La trencadora ampliació del Museu de Belles Arts d'Anvers

Anvers (Bèlgica)Els museus acostumen a ser un caramel per a molts arquitectes: tant si en construeixen un de nou com si el reformen, els equipaments museístics sovint són una oportunitat per fer un edifici icònic. D'altres, com l'arquitecta Dikkie Scipio, de l'estudi holandès KAAN Architecten, fan tot el contrari: l'ampliació del Museu Reial de Belles Arts d'Anvers (KMSKA), que obre les portes aquest dissabte després d'estar tancat durant onze anys, està construïda dins els patis interiors del museu, així que passa totalment desapercebuda des de l'exterior. En quatre dels patis hi ha una desena de noves sales d'un blanc immaculat: la sala superior passa per damunt la coberta de l'edifici històric i està coronada per 198 lluernes triangulars. Als altres dos patis hi ha les noves instal·lacions. El nou edifici no es pot veure des de l'antic i viceversa.

"Sovint els arquitectes el que volen fer és exposar la seva arquitectura –explica Dikkie Scipio–. L'edifici del Museu Reial de Belles Arts d'Anvers es remunta a finals del segle XIX i va ser un dels primers de la seva tipologia, així que el vam considerar com si fos una peça de la col·lecció". Amb l'ampliació, que ha costat uns 100 milions d'euros, el museu guanya un 40% d'espai, fins als 21.000 metres quadrats.

El resultat és espectacular. Les noves sales ara acullen les obres des del 1880, entre les quals hi ha Nu assegut, d'Amedeo Modigliani, desenes de pintures i escultures d'artistes belgues moderns i contemporanis i la col·lecció més important del món de dibuixos, gravats i pintures de James Ensor, que fa de frontissa entre l'art antic i el modern contemporani.

Pel que fa a les sales històriques, han recuperat tota l'esplendor dels seus característics colors granat, gris i verd, perquè llueixin més que mai les obres més icòniques de la col·lecció, entre les quals hi ha Mare de Déu envoltada de serafins i querubins, de Jean Fouquet, considerada la Mona Lisa Francesa; la monumental Adoració dels Mags, de Peter Paul Rubens, i Santa Bàrbara, de Jan van Eyck, a mig camí entre la pintura i el dibuix. També hi ha les tres grans pintures de Déu Pare amb àngels cantants i àngels músics, de Hans Memling, originàriament encarregades per una església de Nájera, a la Rioja, al Camí de Sant Jaume; i Lamentació de Crist, d'Anton van Dyck. Així mateix, el recorregut ofereix algunes sorpreses amb segell català: un petit retaule de Lluís Borrassà, L'arcàngel Miquel envoltat d'un cor d'àngels; el tríptic gegantí de Salvador Dalí Noia saltant a corda en un paisatge, que ésun préstec del Museu Boijmans van Beuningen de Rotterdam, i l'escultura de Josep Maria Subirachs Frontal. Com que Subirachs va viure dos anys a Bèlgica i s'hi va casar, està força representat a les col·leccions belgues.

L'obertura del museu serà una festassa: com quan les obres que Napoleó s'havia emportat van tornar, sonaran les campanes d'una torre de la catedral que és pública i no de l'Església i s'hi sumaran les de les esglésies de la ciutat. Això ara només passa en ocasions excepcionals, com quan els reis visiten la ciutat. Precisament, la relació de Napoleó amb l'edifici va tornar a la llum durant les obres, perquè quan es van fer els fonaments de l'ampliació van destapar les restes d'una ciutadella construïda per ordre del duc d'Alba i més endavant reutilitzada per l'emperador francès.

En paral·lel a la renovació de les sales també han renovat el discurs expositiu: les obres medievals fins al Barroc s'exposen cronològicament i al mateix temps reunides per temàtiques com el poder, la imatge, els cels, el patiment, la música i la redempció. I en algunes d'elles les obres antigues dialoguen amb unes altres de contemporànies d'artistes com Jean-Michel Basquiat, que en un altre àmbit representa com els dissidents van començar a ser representats, Bill Viola i Marlene Dumas.

Per atraure tota mena de públics, hi ha deu elements escenogràfics de Christophe Coppens dins les sales relacionats amb les obres que s'hi poden veure. Estan pensats per als més petits, i entre ells hi ha un sofà amb forma de dromedari que dialoga amb la pintura de Rubens Adoració dels Mags, i una roca gegant a la sala del paisatge. També hi ha una sala immersiva on es poden veure algunes obres mestres ampliades i una altra de realitat augmentada.

Obrir la ferida de colonialisme

Els anys de tancament també han servit perquè els conservadors revisin críticament els discursos i la història del museu. Segons un comunicat fet públic ara, després d'investigar el finançament de l'edifici i la col·lecció han esbrinat que el museu no es va construir amb "fons colonials", sinó amb el finançament de la ciutat d'Anvers i el govern belga. Sí que han detectat que diversos dels benefactors del museu eren actius en el comerç amb les colònies i que 57 de les 1.742 de les peces donades al museu, és a dir, un 3,3%, probablement van ser finançades amb diners generats a les colònies. Fruit d'aquesta recerca, al text de l'escultura de Josuë Dupon Diana, feta per encàrrec del rei Leopold II de Bèlgica amb ivori congolès, es pot llegir que aquesta obra avui és "un recordatori de la violència i el patiment generats pel colonialisme".

"Hem tingut en compte temes com la problemàtica del colonialisme i el feminisme, i ho continuarem fent en exposicions, congressos i altres activitats –afirma la directora general del museu, Carmen Willems–. El museu ha d'estar al centre de la societat. Abans de tancar, aquest museu era una mica conservador, però ara té un nou enfocament, i volem que sigui un lloc de pensament, creativitat i participació i que marqui la diferència".

Un altre cas és el retrat Jan van der Voort i la seva germana amb una criada (1661), de Ferdinand Bol. La criada és una dona negra i el text que acompanya el quadre apunta que continua sent anònima i que, tot i que aleshores l'esclavatge s'havia prohibit, el quadre revela que la desigualtat es mantenia. També s'ha investigat si a la col·lecció hi ha obres confiscades durant el nazisme i no se n'ha trobat cap.