer Cohen, va continuar i finalment van trobar la seva pintura en una de les fotografies que Eric Schaal va fer al Somni de Venus, mig amagada entre els paraigües que hi havia penjats pel sostre. Malgrat tot, encara hi ha moltes incògnites: per què i quan van tallar els plafons, on va ser la part de l’Art Institute de Chicago fins que Shapiro la va comprar el 1966, per què la van titular Visions de l’eternitat, i on són els plafons que falten.  

Les obres evanescents

Salvador Dalí: la imatge desapareix és la primera exposició que l’Art Institute of Chicago dedica a l’artista i està centrada en estratègies com el mètode paranoicocrític que Dalí va fer servir als anys 30 per crear les imatges dobles i altres efectes visuals. Entre aquestes imatges hi ha Cara de Mae West que es pot fer servir com un apartament i Entre aquestes imatges hi ha Cara de Mae West que es pot fer servir com un apartament i l’obra que dona títol a la mostra, La imatge desapareix. Aquesta última és la versió de Dalí del quadre de Johannes Vermeer Dona de blau llegint una carta. Dalí va afirmar el 1939 que davant una obra cubista un es pregunta què representa i que, en canvi, davant una de paranoica, un es pregunta què veu, què representa el que veu i què vol dir. 

Amb motiu de l’exposició es van estudiar una vintena d’obres i s’ha fet altres troballes sorprenents, com la d’Un farmacèutic aixecant amb extrema precaució la cutícula d’un piano de cua. Curiosament, Eric Schaal va retratar Dalí al costat d’aquest quadre en aquest museu el 1937. Les radiografies i les imatges amb llum infraroja del quadre han revelat que, a l’esquerra de la figura protagonista de Richard Wagner, Dalí hi va dibuixar un dels patrons del compositor alemany, l’extravagant i al mateix temps turmentat rei Lluís II de Baviera, mentre que només va deixar a la vista una mena d’ombra blanquinosa.

Per als comissaris això vol dir que Dalí es va plantejar que la imatge fos pràcticament imperceptible perquè l’espectador s’emportés una sorpresa en descobrir-la. És el mateix cas del gos blau que hi ha a l’extrem inferior dret del quadre Invenció dels monstres, que Dalí va pintar durant el mig any que va passar a Àustria el 1937 després de marxar d’Espanya arran de l’esclat de la Guerra Civil. Segons els comissaris, aquest gos podria ser una referència a Federico García Lorca, que havia sigut assassinat l’any anterior; sembla que Lorca s’havia sentit al·ludit amb el títol de la pel·lícula de Luis Buñuel i Salvador Dalí, Un chien andalou (1929).