Ramon Casas i Santiago Rusiñol es troben amb Van Gogh i Gauguin a Londres

LondresAlgunes de les dones que va pintar Ramon Casas (1866-1932) són de les més modernes de l'art d'aquell moment, com la conductora decidida que protagonitza L'automòbil. Es tracta d'un dels dotze plafons que Casas va fer per al Cercle del Liceu, i ara surt per primera vegada de l'estat i es podrà veure a l'exposició que obrirà dissabte a la National Gallery de LondresDesprés de l'impressionisme: inventant l'art modern. En el quadre s'està fent de nit, i per això la model porta els fars encesos, quatre punts de llum que semblen sortir del marc. "Aquest quadre és un manifest de modernitat", afirma MaryAnne Stevens, historiadora, conservadora i comissària de la mostra juntament amb Christopher Riopelle i Julien Domercq. Quan Stevens va veure tot el conjunt al Cercle del Liceu gràcies a la intervenció del galerista Joan Anton Maragall li va semblar "increïble".

A més de Ramon Casas, també hi estan representats altres artistes catalans clau que van tenir relació amb París com Hermen Anglada Camarasa, amb El paó blanc, una dama vaporosa de la col·lecció Carmen Thyssen; Pablo Gargallo amb l'escultura La parella, del Museu Pablo Gargallo de Saragossa, i Santiago Rusiñol, amb el retrat magnífic del periodista Modest Sánchez Ortiz, propietat del Cau Ferrat. Sánchez Ortiz, director de La Vanguardia entre el 1888 i el 1901, era a qui Rusiñol enviava les cròniques des de París perquè les publiqués al diari. També hi ha obra d'Isidre Nonell: Misèria, un quadre propietat del Museu Nacional d'Art de Catalunya on forma i contingut es confonen.

La tesi de la mostra recull com a París i algunes altres ciutats europees va haver-hi "ferments" avantguardistes, com diu Stevens, i que els seus artistes van anar més enllà de l'impressionisme per camins artístics visionaris com el puntillisme i el fauvisme, la culminació dels quals va ser el cubisme, és a dir, un cop de puny decisiu contra la pintura i l'escultura il·lusionistes. El recorregut s'atura amb els dos pioners de l'abstracció: Piet Mondrian i Vassili Kandinski. "Els artistes, els escriptors i els músics d'aquell moment van qüestionar la relació de les arts amb el món extern i com representar-lo. En lloc de fer-ho d'una manera naturalista, van fer-ho de maneres alternatives que van transmetre missatges més profunds", diu la comissària.

En el cas de Barcelona, Stevens es concentra en el paper que Els Quatre Gats va tenir dins el Modernisme. D'altra banda, la presència de Casas, Rusiñol, Anglada i Nonell li serveix per posar en context les tres pintures de Picasso que hi ha en aquest mateix àmbit, ja que Stevens creu que l'artista malagueny no va ser una "gran figura aïllada". Per exemple, creu que Rusiñol es va avançar a l'època blava de Picasso "cinc anys" per la malenconia que traspua el retrat de Sánchez, del 1897. Dues d'aquestes pintures de Picasso del 1901, La bevedora d'absenta i Dona en una llotja, estan pintades en les dues cares d'una mateixa tela, i recorden com es transformava en qüestió de mesos. Una de les dones és una exuberant dama al teatre mentre que l'altra es correspon amb els personatges marginals de l'època blava. La tercera de les obres de Picasso a la part barcelonina és un retrat de l'escriptor i crític d'art Gustave Coquiot, l'autor del catàleg de la seva primera exposició a París. "Isidre Nonell i Ramon Casas no són a les col·leccions públiques britàniques, però ens va passar el mateix quan vam fer una exposició de Sorolla fa uns anys", afirma el director de la National Gallery de Londres, Gabriele Finaldi. Abans d'aquesta exposició, Els Quatre Gats van ser presents a Londres en una mostra a la Hayward Gallery a principis dels anys 90. "En l'obra d'aquests artistes hi ha una simplificació de les formes que no es pot entendre sense l'obra de Gauguin", adverteix la comissària.

Precisament, Gauguin, amb els seus jocs de perspectiva i els seus colors plans, és una de les figures fonamentals per als artistes exposats juntament amb altres com Paul Cézanne, Auguste Rodin, Vincent van Gogh i Puvis de Chavannes. La representació de Van Gogh és espectacular: quatre de les cinc obres exposades són de col·leccions privades, cosa que significa treure a la llum obres que rarament es veuen en públic, com una de les versions de L'arlesiana i Posta de sol a Montmajour, una de les grans descobertes sobre l'artista en l'última dècada: els experts del Museu Van Gogh d'Amsterdam van confirmar-ne l'autenticitat; un empresari noruec l'havia comprat fa més d'un segle i el quadre va estar en parador desconegut durant dècades, guardat en unes golfes. Un altre dels tresors privats que es poden veure és La dansa, d'André Derain.

L'energia de Viena i Berlín

A més de París i Barcelona, les altres ciutats representades són Brussel·les, on crida l'atenció com pintors com Théo van Rysselberghe van adoptar la tècnica del puntillisme; Viena, on aleshores bullia el moviment artístic de la Secessió, que a la National Gallery compta amb dos retrats de Gustav Klimt (el d'Hermine Gallia i un dels dos que va fer a Adele Bloch-Bauer), i Berlín, on criden l'atenció les obres d'Edvard Munch, perquè va ser en aquesta ciutat on va consolidar la seva fama. Entre les seves obres hi ha El llit de mort,una de les evocacions que el pintor noruec va fer de l'escena familiar de la mort de la seva germana.

La mostra, que estarà oberta fins al 13 d'agost, inclou unes 97 obres, una vintena de les quals són escultures. Entre altres plats forts hi ha Le talisman, un paisatge de Paul Sérusier gairebé abstracte fundacional del moviment dels Nabis. Un altre aspecte remarcable de l'exposició és que els comissaris han recollit les aportacions de dones artistes com l'escultora Camille Claudel, la pintora i escultora Käthe Kollwitz i les expressionistes Paula Modersohn-Becker i Sonia Delaunay.

L'organització de la mostra va fer un gir perquè estava previst fer-la amb el Museu Puixkin, però Finaldi va cancel·lar la col·laboració quan Rússia va envair Ucraïna. "Havíem de fer l'exposició plegats, era una col·laboració en tots els sentits. El projecte estava madur, però va arribar un moment que ja no era possible", explica el director de la National Gallery. Això va obligar els comissaris a substituir els préstecs de museus russos previstos, provinents d'unes col·leccions tan importants com les de l'Hermitage i el Museu Puixkin. "Ara mateix no és possible cap col·laboració amb els museus russos. És una llàstima des del punt de vista de les relacions que hem volgut desenvolupar al llarg dels anys", subratlla el director. Al catàleg, Finaldi dona les gràcies a la directora del Puixkin amb qui volia col·laborar, Marina Loixak, a qui el museu rus no ha renovat el contracte.