Art
Art19/06/2023

Santi Moix es doctora com a dibuixant a la galeria Marlborough Barcelona

L'exposició 'Carbonífera' inclou una dotzena de dibuixos de gran format de paratges menorquins

BarcelonaL'artista Santi Moix (Barcelona, 1960) es bolca en cadascun dels seus projectes fins a les últimes conseqüències. Després de l'esforç de pintar l'església de Saurí (Pallars Sobirà), va decidir donar-se un respir i viatjar amb el seu fill Thiago a l'illa de Menorca, acompanyats d'un dels membres de l'equip que ha fet el documental de les pintures de Saurí, el realitzador Macià Florit. Moix sempre viatja amb un petit bloc a la butxaca, així que durant les habituals sortides en bicicleta i en llaüt va fer una crònica dibuixada d'aquells viatges.

El que Moix no sabia aleshores era que la seva galerista de Marlborough Barcelona (Enric Granados, 68), Mercè Ros, li proposaria convertir aquells petits esbossos en una dotzena de dibuixos de gran format, fets entre l'any passat i aquest any, que estaran exposats a la galeria fins al dia 23, amb el títol de Carbonífera. "L'illa de Menorca té una riquesa de colors i textures brutal, sembla una illa feta al carbó, com un gran dibuix", afirma Santi Moix. "El Santi sempre parteix de la figuració, però només li serveix de model, d'esquema, i a partir d'aquí comença la seva aventura", diu Mercè Ros.

Cargando
No hay anuncios

Aquests treballs són també com una revelació: "Fer aquesta feina no ha sigut gens fàcil. Mai trobava el moment, mai no tocava", diu l'artista. "Sempre he amagat la meva capacitat per dibuixar –afegeix–, perquè no era una cosa que aquí es considerés. Durant molts anys es considerava una cosa obsoleta que no ajudava gens al que volies dir com a artista, així que he dibuixat molt d'amagat encara que ho he fet tota la vida. M'he mirat d'una manera obsessiva els dibuixos de Ramon Casas, Isidre Nonell, Joan Junceda, els gravats de Rembrandt, les xilografies de Dürer... El dibuix sempre ha sigut per a mi un exercici de concentració i de raonament, com si estigués escrivint", explica l'artista.

Cargando
No hay anuncios

Entre les obres exposades crida l'atenció Biniguardó, on el paisatge està presidit per una misteriosa forma rocosa que fa pensar –tenint en compte l'estima de Moix per la literatura i el repte que ha suposat fer aquests dibuixos– en Moby Dick, en l'afany que pot arribar a ser abassegador per aconseguir un ideal. O en el fòssil d'una criatura marina gegant que fa segles va escopir el mar i va quedar varada. "Aquest paisatge és com una escena d'una novel·la de Jules Verne", afirma Santi Moix. "Era pensar en els dibuixos clàssics de les històries d'aventures. Va ser un regal, perquè el dibuix ja estava fet. Jo només el vaig haver d'entendre i donar-li el misteri del moment, perquè a primer cop d'ull no veus què és".

Cargando
No hay anuncios

Aquests dibuixos reclamen una mirada detinguda, i alguns d'ells tenen detalls sorprenents. Moix no havia fet mai l'exercici de portar uns dibuixos de petit format a una altra dimensió més intel·lectual. "Gairebé he fet una tesi doctoral sobre el dibuix", subratlla. No es tracta de fer espòilers, però les peces reclamen una mirada detinguda, per la qualitat i perquè tenen detalls sorprenents que poden passar desapercebuts. "Pots prendre l'opció de fer un dibuix realista, presumptuós i arrogant, per vantar-te de com saps captar la natura o fer, com jo, tot el contrari: m'ha interessat molt més potenciar la capacitat de fer arqueologia del dibuix i capturar els colors dibuixant en blanc i negre. Era un tema obsessiu", diu Moix.

Cargando
No hay anuncios

Per a Moix, el més important va ser el procés de dibuixar: "No m'ha interessat fer un dibuix bonic, acabat, sinó intentar reinventar un paisatge que tinc dibuixat d'abans i que és real. Ha sigut una catarsi, i hi ha hagut moments molt dolorosos, d'aguantar per tenir la consciència que no m'estava amanerant, sinó parlar de moltes coses més, com acostumo a fer amb la meva feina. Encara que no sigui obvi, parlo dels drames i les tragèdies de la vida. És un món totalment imaginari ple de fragilitats". I, per aconseguir-ho, sempre va treballar amb el referent a la mà: "Això et dona una cosa que pots perdre, que és no obsessionar-te amb un perfeccionisme, sinó mantenir aquesta agilitat mental que té l'apunt del natural", conclou Santi Moix.