Teresa Lanceta: "Teixint el temps es dilata, és com fer un anti-Pollock"

CeretEn els tapissos i les teles pintades i cosides de Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) ressonen les nits de festa a la plaça Reial barcelonina de la seva joventut. També els llargs viatges en tren que feia per visitar els pares a Alacant, durant els quals podia fer peces de petit format. En la seva obra són igualment importants els teixits de l'Atles mitjà marroquí que la va marcar, i l'erudició i alhora l'estima per la cultura popular, tal com es constata en la gran exposició que li dedica el Museu d'Art Modern de Ceret (Vallespir) a partir d'aquest dissabte i fins al 2 de juny.

"Teixir és molt metòdic, es repeteix el mateix gest una vegada i una altra, però a mi m'entusiasma –afirma Teresa Lanceta–. Quan teixeixes el temps es dilata; teixir és com un fer anti-Pollock, perquè no necessites la inspiració, sinó que pots entrar i sortir de la peça". De fet, al començament de la mostra es pot veure com va deixar de fer tapissos amb motius paisatgístics per ser més fidel a la tècnica, en la qual el més senzill és fer franges horitzontals i diagonals. "No treballo amb un disseny preconcebut, sinó amb una idea i uns colors, i a vegades ni amb això", diu Lanceta.

Lanceta viu un gran moment: va guanyar el Premio Nacional d'arts plàstiques 2023, que atorga el ministeri espanyol de Cultura, després de la gran retrospectiva que li van dedicar el Macba i l'IVAM: i l'exposició de Ceret, titulada Teresa Lanceta, la memòria teixida, se suma a dues que estan en cartell al Museu Meadows de Dallas i al Museu Patio Herreriano de Valladolid. "La secretària de Miquel Iceta [aleshores ministre de Cultura] em va trucar l'endemà que es produís el terratrèmol al Marroc, el 8 de setembre de l'any passat, i el primer que vaig pensar és que em trucava per demanar-me una obra per recaptar diners", recorda Lanceta.

"Andy Warhol deia que tothom seria famós quinze minuts, i en el meu cas soc Premio Nacional durant un any", diu l'artista, com agafant distància dels compliments i pensant sobretot en les exposicions i les hores que passa al petit taller de casa seva al poble de Mutxamel (l'Alacantí): "Hi treballo tot el dia", subratlla. Pel que fa a l'exposició del Meadows, organitzada conjuntament amb la Fundació Arco, inclou una desena d'obres d'entre el 1992 i el 2020, algunes de les quals són de gran format. Tres d'elles, titulades Vermell i negre en diagonal, Arc del Teatre i Gardunya, estan dedicades al Raval, on va viure Lanceta. "És un barri molt patidor, però al mateix temps és part del cor i de la cultura de la ciutat", assegura. La del Patio Herreriano és la que concentra el gruix d'obra nova, la meitat dels tapissos i altres treballs que ha fet durant una recerca dels teixits funeraris del segle XIII a Castella.

L'exposició del Museu d'Art Modern de Ceret inclou més de 70 obres des dels anys 80, més de la meitat de les quals són inèdites. "Hi ha moltes raons per les quals no he ensenyat algunes obres: pot ser que hagi quedat en un lloc d'on no la puc treure fàcilment, perquè pensi que no està prou bé, o que en aquell moment n'hi hagi unes altres que m'interessin més. I també que les vulgui per a mi; jo també m'agrado", diu Lanceta. Entre les obres que eren inaccessibles hi ha dos quadres fets amb tires de tela pintada i trenada que va crear arran d'una exposició al Museu Tèxtil de Terrassa. També surten ara a la llum algunes obres dels anys noranta tintades, cosides i amb sargits amb les quals Lanceta volia fer unes "troballes més emotives". "Quan anava al poble m'agradava veure el meu avi amb uns pantalons sargits, perquè aleshores la gent sargia, i jo en vaig fer un llenguatge", recorda l'artista.

Teixir amb roba usada dels amics

La referència a la memòria del títol de la mostra està justificada perquè la memòria individual i la col·lectiva són molt importants en l'obra de Lanceta. Com diu Jean-Roch Dumont Saint Priest, director del museu i comissari de la mostra juntament amb Gwendoline Corthier-Hardoin, la presència de Lanceta a Ceret està justificada per la importància que el tèxtil té en la col·lecció del museu i en "la història tèxtil del Vallespir, que es remunta a més de mil anys", diu Jean-Roch Dumont Saint Priest. Més concretament, alguns treballs, coneguts com a jarapas, traspuen memòria perquè estan fets amb tires de roba usada que li donaven parents i amics.

D'altra banda, és curiós com les vicissituds socials i polítiques s'escolen en algunes de les peces exposades: la reflexió que Lanceta proposa sobre les catifes espanyoles del segle XV està amarada de "tristesa", diu ella mateixa, per la discriminació que patia la mà d'obra "d'espanyols musulmans" que les feien. "El gran moment del teixit espanyol està en mans musulmanes, però al mateix temps aquestes catifes les compraven senyors de la guerra cristians, perquè una altra de les coses que vol de l'enemic, a més de matar-lo o expulsar-lo, és el seu patrimoni". Així mateix, Lanceta exposa una flassada antiga groga amb un rivet vermell tal com la va comprar. L'ha titulat, evocant el pintor nord-americà Barnett Newman, Qui tem el groc i el vermell?, amb la intenció de parlar de l'actualitat espanyola. "No és normal que tot Espanya tingui por de tants colors. Que a l'Aragó, a València i a Catalunya, els uns tinguin por dels colors dels altres", adverteix. A més a més, en un dels dos vídeos exposats denuncia l'explotació de nens en uns telers a Saqqara (Egipte) de la qual va ser testimoni.