'Top secret' al CaixaForum: "Potser l'espia és un familiar teu"

BarcelonaEls actors i els espies tenen en comú que per fer la seva feina han de canviar d'identitat, s'han de fer passar per una altra persona. "Hi ha una connexió interna molt profunda entre els dos mons", afirma Alexandra Midal, la comissària juntament amb Matthieu Orléan de Top secret. Cinema i espionatge, l'exposició amb què el CaixaForum de Barcelona s'endinsa a partir d'aquest divendres fins al 17 de març en el fenomen del cinema d'espies. Crida l'atenció l'obra que rep els visitants: una imponent làmpada de vidre de Murano de l'artista Cerith Wyn Evans, les llums de la qual, curiosament, fan pampallugues. Està avariada? No. Com en una història d'espies, llança un missatge en codi Morse, en aquest cas un text del filòsof francès Georges Bataille.

"Les connexions entre la realitat i el cinema són bidireccionals, i en el cas del cinema i l'espionatge parlem del camí de la realitat al cinema", afirma Ignasi Miró, director corporatiu de l'àrea de cultura i ciència de la Fundació La Caixa. "L'exposició permet reflexionar sobre els principals conflictes del segle XX, el que és secret, l'expansió dels mecanismes de control. Tots ens podem sentir espiats i, paradoxalment, ens podem convertir en espies amb un telèfon mòbil", explica Miró.

L'exposició inclou 270 peces, com ara cartells de pel·lícules, vestits, objectes, documents, fotografies i obres d'art, d'artistes com Andy Warhol, provinents sobretot de la Cinémathèque Française i de trenta prestadors més. Entre les peces exposades hi ha els vestits de Daniel Craig i Eva Green a la pel·lícula de James Bond Casino Royale, una màquina d'encriptació russa, una maqueta d'un satèl·lit espia i unes càmeres fotogràfiques diminutes que es van fer servir durant la Guerra Freda. Pel que fa als fragments cinematogràfics, es poden veure noranta clips de pel·lícules i sèries. Directors com Carol Reed, Sidney Lumet, John Boorman, Tomas Alfredson, Martin Ritt i Sam Mendes han portat al cinema novel·les emblemàtiques de l'espionatge d'autors com John LeCarré, Graham Greene i Ian Fleming.

"No hi ha gadgets de les tres últimes dècades exposats perquè són material secret de defensa –explica la comissària–. No sabem qui són els espies, potser ho és un familiar teu. Potser ho sabrem algun dia o no es descobrirà mai". Així mateix, Midal creu que aprofundir en el coneixement dels espies pot donar al públic "més sensibilitat davant problemes que ultrapassen la nostra quotidianitat", com l'agent de la Stasi (el servei secret de la República Democràtica d'Alemanya) de la pel·lícula La vida dels altres.

El recorregut de l'exposició està organitzat en cinc àmbits i té un ordre cronològic, sobretot entre la dècada del 1870 i la Segona Guerra Mundial: Espionatge i cinema, una història de tècniques, Clandestines de les grans guerres, Guerres fredes i 'gentlemen', Terrors i terroristes (de la dècada del 1970 als nostres dies) i Tots espies? El ciutadà espia: perspectives de futur. Entre els casos més recents hi ha el de l'exespia Edward Snowden i el de l'exanalista d'intel·ligència de l'exèrcit dels Estats Units Chelsea Manning.

Una mirada de les espies en clau feminista

A l'exposició, una de les claus d'interpretació té a veure amb la desconstrucció de la imatge "fal·lòcrata" de les dones espies. Hi ha imatges de dones espies poderoses, però al llarg dels anys hi ha hagut "alts i baixos" i "lluites constants" en el reconeixement de les dones. "En l'espionatge hi ha hagut moltes dones que han sigut invisibilitzades", diu Midal. Una de les espies més famoses va ser Mata Hari, una de les dones que més ha representat la imatge de la femme fatale, interpretada al cinema per actrius com Greta Garbo i Jeanne Moureau. Va morir afusellada pels francesos el 1917 acusada de ser una agent doble.

Una altra és de l'actriu i inventora nord-americana d'origen austríac Hedy Lamarr: obligada a casar-se per conveniència després de l'escàndol d'interpretar un orgasme a la pel·lícula Èxtasi (1933), es va formar de manera autodidàctica a la fàbrica d'armes del seu marit. Després d'emigrar als Estats Units, Lamarr va fer carrera d'actriu i, en paral·lel, va desenvolupar un sistema de salt de freqüència per guiar els míssils que és considerat un precedent de la tecnologia Bluetooth. Com diu la comissària, Hedy Lamarr (el seu nom real era Hedwig Eva Maria Kiesler) va haver de bregar amb els obstacles que li van posar per ser una dona i pel seu accent austríac, i el seu reconeixement va ser "pòstum". Després de Barcelona, la mostra farà gira pels altres CaixaForum en versió reduïda.