Antoni Tàpies reneix amb una gran exposició a Nova York

BarcelonaAntoni Tàpies (1923-2012) va trobar reconeixement als Estats Units des del començament de la seva trajectòria: hi va exposar per primera vegada a la galeria Martha Jackson de Nova York el 1953, i la Pace Gallery té una llarga relació amb la seva obra perquè la mostra des de fa trenta anys. Ara hi ha novetats: aquesta galeria va inaugurar dijous al vespre una nova exposició, titulada Antoni Tàpies. Transmaterial. Representa un gir respecte a les anteriors, és més ambiciosa, perquè inclou dinou obres de gran format en lloc de les més petites que es podien veure en les mostres anteriors, l’última de les quals va ser l’any 2015. També perquè la comissària, Natasha Hebert, dona del fill gran de l’artista, Toni Tàpies Barba i la directora de la seva galeria, ha esmerçat molts esforços a trencar estereotips i ressaltar la universalitat, la diversitat i la vigència de l’obra de Tàpies en un món tan convuls i complex com l’actual. 

“Es tracta d’exposar un Tàpies diferent del que tothom té al cap dels anys 50, 60 i 70. Als Estats Units tenen la seva idea de Tàpies molt ben controlada i he volgut trencar amb la imatge que tenen d’ell, que no és tan àmplia i diversa com la que tenim a Catalunya”, explica. Als Estats Units sovint assimilen Tàpies amb l’expressionisme abstracte. “Com a Europa, als Estats Units Tàpies també és un artista icònic”, diu Valentina Volchkova, la vicepresidenta la Pace Gallery a Ginebra. També recorda que en vida va ser un artista molt present a Nova York, a través de grans exposicions com la retrospectiva que li va dedicar el Guggenheim de Nova York l’any 1995, però que va ser un home amb un caràcter humil que no va voler viatjar gaire per poder mantenir les seves rutines de treball. “Per la seva naturalesa, no va estar gaire present en la vida d’altres artistes nord-americans que quedaven per anar de copes. Tàpies no bevia”, assenyala Volchkova.

Per aconseguir aquest gir en les exposicions de Tàpies a la Pace, Natasha Hebert ha aprofitat els canvis organitzatius que s’han produït en l’organigrama de la sala perquè el llegat de Tàpies tingui més pes que abans i ha disposat de la seu més àmplia que van obrir a Chelsea l’any 2019. “La idea és mostrar un Tàpies nou, molt contemporani i que alhora pot connectar amb la diversitat”, afirma la comissària, després que la relació d’Antoni Tàpies amb la Pace Gallery fos criticada perquè va haver-hi veus que consideraven que, en lloc d’exposar un artista europeu blanc, la sala s’havia de tenir més en compte els artistes de minories, com els afroamericans i els asiàtics, tradicionalment poc representats. “Amb aquesta exposició podem tenir un impacte en la imaginació de la gent i crear noves connexions amb artistes més joves i un públic més jove”, afirma.

“Tàpies és un artista que no es pot controlar. L’obra parla per si mateixa, però parla a qui l’escolta, i vaig pensar que si mostrava una gran diversitat de matèries, signes i símbols tocaria la gent, però sense una intenció directa. És interessant la incertesa de no saber per on impactaran les obres al públic –adverteix la comissària–. L’objectiu és que aquesta mostra sigui com una resurrecció i continuar, deu anys després de la seva mort, el que ell va mateix va començar en vida”, diu Volchkova. I afegeix: “Els col·leccionistes nord-americans valoren molt les obres de Tàpies, no se les venen. Als Estats Units la seva obra no és tan accessible com a Espanya”.

La mostra inclou dinou obres datades entre l’any 1991 i el 2010. Són peces de molta volada: dues d’elles, Manta amb petjades (2001) i Terra negra (2003), es van poder veure a la gran antològica que el Macba va dedicar Tàpies el 2004. I unes altres, com Palé partit (2002), Soc terra (2004) i Cuixes (1995), a la retrospectiva que va acollir el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’any 2013. Així que es pot dir que aquesta mostra, que estarà oberta fins al 22 d’octubre, és una exposició en una galeria, però que podria ser en un museu.

“El període que va des dels anys 90 fins al final de la seva producció és més fresc i lleuger, amb més control i a la vegada amb més espontaneïtat. El llenguatge és més simple i hi ha més sentit de l’humor, i alhora més drama i més interrogants –explica Hebert–. En aquestes obres es nota que Tàpies és un artista consolidat que, després de rebre reconeixements que li donen seguretat estèticament, com el Lleó d’Or de la Biennal d’Art de Venècia, comença a treballar per plaer i a jugar amb el seu alfabet de signes, símbols, colors i textures”.

Un artista doblement transgressor

Una altra de les claus de la selecció és mostrar el caràcter transgressor de Tàpies: “El marbre és una pedra que s’ha fet servir històricament per fer escultura i Tàpies el va transgredir fent servir la pols de marbre barrejada amb vernís i va crear un material nou que li va permetre assolir un nivell més alt de comunicació i de creació”, diu Hebert. Tàpies també va ser transgressor quan va incorporar objectes als quadres, com és el cas de Mitjons negres (2010), i quan va fer servir el vernís com si fos pintura (Gran díptic amb rectangle, 1996). Aquesta transgressió dels materials porta a l'afany de transcendència de les seves obres. Com un "mag", com va dir ell mateix, amb materials pobres com "la terra, el llot, l’espai, el forat, els senyals del foc, el tros de cartó, el mur, les escombraries..." pot provocar les reflexions més profundes.

I més enllà de la tècnica, Tàpies va ennoblir els aspectes del cos que es podrien considerar bruts o poc decorosos. A la mostra de la Pace això es pot veure en Cuixes (1991), un autoretrat que es va fer quan tenia 68 anys. “El cos del quadre és un cos que s’està fent gran i reflecteix que Tàpies va tenir una mirada molt freda sobre si mateix, totalment al contrari de les selfies que es fan avui, on volem mostrar la cara més bonica encara que no sigui real”, conclou Hebert. Com va dir el mateix Tàpies, és "la saviesa màxima que s’encarna en el cos més pobre".