Susana Solano als Espais Volart: l'enigma d'un "tresor nacional"
La Fundació Vila Casas organitza l'exposició més ambiciosa de l'artista a Barcelona des del 1999
BarcelonaA l'univers de l'escultora Susana Solano (Barcelona, 1946) sovint hi ha imatges aparentment dures, com les gàbies, els espais tancats o els quadrilàters. També ho poden semblar perquè són peces radicalment "rotundes i austeres", com diu el director artístic de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers, amb motiu de la retrospectiva que li dediquen els Espais Volart fins al 14 de juliol. Amb unes vuitanta obres des dels anys 80, una cinquantena de les quals són escultures –i algunes inèdites–, Anònims és l'exposició més ambiciosa de Solano a Barcelona des que el Macba li va dedicar una mostra el 1999. Després de l'exposició que li va dedicar la Fundació Suñol el 2014, és l'oportunitat per tornar a gaudir de l'obra d'una gran renovadora de l'escultura catalana i espanyola dels anys 80 i 90, que no sempre ha rebut l'atenció que mereix.
La potència de les escultures de Solano no anul·la el seu caràcter "emocional", diu el comissari de la mostra, Enrique Juncosa. Per a ell, Solano és "un tresor nacional" i les seves escultures fruit "d'una recerca d’una voluntària complexitat i ambigüitat". "Les seves obres exploren qüestions positives, negatives o ambivalents, entre les quals hi ha la solitud, el silenci, l’angoixa, el trauma, el confinament, l’equilibri, la simetria, el descans o el joc, i es mou de la denúncia a la ironia", explica el comissari.
A Solano no li agrada explicar els seus treballs, als quals posa uns títols que ella mateixa qualifica de "brossians". L'artista prefereix que l'espectador faci la seva pròpia lectura. "Cada peça és un anònim, la gent que estigui interessada ha de fer un exercici de mirar i pensar", recomana. "Cada obra és un món, i hi ha alguna cosa que és com una cal·ligrafia. Poden passar deu anys, però quan escrius tens una cal·ligrafia innata. Jo crec que tinc aquesta cal·ligrafia, i no es pot controlar. Tot és molt obert". També són Anònims les obres més recents de les exposades, un conjunt de peces de petit format de fusta i metall.
D'algunes de les peces exposades, Solano ja no en recorda el procés de creació i altres les considera "un enigma" perquè no sap com hi va arribar. "Et mous molt per impulsos i pel que el material t'està donant", explica Solano. Des de l'exposició del Macba, afegeix, la seva idea d'escultura inclou el fet que "els espais viscuts continuen presents, potser com atmosferes vinculades a alguns dels meus treballs".
El recorregut de l'exposició està organitzat segons les característiques de les sales, i crida l'atenció que l'artista demana que, en comptes dels llums habituals, les sales estiguin il·luminades amb uns fluorescents que emeten una llum freda. La primera de les peces és Pedris II, un banc d'escaiola, estopa i malla metàl·lica que forma part de la col·lecció del Macba. "Vaig començar a treballar amb escaiola per una problemàtica de recursos econòmics, és una cosa que els joves d'avui han de tenir present, no s'hi val dir «no ho puc fer perquè no tinc diners», hi ha molts materials", adverteix. En aquell moment també va treballar amb fusta, més endavant amb bronze i després amb ferro.
Solano també ha treballat amb altres materials com el tèxtil i la fotografia. Entre les fotografies hi ha les d'un treball molt emotiu, Negre sobre blanc, un homenatge que va fer a la seva mare, malalta d'Alzheimer, fent dialogar els seus retrats amb les escultures desgastades de la plaça d'Espanya de Roma. I també es poden veure els retrats d'un gos pastor, el ca de bestiar mallorquí que va adoptar després d'unes matances a la casa de Miquel Barceló a Felanitx. "En néixer, la mare em va posar un gos sota el bressol, i va dir: «Apa, a cuidar la nena». I em va criar amb el gos", diu Solano.
Per a Juncosa, l'obra de Solano reflecteix "la vida a les ciutats contemporànies". També posa en relleu que és una dona molt "viatgera", un fet que es pot observar en peces com Lalibela, inspirada en les esglésies de la ciutat cristiana homònima del nord d'Etiòpia, tallades en un únic bloc de pedra. I Salim's paper, una obra feta amb fotografies i una catifa que recorda un altar, amb la qual Solano denuncia les condicions de treball en una fàbrica de paper a l'Índia. "Els viatges m'han fet més respectuosa i humana", assegura Solano.