Tatxo Benet: "La censura és un atemptat no només contra la llibertat artística, sinó també contra la personal"

BarcelonaBarcelona guanya un nou museu privat aquest dijous amb l'obertura al públic del Museu de l'Art Prohibit, un nou gran projecte de Tatxo Benet, propietari de la llibreria Ona i cofundador de Mediapro. El museu, ubicat a la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació, a tocar de la rambla Catalunya, s'estrena amb una mostra inaugural que reuneix una quarantena d'obres de grans artistes nacionals i internacionals que han sigut agredides o censurades, o que són d'autors cancel·lats. És una selecció de les més de dues-centes que Benet ha comprat des que va adquirir Presos polítics a l'Espanya contemporània, de Santiago Sierra, a la fira Arco del 2018.

Crida l'atenció que en les obres exposades realment hi ha molt poques imatges que es puguin considerar punyents.

— Això ho vaig notar quan vam fer la primera exposició de la col·lecció a La Panera de Lleida el 2020 amb unes vint-i-cinc obres. Quan veus les obres totes juntes, baixa molt el nivell que tenen d'escandalitzar-te, sense adonar-te'n, perquè el teu nivell de tolerància puja. Quan estàs veient una obra, no entens per què l'han censurat, mentre que sí que pots entendre que algú se senti ferit. I a la persona que tens al costat li passa el contrari que a tu. El fet que hi hagi una varietat molt gran de casos crec que fa que la gent es plantegi que potser no n'hi havia per a tant.

Així que el museu serà com una mena de laboratori de la tolerància.

— Sí, hi havia una proposta que era anomenar-lo Museu de la Tolerància.

L'obra que va provocar l'inici de la seva col·lecció d'art censurat, Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, continua al Museu de Lleida.

— Sí, la vaig cedir al Museu de Lleida tot el temps que hi hagi presos polítics i exiliats. Així que el museu s'ha concebut sense aquesta peça.

Quina és l'última que ha comprat?

— Una de les últimes ha sigut l'original d'un cartell de la Festa de la Mercè de Barcelona del 2010 del dissenyador Claret Serrahima. Com la coca de Sant Joan i els panellets, Claret Serrahima va pensar que la Mercè també havia de tenir el seu pastís. Va anar a parlar amb el gremi de pastissers perquè li fessin un pastís i ell fer-ne el cartell. La proposta que li van fer era un pastís amb figues. Ell hi va estar d'acord, i sembla que l'alcalde Jordi Hereu també, però després els seus assessors van dir que no podia ser perquè la gent diria que Barcelona fa figa i que l'alcalde és un figaflor, i ho va deixar estar. Aquesta història es va fer pública durant la passada Mercè i em vaig posar en contacte amb ell per comprar-li el cartell.

¿Alguna de les obres de la col·lecció ha tocat les seves pròpies línies vermelles?

— Quan vaig començar la col·lecció, no em vaig posar línies vermelles, però la condició era que els treballs fossin d'art i que no fossin, per dir-ho d'alguna manera, bretolades, i que realment haguessin estat agredits o censurats. Aquesta és l'única condició que em vaig posar. Crec molt en la llibertat d'expressió i en la llibertat artística, i quan un artista fa una obra i l'exposa, que l'hi censurin és el pitjor que li pot passar, perquè vol dir que hi ha algú que té poder per decidir què és el que els altres poden veure. I si algú la vol veure o no, és una voluntat, una decisió personal de cada persona. La censura és un atemptat no només contra la llibertat artística sinó també la personal. D'altra banda, una altra cosa molt sibil·lina de la censura, i això és molt gros, és que intenta marcar quins són els límits.

Hi ha artistes que juguen amb la provocació i els límits.

— Que a un artista el censurin és un contratemps. La gent pot pensar que a partir d'aquell moment un artista censurat es farà ric, però en realitat pateix molt perquè no sap quina serà la reacció del públic a partir d'aquell moment, o pot passar que l'identifiquin sempre amb aquella obra, com és el cas d'Ines Doujak i l'escultura on surt el rei Joan Carles I sodomitzat, Not dressed for conquering. Llavors, si poses un petit gra de sorra perquè aquestes obres d'art es vegin amb normalitat, estàs eixamplant els espais de llibertat.

