Emmanuel Guigon / Marko Daniel: “Per a Picasso i Miró, l’art s’avança a la revolució”
Director del Museu Picasso / Director de la Fundació Joan Miró
BarcelonaLa cita és a la rèplica del Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París del 1937. Es va construir a Barcelona el 1992 amb motiu dels Jocs Olímpics, a Montbau, i avui, aquest edifici dissenyat per Josep Lluís Sert que va albergar el Guernica de Picasso i El segador de Miró, és la biblioteca de la Guerra Civil de la Universitat de Barcelona. Marko Daniel, l’actual director de la Fundació Miró de Barcelona, explica que hi ha passat moltes hores per preparar la seva tesi doctoral sobre el patrimoni cultural a la Guerra Civil Espanyola. Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, també ha dedicat molts estudis a l’art durant i després del conflicte i coneix molt bé el que suposa aquest edifici en l’imaginari col·lectiu. Comencem per aquí.
Què va significar aquest moment, aquest edifici i aquestes obres en la trajectòria de Picasso i Miró?
— Emmanuel Guigon: El 1937, quan Miró i Picasso es troben en el pavelló, és un moment de gran compromís polític. Viuran a través d’altres esdeveniments la seva amistat, el seu compromís i la seva fascinació comuna per molts temes, però aquest és un moment crucial.
— Marko Daniel: Sí, el lloc per a una conversa sobre l’art d’aquests dos artistes no podria estar més ben triat. Tots dos van fer públic el seu compromís social i polític de la manera més clara en aquest edifici. No estava clar que podrien fer-ho per la dificultat de la situació, però es va decidir que era imprescindible demostrar al món que la república espanyola era un país democràtic amb grans artistes i una gran cultura, històrica i moderna.
I ho van fer amb un tipus d’art revolucionari que a la majoria de gent li costava d’entendre. Fins a quin punt aquell art reflectia la revolució?
— E.G.: És un debat que encara pot ser molt actual: ¿l’art ha de reproduir la revolució o l’art ha de ser revolucionari en si mateix? Per descomptat, per a Miró i per a Picasso l’art és revolucionari, s’avança a la revolució. Si no és així, estem parlant de l’art del realisme socialista o de l’art de Hitler i de Goring, l’art que imita. He conegut personalment gent, artistes i poetes que havien vist el pavelló del 37 i per a ells va ser tota una revelació aquesta pintura tan enorme de Picasso, i tot el pavelló... És important que l’art sigui en si mateix una revolució.
— M.D.: Sí, davant aquells pavellons de la Unió Soviètica i de l'Alemanya nazi, opulents i plens del simbolisme totalitari, hi havia a pocs metres el Pavelló Espanyol de la República. Era un edifici racionalista, modest pel que fa a la mida però molt ben pensat, amb una transparència dels espais i materials que donava un missatge democràtic en la seva mateixa forma.
¿A l’exposició es pot entendre encara ara aquesta mirada revolucionària de Miró i Picasso o ja és una cosa només historiogràfica?
— M.D.: L’element principal en aquesta mostra és l’amistat entre ells dos, com es van trobar i retrobar en molts moments de la seva carrera. I el que els fa tan moderns i contemporanis ara és la seva actitud respectiva, diferent en cada cas, sobre com trencar amb les tradicions de la història de l’art i fer un art realment nou. Miró parlava fins i tot de l’assassinat de la pintura. Compartien aquesta visió de realment voler trencar amb totes les convencions de l’art del passat i crear noves maneres de veure el món. També és molt interessant la relació que hi havia entre Miró i Picasso, que era una dècada més gran. Miró l’admirava però mai no el copiava, i en aquest sentit la relació, l’admiració de Miró per a Picasso, era importantíssima.
— E.G.: És una exposició necessària sobre l’amistat i la complexitat de la fascinació entre ells, però per descomptat són dos genis, dos genis lligats a Barcelona, i aquesta és també una de les raons d’aquesta exposició que volem compartir amb tothom. Són dues persones que han inventat els seus propis mons, que són diferents. No és una exposició sobre el que els fa semblants, tot i que hi ha molts quadres que poden dialogar sobre moltíssims temes, perquè evidentment comparteixen temàtiques, fascinacions, poetes, l’odi per les dictadures i per Franco... Es troben el 1917, aquí a Barcelona, l’any que fem començar l’exposició, i es tornen a veure de manera més freqüent a París a partir del 1922, durant aquests anys tan importants entre dues guerres, que és una època enorme a nivell de creació poètica i artística, de revolució. No són els únics fascinats per canviar la pintura. Ells ho fan de maneres diferents, però es creuen a les mateixes revistes, a les mateixes exposicions i als mateixos grups d’amics.
I coincideixen també en el fet que els dos van voler crear un museu a Barcelona. Primer Picasso, amb les seves donacions –enguany es compleixen 60 anys de la inauguració del Museu Picasso–. I després Miró, que el 1975 inaugura la seva fundació. Tots dos tenen la mateixa voluntat que Barcelona conegui l’art contemporani i la seva obra. Per què els dos centres no havien col·laborat fins ara?
— E.G.: Barcelona no és l'única ciutat on hi ha museus monogràfics, però dos centres que han sigut un acte d’amor dels artistes, amb la ciutat, no és tan habitual. Aquesta també és una exposició sobre la generositat dels dos artistes amb la ciutat.
