Stella Rahola: art de vidre i líquens per recuperar la respiració

BarcelonaHi ha artistes que al començament de la seva carrera es debaten entre seguir una disciplina o una altra: Stella Rahola Matutes (Barcelona, 1980) és arquitecta, però l’escultura va acabar imposant-se. En les seves primeres escultures encara hi havia rastres de l’arquitectura, perquè estaven vinculades a un projecte arquitectònic i estaven fetes amb materials habituals en el món de la construcció, com el fang i el formigó, però ha evolucionat molt des d’aleshores, com es pot veure a l’exposició que li dedica el museu Can Framis de la Fundació Vila Casas fins al 18 de setembre com a guanyadora de l’últim premi d’escultura de la institució.

“Quan vaig acabar la carrera d’arquitectura vaig continuar treballant i en paral·lel vaig agafar un petit espai compartit. No sabia gaire cap a on em dirigia, però tenia la necessitat de continuar explorant la matèria”, afirma Rahola. “Tots els meus primers exercicis tenen molt aquest afany de conèixer bé la tècnica –diu–, però d’alguna manera subvertint-la i portant-la al límit: totes les peces són molt fràgils i en aquesta fragilitat hi ha un cert desequilibri, una tensió; es pot produir un canvi perquè la matèria no està estable”.

Aquesta és la segona vegada que Rahola exposa en un museu de la Fundació Vila Casas. Quan va mostrar les seves escultures de vidre al museu Can Mario de Palafrugell el 2019, la comissària de l'exposició, Mercè Vila Rigalt, va explicar que les peces sorgien de l’anàlisi del paisatge i els edificis, i que algunes recreaven els gratacels d’una ciutat. Ara l’artista s’ha obert a nous horitzons i la mostra, titulada L’habitació de les desateses, com una de les quatre parts de la instal·lació que la protagonitza, denuncia els estralls de l’home en el medi ambient. També fa una reflexió amb tints polítics sobre els espais de treball, perquè la instal·lació evoca el taller d’un artesà del vidre i vol reivindicar “els processos artesanals i tècniques que estan en desús”. 

Les peces de la instal·lació són peces de descart de vidre borosilicat procedents de tallers d’artesans catalans. Com que no se'n produeix prou a l’Estat, no és possible reciclar-lo. “El cicle de la seva reutilització queda suspès”, adverteix l’artista. Per això, la instal·lació inclou uns líquens dels rens i d’usnea, perquè tenen la capacitat de desfer el vidre i convertir-lo en substrat, encara que cal un període llarguíssim, de 3.500 anys. “L’artesania m’interessa perquè treballa amb la memòria i també perquè és una tasca que desenvolupa qüestions molt contemporànies: és col·laborativa i productiva en lloc de consumidora i, per tant, té implícita la sostenibilitat”, diu Rahola.

Les diferents parts de la instal·lació porten per títol L’aprenent, La temperància, L’habitació de les desateses i La fossera, i fan referència als diferents moments del bufat del vidre borosilicat. “Mentre ens desplacem de L’aprenent a La fossera, Stella Rahola Matutes ens condueix des d’un espai mineralitzat a un espai que respira”, diu el micòleg Enric Garcia Barba al catàleg de la mostra.