El museu obre les portes en un moment molt convuls: una de les obres exposades és un vídeo distòpic sobre la guerra entre Israel i Palestina de l'artista palestina establerta a Londres Larissa Sansour, titulat Nació Estat. El 2011 la marca Lacoste va al·legar que retirava la dotació del premi d'art que patrocinava, l'Elysée, perquè consideraven que aquesta obra no s'ajustava al tema de l'"alegria de viure" que recollia les bases. En canvi, l'artista va explicar que s'havia imaginat "un Estat de Palestina aixecant-se de les cendres del procés de pau". ¿Faran que el debat polític i social entri al museu en temps real?

— Volem que el museu sigui un lloc viu on es facin activitats i debats, tenim espais per fer-ho. I, en la mesura que puguem, les obres aniran canviant i aniran adaptant-se al que va passant.

Al maig la poeta Juana Dolores Romero va fer unes declaracions molt polèmiques contra la llibreria Ona a TV3. Com s'ho va prendre?

— No va dir res contra la llibreria Ona, simplement va dir que tant de bo li caigués un meteorit, però no va explicar la raó d'això. Pot dir el que vulgui, però va ser com una reacció primària. En realitat, quan va dir que li caigués un meteorit a la llibreria Ona estava dient que li caigués a una altra cosa, al que representa la llibreria, però no ho va explicar. Si un dia ho explica, podrem discutir per què li ha de caure un meteorit a la llibreria Ona. Aquí ningú en va fer cas, però imagina't que ho hagués dit algú de dretes, que algun escriptor de Madrid hagués dit que li caigués un meteorit a la Casa del Libro!

Ha plantejat la creació d'un Amazon català i s'ha fet ressò a les xarxes socials dels èxits del Mago Pop i la Franz Schubert Filharmonia a Nova York. Creu que s'hauria de potenciar més públicament la internacionalització dels artistes catalans?

— La Franz Schubert Filharmonia, amb la qual col·laboro, és un exercici claríssim d'ambició: ha partit des de zero amb ambició d'excel·lència i èxit. És una iniciativa privada que s'ha guanyat a pols el prestigi d'anar a tocar al Carnegie Hall. El que passa és que els reconeixen abans a Nova York que aquí. La cultura catalana, localment i internacionalment, ha de tenir l'ambició de ser la millor en tot el que fa: tenir els millors escriptors, els millors poetes, els millors editors, les millors orquestres. L'ambició ha de ser il·limitada, i si tens l'ambició de buscar l'excel·lència, al final aconsegueixes fites com les de la Franz Schubert Filharmonia.

La troba a faltar, aquesta ambició?

— En alguns casos, sí, i en altres es fan coses sense voler anar una mica més enllà. L'Administració confon l'ambició amb anar fent petites coses, i realment s'ha de buscar fer coses importants. En cinema, què és més important: fer dues-centes pel·lícules que veuen mil persones cadascuna, o que cadascuna la vegin cent mil persones? S'ha de buscar l'èxit i que et conegui tot el món perquè tens un valor artístic que val la pena. A Catalunya tenim grans artistes plàstics, perquè és la feina d'una persona sola i és més fàcil. Però no acabem d'anar bé quan parlem d'un grup o d'un projecte molt gran.

¿La col·laboració publicoprivada és una clau per resoldre-ho?

— N'estic convençudíssim. Hem de partir de la base que el Govern, la nació catalana, ha de tenir present que amb el català juga amb desavantatge. Perquè encara que tinguéssim els deu milions de catalanoparlants i que, encara que coneguessin el castellà, fessin anar el català, que no és el cas, estaria competint aquí i a fora amb una llengua que en té cinc-cents milions, que és el castellà. Això ho vaig veure clarament quan estava a TV3: nosaltres anàvem a comprar els drets de qualsevol esdeveniment esportiu o cultural, com el torneig de tenis de Wimbledon. Què ens passava? Ens deien que si ens el venien a nosaltres els pagaríem per a un públic potencial de sis milions de persones i que la televisió espanyola, que té un públic potencial de trenta-cinc milions, per a cent vegades més. La gent no s'adona del desavantatge amb què surt a comprar TV3 en un mercat de televisions privades i públiques espanyoles enorme. El cost d'un programa és el mateix, tant si el fas per a trenta-cinc milions, com per a cinc milions, i això és un desavantatge competitiu. Això ho pots traslladar a qualsevol àmbit de la cultura. Si pretens que hi hagi una cultura catalana i en català, les institucions i la gent han de ser conscients que això es fa amb desavantatge. Que si algú ho fa en català està assumint aquest desavantatge. Llavors, si volem que hi hagi més gent que assumeixi aquest desavantatge, el que hem de fer és ajudar una mica aquesta gent per intentar equilibrar-ho.