— M.D.: Sí, és una generositat tremenda. Diria que seria difícil fer aquesta exposició en una altra ciutat. És possible gràcies als intercanvis de fons que podem fer entre institucions i a la col·laboració dels nostres equips. L’Emmanuel i jo vam començar a parlar-ne fa cinc anys, però són projectes que requereixen molt de temps de maduració i de desenvolupament.
— E.G.: I cal subratllar que és una exposició enorme amb moltíssimes obres mestres, 250 de les quals unes setanta són inèdites o s’han vist molt poc a Barcelona. Això és important també perquè una exposició no es fa amb idees, es fa amb obres d’art. I, a més, hi ha 130 obres que viatgen d’un museu a l’altre. I sempre és diferent mirar un quadre en un lloc o mirar-lo en un altre, canvia la visió. Aquest intercanvi en si mateix ja és fabulós.
Catalunya és a l’origen de la seva amistat, però on realment es coneixen és a París. Realment, quin paper va tenir Catalunya en l’evolució dels dos artistes?
— M.D.: En el cas de Miró és claríssim: un altre cop som aquí en aquest pavelló perquè els anys de la Guerra Civil van ser el període més llarg que Miró va viure fora de Catalunya. Abans, anava a París als hiverns i tornava a Mont-roig del Camp, a Tarragona, als estius. I mantenia la seva presència a Barcelona. Per a ell, aquesta relació era essencial: hi va néixer i està enterrat al cementiri de Montjuïc. Ell va entendre la seva obra com l’obra d’un català universal, i per a ell París representava el món de l’art internacional, universal, i allà es va trobar no només òbviament amb Picasso, sinó també amb artistes i poetes de tot el món. L’Emmanuel ha parlat del període entre guerres, i aquest també era el moment dels Amics de l’Art Nou, un moment en què Barcelona gràcies als artistes i intel·lectuals, entre els quals Miró i Picasso, volia presentar-se a escala internacional com a ciutat moderna, progressista, de cultura, d’indústria. I aquesta modernitat de la ciutat també és un element molt important per a la vida de tots dos.
— E.G.: Picasso havia viscut a Barcelona i la majoria dels seus amics eren gent que havia participat en aquesta aventura intel·lectual i artística de la Segona República. Per descomptat hi ha Miró, hi ha Prats, hi ha Foix, i molts més, com els Gaspar, els Gili... La majoria de tots aquests mateixos intel·lectuals es retroben a la postguerra i són els que estan al darrere de la creació del Museu Picasso i de la Fundació Miró. Tot això es creua. No oblidem que l’últim viatge que Picasso fa a Espanya i a Barcelona és el 34, però mantén moltes amistats, i s’havia de ser espanyol, i català encara més, per trucar a la seva porta tancada i poder-hi entrar.
Eren dues personalitats diferents, però a l’exposició es nota que Picasso era més gran i ja havia començat molts camins quan Miró el coneix. Ja ha fet el cubisme, ja ha trencat gairebé amb tot... De vegades quan mires Picasso et demanes què més es pot fer, perquè ja ho va fer tot. Per a Miró això hauria de ser una mica frustrant...
— E.G.: L’amistat i la complicitat els arriba molt després de la revolució cubista, que va influir molt en la generació següent, que és la de Miró. Picasso té 12 anys més i, a més, comença molt jove.
— M.D.: Miró va fer una cosa realment clàssica dels artistes contemporanis, que és mirar i passar per totes les etapes de l’art de les avantguardes anteriors. I per a ell senzillament el cubisme forma part d’això, però després, quan ja parlem del surrealisme, els dos, tot i la diferència d’edat, estan junts obrint camins. I per a Miró crec que, molt més que res, hi havia admiració pel que feia Picasso, i era realment generós en el sentit que durant tota la seva vida va mantenir l’interès pel que feien altres artistes. En el cas dels dos artistes la seva creativitat continuada al llarg dels anys és essencial, implica un compromís amb el que està passant al món, políticament, socialment i artísticament.
— E.G.: Sí, és important parlar del final, que és un principi per als dos. Miró i Picasso estan obsessionats per la creació i en els últims anys de la seva vida reinventen totalment el seu món amb pintures més espontànies, que van ser molt criticades en el seu dia. És interessant veure com es percep la recepció de l’obra de cadascun. Un gran artista, un gran poeta, sap transformar l’obra i la vida de la gent. Alguns quadres han canviat el món. Quan, als 12 anys, vaig visitar la Fondation Maeght de Saint Paul de Vence, aquella màgia de la naturalesa, del bosc, de les escultures de Miró, tot allò em va impactar i va canviar la meva vida. Un museu serveix per investigar, per conservar per al futur, per fer activitats pedagògiques, però també per compartir l’art amb tots els públics. Visitar els museus sovint canvia la vida de molta gent. I això cal dir-ho.
— M.D.: En aquest sentit, una exposició com aquesta, que està expressament basada en la relació entre dos artistes, no en la semblança, sinó en la relació creativa que treballa tant les diferències com els punts comuns, ens ha d’ajudar a veure l’art i el món d’una manera diferent. El que voldríem del públic de Barcelona és aquest compromís amb l’art i la cultura en general, perquè pensem que és importantíssim per entendre qui som i d’on venim i cap a on volem anar. És, en aquest sentit realment clàssic, que l’art forma part de les nostres vides i l’hem de gaudir, i l’hem de veure per realment donar vida a aquestes possibilitats de la creativitat que tots tenim.