La rocambolesca història del quadre trossejat d'Anglada Camarasa

BarcelonaHermen Anglada Camarasa (Barcelona, 1871–Port de Pollença, 1959) va ser un artista molt conscient del valor econòmic de la seva obra. Quan era jove tenia la fama que, abans de malvendre un quadre en temps de necessitat, s'estimava més passar gana. Els documents que la seva filla, Beatriz Anglada Camarasa, va donar l’any 2021 al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) mostren com Anglada va portar un control molt escrupolós de les seves pintures. També va quedar recollida una història rocambolesca i fins ara poc explicada: el litigi que Francisca Susany, la vídua del banquer Josep Maria Madico, va endegar contra Anglada el 1952 per reclamar-li un fragment del quadre monumental València. Com es pot reclamar un tros de quadre?

València és una al·legoria del País Valencià amb dos grups de dones i garlandes de flors i fruites, tots dos a banda i banda d'un gran arc floral. Cadascun dels grups està format per quatre figures. Susany assegurava que el seu marit, Madico, havia comprat, l’agost del 1932 i per 60.000 pessetes, un fragment de "tres per quatre metres en el sentit apaïsat" del quadre i la pintura La rondalla de Jaca (també coneguda com Els enamorats de Jaca), i assegurava que no havia rebut el fragment del quadre. Segons els advocats d'Anglada, Madico no va pagar, i per això l'artista no li va enviar el fragment de València. El final de Madico va ser tràgic: era el director de la xarxa d’oficines del Banc de Crèdit Balear i es va suïcidar a París el 1934 després que el banc es declarés en suspensió de pagaments.

Els advocats de Susany van acompanyar la demanda amb una reproducció del quadre amb el fragment que la seva clienta deia que havia comprat marcat en negre, i també un article sobre el cas que Félix Tejada va publicar a la revista Voy el 1952 amb una proposta de divisió del quadre. Tot apunta que l’article va ser fruit d’una filtració dels advocats de Susany, perquè Tejada recollia els seus arguments. Però, al mateix temps, Tejada criticava que Anglada hagués pintat un quadre gegantí i que n'hagués volgut vendre un fragment. “Mostrem la nostra estranyesa per aquesta pràctica de confeccionar un quadre d'unes dimensions aclaparadores sense cap encàrrec per més tard, quan s'ha d'encarar amb la realitat, amb el vessant comercial dins l'artístic –l'artista també menja pa–, haver d'incórrer en l'absurd de fraccionar un quadre”, afirmava Tejada.

Un dels elements més conflictius és la definició del fragment que Susany afirmava que el seu marit havia comprat, com van etzibar-li els advocats de la part contrària, perquè el rebut que ella tenia no recollia quina part havia comprat Madico. "[Susany] pretén que el llenç en qüestió ha de ser forçosament un fragment corresponent a la part inferior esquerra del total del quadre, i no un altre qualsevol, i també vol que sigui forçosament de dimensions diferents de les que s'indiquen en el rebut, o sigui que en lloc de tres metres d'ample, quatre, i en lloc de quatre d'alt, tres. ¿Per què? Doncs perquè a ella li agrada més el fragment que reclama". Susany es queixava que el fragment recollit al rebut tallava “nassos, ulls, cossos i fins i tot cabells”. Però els advocats de la part contrària li retreuen que, segons la seva proposta, una figura femenina quedava tallada de dalt a baix, i també quedava tallat, per la meitat, un cavall.

Un punt d'inflexió en l'obra de l'artista

Anglada Camarasa va enllestir València el 1910, sis anys després d’un viatge a la ciutat de València que va suposar un punt d’inflexió en la seva trajectòria, perquè va quedar fascinat per l’explosió de color que va poder veure a les festes populars. Per aprofundir-hi, va arribar a comprar peces de roba i guarniments i se’ls va emportar al seu estudi a París. Anglada va continuar pintant temes valencians durant anys, com recorda l’historiador Francesc Fontbona, i els va combinar amb d'altres de gitanos. Però cal tenir en compte que aquests temes no reflecteixen un interès d’Anglada per temes identitaris sinó que van ser un pretext per “elaborar combinacions de colors intenses i contrastades”. 

Més endavant, València es va poder veure dins l’Exposició Universal de Barcelona el 1929. Com que era tan gran que no el podia tenir a casa, Anglada el va deixar en dipòsit al Museu d’Art Modern que va haver-hi al Parc de la Ciutadella. En paral·lel a Anglada, Susany també va denunciar l’Ajuntament de Barcelona, com a dipositari del quadre, i la Junta de Museus. Les dues demandes van acabar amb sentències favorables a l’Ajuntament de Barcelona. Des del consistori li van respondre, com també consta en els documents, que la institució era un “simple custodi” del quadre. Així mateix, advertien Susany del dany patrimonial que suposaria tallar el quadre en diferents parts: “De produir-se la segregació de la forma interessada es destruiria per complet l'obra d'art que estimo essencialment indivisible, perquè ni té unitat el fragment demanat, ni sobretot, podria substituir amb independència la resta del quadre, en el qual només quedarien unes figures de menor importància dins el conjunt al·legòric i uns motius fragmentaris al fons, totalment inútils sense la part segregada”.

Al CaixaForum de Palma

Segons uns altres documents de la Junta de Museus conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona també va qüestionar les mides del fragment que proposava Susany recordant que la pintura estava formada per dos plafons i que el museu només exposava el de la part inferior. Els documents que la família va donar al MNAC són una còpia dels que conserven els hereus. Arriben fins al 1958, i la neta de l’artista, Silvia Pizarro, afirma que no han trobat documents posteriors a l’arxiu de l’artista al Port de Pollença. Sigui com sigui, el quadre es conserva intacte, sense fragmentar, al CaixaForum de Palma després que la Fundació La Caixa va comprar una àmplia selecció de pintures i dibuixos d'Anglada Camarasa el 1988 i els objectes del seu taller.

València va ser al Museu d'Art Modern fins a finals dels anys 60; la vídua de l’artista, Beatriz Huelín, en va aixecar el dipòsit el 1967. Abans havia intentat fer una donació als Museus de Barcelona, però el director, Joan Ainaud de Lasarte, no la va acceptar pels problemes administratius relacionats amb un quadre titulat Phaléne i amb València. Pel que fa a l’altre quadre d’aquella donació, La rondalla de Jaca, es va poder veure en unes sales del Palau de la Generalitat als primers anys 70 juntament amb mitja dotzena més de pintures d’Anglada que el matrimoni Madico Susany havia comprat, entre les quals hi havia Phaléne. Més endavant, Susany va donar els quadres a la Diputació de Barcelona en concepte de pagament d’impostos, i després la Diputació els va repartir entre diferents museus: La rondalla de Jaca va ser per a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú; Granadina, Nocturn de París i Phaléne, ara amb el títol de Papallona de nit, per al MNAC, i Retrat de la senyoreta Ramona Prada per al Museu d'Art de Cerdanyola.