La fotografia d'Eugeni Forcano torna amb tota la força

TerrassaPer a Eugeni Forcano (1926-2018) la fotografia era "un camí d’emocions i de sentiments, de realitats i de somnis, i també d’utopies". Les seves fotografies sovint estan caracteritzades pels contrastos entre dues realitats, com la riquesa i la pobresa, o la vida i la mort; i sempre els personatges que hi apareixen mostren dignitat. El fotògraf subratllava la importància d'exercir de reporter: "El reportatge ha fet possible que m’acostés a la gent sense veu i la descobrís, que és una de les aventures".

Eugeni Forcano va posar als seus treballs uns títols que avui poden semblar un punt pintorescos, i per això no són a l’exposició de l’artista que es pot veure fins al 30 d’octubre a la Factoria Cultural de Terrassa, titulada Eugeni Forcano. Des dels orígens. “Hem volgut donar una lectura oberta de les seves imatges, més contemporània”, diu Laura Terré, historiadora de la fotografia i comissària de la mostra juntament amb el fill de l’artista, Josep Maria Forcano, i Josep Guindo Soldevila, amic personal de l'artista i administrador del seu arxiu.

El recorregut arrenca amb un mural amb les portades que Forcano va fer per a la revista Destino, una fita essencial en la seva trajectòria: “El van contractar a Destino el 1960 després de guanyar un concurs de portades i més endavant també un de reportatges. També li van encarregar la Guia de Barcelona. Així que va començar com a professional amb unes oportunitats que cap altre fotògraf tenia en aquell moment: va entrar en la principal revista gràfica Barcelona, i probablement d’Espanya en aquell moment, i va fer una de les guies més importants de l’editorial Destino”, diu la comissària.

L'exposició inclou vuitanta obres, moltes de les quals provenen de l’exposició que li va organitzar el ministeri de Cultura amb motiu de la concessió del Premio Nacional de fotografia 2012, i que no es va poder veure a Catalunya. Laura Terré assegura que Forcano va ser un fotògraf “peculiar” entre els de la seva època i el seu objectiu ha sigut “entrar dins la seva mirada”. “Jo el veig com un fotògraf més grafista –explica Terré–. Si poguéssim fer servir la paraula portadista, diria que ho va ser. Va buscar més la cosa gràfica que la documental i humana que podríem tenir en uns altres fotògrafs com Ramon Massats, Joan Colom i Xavier Miserachs”. Per això, si Forcano no tenia la imatge que volia, la creava. “Tenia aquesta facilitat per muntar les escenes –afirma–. Era un fotògraf instintiu. Hi ha fotografies seves que et sonen, i de seguida trobes el referent –afegeix–. Era una persona molt oberta i era capaç d’entendre els estímuls per crear una imatge a la seva mida. No anava a buscar les fotografies a veure si li sortien com les havia fet un altre, sinó que quan en veia alguna que li agradava, la volia fer a la seva manera i aconseguir una imatge rodona. No era un caçador d’imatges, sinó un realitzador d’imatges”.

Les fotografies parlen per elles mateixes i, alliberades dels títols i les dates, brillen agrupades per qüestions formals o temàtiques. Sí que estan titulats dos àmbits diferenciats del recorregut. Un és el que inclou les fotografies que va fer a París el 1962, quan va ser convidat pel Comissariat General de Turisme Francès, juntament amb una desena de fotògrafs més, entre els quals hi havia Gabriel Cualladó, Joan Colom, Ramon Masats, Oriol Maspons i Xavier Miserachs. “El viatge a París va durar una setmana. Forcano no solia moure's de Barcelona, els viatges li feien por. Va ser un fotògraf de Barcelona i d’altres comarques. A París va fer una feina més lliure, es va entregar. Aquests fotògrafs tenien el seu ideal de París, i és el que anaven buscant: els artistes, els estudiants...”, diu Terré. L’altre àmbit és el que inclou algunes de les fotografies fins ara inèdites, que va fer quan era molt jove a Canet de Mar, abans d’entrar a Destino. “Tenia una càmera fotogràfica i va fer les típiques fotografies familiars, dels entorns de Canet, de les processons...”, conclou. Com a curiositat, entre la multitud d'una de les fotografies hi ha la seva dona i el seu fill.

El patrimoni fotogràfic en perill

L’exposició és una iniciativa personal de Josep Maria Forcano i Josep Guindo Soldevila. En paral·lel, Forcano continua treballant amb “l’arxiu immens” del seu pare, com diu ell mateix, i fent troballes. Aquesta feina l’està fent, com molts altres titulars d’arxius, sense tenir, per ara, ajuts institucionals. “Estem en una situació en què moltes famílies tenen els arxius dels pares, o els arxius estan disseminats”, afirma Terré. Per això reclama una vegada més la creació d’un “arxiu d’arxius fotogràfics” per salvar aquest patrimoni. “És un patrimoni que es perd, i la fragilitat que té un arxiu fotogràfic no la té un de paper. A més, les fotografies es comencen a descobrir amb el temps, i tenir un arxiu dona la possibilitat de continuar donant informació del passat” amb una mirada renovada, conclou l'experta.