Santiago Sierra divideix Artà amb 171.000 litres d’aigua del Mediterrani

Artà“Els murs defineixen la nostra època”. Santiago Sierra (Madrid, 1966) recorda que la seva carrera artística va començar amb la caiguda del mur de Berlín: “Hi era i estava molt sorprès que s’esbuqués el mur, però després els he vist créixer a tot arreu”. També recorda el temps viscut en llocs de frontera, com a Juárez, per exemple. Confessa que hi ha una idea que no li fuig del cap: “Anar contra els que impedeixen a la gent de moure’s i cercar una vida millor”.

El mur és un element al qual Sierra ha recorregut sovint. Acaba de construir-ne un altre, un d’especialment simbòlic, un mur fet de 171.000 litres d’aigua del Mediterrani –en 171 contenidors de mil litres cadascun, l’un al costat de l’altre, l’un damunt l’altre fins a tres alçades–, que dividirà el poble d’Artà en dos des d’aquest dijous i durant una setmana, la del Cool Days, un festival compromès que organitza el municipi del nord-est mallorquí. Com sempre, Sierra titula les obres d’una manera informativa i clara. Ho va ser Presos polítics (2018). I ho és la d’Artà: Mur de 171.000 litres d’aigua del mar Mediterrani. Comissariada per Fernando Gómez de la Cuesta, Sierra l’entén com a obra coral, per tota la gent que hi ha col·laborat amb dipòsits o recollint aigua.

“Feia temps que volia fer servir l’aigua per construir murs. Es tractava de fer física una metàfora. Podia ser una fantasia, però resulta que és força real. Qualsevol frontera natural s’ha fet servir per implementar una frontera més. Podem parlar del riu Usumacinta, que separa Guatemala de Mèxic; del riu Bravo o del mateix Mediterrani. Hem convertit el mar en un mur, hem convertit l’aigua en un mur”, diu l’artista.

“Per descomptat, estic absolutament en contra de les fronteres”, remarca. En aquesta línia de treball, a més del mur d’aigua d’Artà, inclou l’obra que va fer a Londres, “on directament no podies entrar perquè estava ple de concertines”. O la de Wiesbaden, quan va dividir el poble amb 333 metres de barricades prefabricades. “Es fan per a les guerres i són un immens èxit comercial a la indústria militar. Com també ho són les concertines, tan perilloses”, explica Sierra.

Barbàrie

“Els accidents geogràfics acaben convertint-se en símbols de la barbàrie. Ja no és que no es respectin ni un mínim els ideals de la civilització on hauria d’imperar la solidaritat i l’ajuda mútua, és que s’actua amb un sadisme espectacular. D’aquí la peça que vaig fer, aquella que en lletres de mida arquitectònica es llegeix Tired of this global sadistic regime. I és que tot és d’un gran sadisme”, opina.

Quan se li demana pel paper d’Europa en les últimes tragèdies humanitàries, Santiago Sierra es posiciona, com fa sempre: “És bastant vergonyosa l’actitud d’Europa respecte de la guerra a Ucraïna. És una obscenitat la ignorància de totes les guerres en curs. O la manca d’empatia amb Mèxic, on és més fàcil morir assassinat que al mig d’una guerra. Hi ha tantes guerres que importen un rave... Tot això em sembla brut. L’exhibició d’un dolor determinat, ignorant tota la resta de dolors”.

Algunes de les seves obres dels últims anys, com ara els retrats dels presos polítics censurada per Arco o el ninot del rei, realitzat amb Eugenio Merino (també al Cool Days d’Artà), exhibit a la fira madrilenya i després cremat a Berga –d’aquesta acció diu que va ser un dels moments més bonics de la seva vida– li han fet dir: “Veig les bales xiulant-me a les orelles”. I així i tot es manté ferm: “M’agrada que l’art generi un problema. La de l’art no hauria de ser una indústria de l’entreteniment. L’art ha de ser part de les eines de combat”.