Rafael, 502 anys d'una bellesa dolorosament perfecta

LondresAls extrems d'un eix imaginari que travessa algunes sales de l'ala oest del primer pis de la National Gallery de Londres es veu la Santa Caterina d'Alexandria, una peça del 1507, i la Santa Cecília, del 1515-16, de format més gran. Tot just arribar, però sense moure's pràcticament de l'entrada de l'espai dedicat a Rafael, l'espectador que visita aquesta part de l'edifici de Trafalgar Square, al centre de Londres, és rebut amb la promesa d'endur-se amb els ulls la millor exposició sobre un dels tres grans genis italians del Renaixement. La Santa Caterina n'és la primera prova. Però només cal girar el cap 180 graus i deixar-la a l'esquena per contemplar, a l'altra banda de l'eix imaginari, la segona prova de la incalculable vàlua de la mostra. Perquè al final s'albira ja la promesa de la Santa Cecília.

Les dues obres parlen entre elles i la llunyania física que les separa, d'una seixantena llarga de metres, és també una proximitat estètica i plena d'harmonia. I entremig dels dos quadres, com a punts de referència del recorregut –encara que no necessàriament ni els més captivadors ni els més sensuals, almenys per a aquest cronista–, l'espectador recorre amb una norantena d'ítems –pintura, escultura, esbossos, planells, fins i tot una famosíssima carta al papa Lleó X– el món d'un creador que amb 17 anys ja va aconseguir uns nivells de perfecció i bellesa inigualables. Vint anys després, al morir el Divendres Sant del 1520, la bellesa que transmetia la seva obra, i que es manté fins avui, ja era dolorosament perfecta. Tant, que dir Rafael és dir el nom fundacional de la tradició occidental de la pintura.

Aquest dimecres, 6 d'abril del 2022, és l'aniversari de la mort del creador. Fa, doncs, 502 anys que una febre sobtada se'l va endur per sempre. Les teories més recents, però, atribueixen la mort al sobreesforç sexual; no debades, el seu primer biògraf, Giorgio Vasari, ja va deixar escrits prou detalls sobre les seves relacions amoroses: "Rafael era un home molt amorós, amb una gran afició per les dones, a qui sempre estava ansiós de servir. Sempre estava satisfent els seus desitjos sexuals, i en aquesta qüestió els seus amics eren més indulgents i tolerants del que haurien d'haver estat".

Dos anys de propina del 500è aniversari són els del retard a causa de la pandèmia. Perquè l'exposició s'havia programat a Londres per a la tardor del 2020. Tardana però real, la National Gallery commemora la data i celebra l'obra d'un home, Rafael –fill d'un pintor, Giovanni Santi, artista de la cort del comandant mercenari Federico da Montefeltro–, del qual resulta inimaginable què més hauria pogut fer si la vida li hagués regalat encara vint anys més.

Novetats

Després de tot aquest temps, tenint en compte que Rafael aconsegueix l'estatus de geni en vida, i que mai no s'ha deixat d'estudiar i admirar la seva obra –malgrat algunes crítiques relativament recents–, ¿és possible una nova mirada sobre el seu geni? ¿Hi ha res de nou a presentar davant del gran públic?

Qui contesta per a l'ARA és Gabriele Finaldi, director de la National Gallery, i ex número 2 del Prado de Madrid, d'on la mostra ha rebut en préstec tres obres. "La idea del projecte és donar a conèixer Rafael en 360 graus –diu Finaldi–. No només com a pintor, tot i que evidentment és el més important, sinó també com a dibuixant, arqueòleg, escultor, arquitecte, dissenyador per a altres arts, com la tapisseria… Si bé va morir molt jove, la seva activitat va ser molt àmplia. I volem mostrar el seu geni, d'una precocitat extraordinària, al centre de tota una producció artística també a partir de la seva vinculació amb el papat, tant amb el de Juli II com amb el de Lleó X". Aquestes relacions, de fet, li van donar l'oportunitat de fer coses grandioses, que no s'hauria imaginat mai. "Si fins i tot va ser nomenat arquitecte de Sant Pere, i això que fins aleshores no havia tingut cap experiència en arquitectura", afegeix Finaldi.

Intentar presentar aquesta imatge total de Rafael no era l'habitual fins ara. Només excepcionalment s'havia ofert just abans de la pandèmia, en els primers mesos del 2020, durant una exposició a Roma, germana de la de Londres, similar pel que fa a nombre de peces originals presentades tot i que aquella aportava més context.

Potser la segona gran novetat del xou de la National Gallery és la reivindicació que es fa per transmetre la idea de perfecció, bellesa i harmonia de la seva obra. De nou Finaldi dona algunes claus: "Rafael és un artista que està a la base de la tradició occidental però al mateix temps se'l considera massa perfecte. Avui, potser, diem que ens interessa una altra mena de pintura o d'art que no sigui tan harmònic ni tan perfecte. I em sembla que és un bon moment per oferir aquesta visió quan parlem d'un món trencat, atomitzat. Rafael, al contrari, ofereix una visió harmònica, utòpica, que potser fins i tot és convenient tornar a estudiar".

I el muntatge acompanya i s'amara d'aquest plantejament. Espaiós, senzill, en què el plaer de seure i contemplar les obres sense límit de temps és un veritable privilegi. Però hi ha, de fet, una contradicció inicial impossible de resoldre a l'hora de presentar exposicions considerades blockbuster. És tant el nivell d'èxit de públic que s'espera aconseguir –i que en general aconsegueixen–, que l'experiència que proposa, la celebració de la bellesa i l'harmonia, és impossible d'assolir quan l'espectador s'ha d'enfrontar a una gentada per veure cada centímetre quadrat d'obra. Tot plegat, a la pràctica, impedeix gaudir del que ha de ser mirat i contemplat sense presses i amb absoluta tranquil·litat.

A grans trets, cronològicament, l'exposició s'obre amb una secció dedicada a les primeres obres de l'artista creades a la seva regió de naixement, Urbino. A continuació, se centra a Florència, on, a més d'obtenir una nova xarxa de clients, Rafael va continuar produint obres per a molts altres llocs. Una rara reunió de marededeus amb el Nen, un gènere que va fer seu, inclou quadres que daten de l'època de Florència, així com pintures fetes durant els primers anys a Roma, on es va traslladar el 1508, per treballar a les ordres dels dos esmentats papes.

Cinc-cents anys després de la mort, com ja s'ha dit 502 anys, per ser exactes, Rafael continua sent un pol d'atracció i també de refús per la seva estètica de la perfecció, que aconsegueix un posat sublim en l'esmentada Santa Cecília. D'alguna manera, "tots són fills de Rafael, Velázquez, però també Goya, per descomptat", recorda Finaldi, que descarta una idea estesa d'alguns especialistes, que l'acusen de copiar la tècnica d'altres artistes més que no pas crear-ne de nova ell mateix. "Rafael, és cert, pren el que és típic de Perugino o Miquel Àngel. Però pren i transforma. La prova, La transfiguració [1520, l'última obra, que no és a l'exposició], que ja anuncia el que faria Caravaggio vuitanta anys després i abans que ho fes Ticià".