Jaume Plensa: "Amb aquestes portes és com si donessin una nova ànima a l'arquitectura del Liceu"

BarcelonaLes portes que Jaume Plensa ha fet per al Liceu s'han obert per primer cop aquest dilluns amb poètica wagneriana. Després dels parlaments institucionals, el cor del Gran Teatre del Liceu, dirigit per Pablo Assante i acompanyat al piano per David-Huy Nguyen-Phung, ha interpretat Freudig begrüßen wir die edle Halle, una peça del segon acte de l'òpera Tannhäuser de Wagner que, tal com recorda la direcció del Liceu, celebra "l'entrada dels convidats" i "vol ser un gest simbòlic i metafòric d’unes portes que conviden el públic a entrar i gaudir del llenguatge universal que és la música".

Com es va plantejar les portes del Liceu en relació amb l’edifici del teatre?

— Quan em van demanar l’obra des del Liceu, de seguida vaig voler ser completament respectuós amb l’edifici, no n’he tocat ni un pèl. Aquestes portes, que són més una invitació a entrar-hi que a quedar-se fora, estan flotant en el marc d’aquests arcs, no els toquen per cap punt. Crec que és molt important el respecte pel passat, independentment de si l'edifici t’agrada o no. L’edifici acaba sent una icona del seu contingut, i crec que al Liceu havia de ser molt respectuós amb tot el que ha fet que sigui el que és, una casa de la música. La meva intervenció és molt respectuosa, dialoga amb l’edifici i crea un vincle del Liceu amb el món més contemporani, amb la gent del carrer; serà un motiu d’atracció cap a l’edifici.

¿S’ha creat alguna expectativa de com seran rebudes les portes? Com s'assabenta de la reacció popular dels seus treballs?

— Sempre tinc curiositat de saber com la gent se les va fent seves. A vegades poses un títol a una peça però la gent li acaba posant el seu. A vegades la manera de fer servir una escultura o una instal·lació no és la que havies imaginat i la gent li acaba donant el seu sentit. Serà interessant veure com funcionen les portes. Durant els dies en què vam instal·lar-les, en la mesura que les destapàvem, de seguida venia la gent i se les mirava o es feia una foto al davant. Crec que aquestes portes seran tot el contrari del que ha de ser una porta, i seran un pont entre l’edifici i la gent. No es veuran tant com sembla perquè pràcticament sempre estaran obertes; seran més vistes a primera hora del matí i la nit, que també és bonic. I de dia desapareixeran, perquè s’eleven, fent un homenatge al món dels escenaris i les tramoies, i queden com unes cúpules.

El director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, va justificar la necessitat de les portes explicant que als porxos del Liceu es produeixen situacions molt dures i violentes. I pocs dies després va demanar disculpes per les seves afirmacions. Com va viure aquella situació?

— Crec que les seves paraules es van malinterpretar. Si hi ha una bona persona al món, és ell. En tot cas, la meva intenció no era aquesta, sinó d’alguna manera fer tot el contrari: crear un pont, fer retronar l’edifici de nou... Amb aquestes portes és com si donessin una nova ànima a l’arquitectura del Liceu. No he donat més importància a aquelles paraules.

A finals de maig va inaugurar la recuperació de la seva obra Escullera. Ara les portes del Liceu. I la Pedrera acollirà el 2023 l'exposició de la seva obra que la Fundació Bancaja presentarà a València a finals de novembre.¿Se sent més reconegut a Barcelona que abans?

— La veritat és que és molt bonic, s’han ajuntat diverses coses. Sempre he estat molt pròxim a la música i feia temps que parlàvem amb el Liceu. L'exposició a la Pedrera em fa molta il·lusió perquè significa relacionar-me amb una icona de sempre com és Gaudí i la seva arquitectura. Em fa il·lusió, aquest retrobament amb la meva ciutat.

L'òpera Macbeth que estrenarà al Liceu al febrer serà també el retrobament amb Àlex Ollé. Plegats van fer muntatges escènicament agosarats com L’Atlàntida i La flauta màgica. Com que l’òpera és efímera, es permet experimentar més?

— Moltes vegades es parla de l'efímer en el terreny de l’escultura, i el gran lloc de l'efímer són el teatre i la música, perquè al mateix temps que es van construint van desapareixent, es van construint i destruint al mateix temps. Per això quan vaig tenir l'oportunitat de col·laborar amb l'òpera vaig dir que sí. Em sento escultor, i en aquest cas hi ha una relació entre el dia a dia i l'eternitat; és una gran contradicció, però aspires que l'objecte que crees transcendeixi, que es converteixi en una icona que ens representi a tots. L'òpera permet experimentar com en un laboratori.

¿Ha tingut alguna novetat del projecte d'un gran cap a la platja del Somorrostro?

— En el moment en què va canviar l’Ajuntament de Barcelona no se’n va parlar més. Sempre hi ha projectes que queden penjant, no només aquí sinó arreu del món. Un dia seria molt divertit fer una exposició d’aquests projectes, perquè n’hi ha d’extraordinaris i per mil raons queden en l’aire. 

Sovint ha dit que els ulls tancats de noies de les seves escultures són una demanda de silenci dins el brogit del món contemporani. En canvi, les obres que fa amb lletres, com les portes del Liceu, fan pensar en la paraula. ¿Tenen un missatge molt diferent les unes de les altres?

— Crec que són el mateix, perquè és una paraula en silenci. En el fons, l’escriptura seria com la partitura de la nostra veu. Sempre he defensat que la veu és la música del nostre cos i nosaltres hi juguem com si fos un instrument, quan ens comuniquem amb els altres. Aquesta capacitat de comunicar amb la veu ens fa sentir persones. El text seria una partitura que pots donar a un altre, com un músic que dona una partitura a un altre perquè també la interpreti. Les unes i les altres tenen una relació molt profunda, per això el Liceu em va semblar un lloc molt adequat, perquè és la casa de la música i de la paraula, perquè l’òpera té aquest vessant meravellós que fon música i text.

Abans del Liceu va fer escultures per a la seu de la BBC, per a un embarcador a l’illa japonesa d’Ogi i per a un edifici del barri Hudson Yards de Nova York. Què és el que més l'atrau de treballar amb l’arquitectura?

— L’escultura i l’arquitectura són com germans, treballem amb l’escala del cos humà, tenim una relació molt profunda amb les coses. L’arquitectura està pensada perquè hi estiguis a dins i l’escultura perquè reflexionis sobre el cos, crec que hi ha una relació molt intensa entre elles. Des de sempre he treballat molt amb arquitectes i tenim una relació fantàstica. L’escultura i l’arquitectura estan cridades a entendre’s com a territoris culturals.