Philip Pearlstein: el gran pintor del cos nu

BarcelonaEncara no fa un parell de mesos vaig visitar en Philip Pearlstein (1924-2022) a l’hospital Mount Sinai de Nova York. Hi havia ingressat per una fractura de costelles. Van ser tres matins de diàleg assossegat, amè i inspirador amb un dels grans pintors contemporanis. Vam repassar en detall la seva vida personal i la seva carrera pictòrica.

Un dels fets que recordava amb ironia era l’ascens meteòric del seu amic Andrew Warhola al cel de la fama (Andy Wharhol des que trepitjà Nova York). No feia dos mesos que tres joves de Pittsburgh compartien pis, en Philip, la Dorothy Cantor i el tímid i dislèxic Andy, que aquest darrer ja volava cap a l’estrellat. En canvi, la carrera d’en Philip Pearlstein tingué una evolució menys estrident que el pop art del seu company Warhol.

Mobilitzat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial, del 1943 al 1946, no entrà mai en combat. "Vaig dibuixar molt –deia–. Catàlegs explicatius sobre la composició i muntatge d’armes. Vaig tenir l'oportunitat de contemplar en solitari els grans murals florentins de Masaccio a Santa Maria del Carmine i l’obra dels gegants del Renaixement italià". I somreia en rememorar la contemplació. Gràcies a l’ofici après durant l'etapa bèl·lica treballà uns anys com a dissenyador gràfic per a Life Magazine. També dibuixà catàlegs d’estris de lampisteria per a Ladislav Sutnar. Paral·lelament, encetà exitosament una primera etapa de pintor abstracte, seguint el model de Willem De Kooning.

A mitjans dels anys 50 es doctorà a la Universitat de Nova York amb una tesi sobre el moviment dadaista, centrada en Francis Picabia i Marcel Duchamp. Durant aquests anys començà a pintar primers plans de formacions rocoses entre l’abstracció i la figuració. En tornar d’una beca Fullbright a Itàlia (1958), inicià la carrera docent al Pratt Institute de Brooklyn, continuà ensenyant en altres universitats i tancà l'etapa com a professor al Brooklyn College (1963-1988).

Mentre intentava explicar als seus alumnes la perspectiva d’una imatge, s'adonà que el repte més emocionant per a un pintor és la representació del món tridimensional sobre una superfície bidimensional. Des d’aquell moment, es va enfrontar a la pintura plana, al punt de vista canviant, a la pinzellada emocional i a tots els tòpics i dogmes de fe de la modernitat abstracta i conceptual del segle XX.

El cos nu al centre

A partir de l’any 1961, el cos nu es va convertir en el centre de la seva tasca artística. Representà la figura humana basada en la mateixa observació del model i trencant tots els codis de composició i bellesa imposats per l’acadèmia del segle XIX. Les figures nues posant en postures poc confortables, les composicions de cossos sense cap, amb braços tallats pel canell o el colze d’en Pearlstein van esdevenir, a finals dels anys 60, una de les fites del nou realisme americà.

El període 1992-1993, Philip Pearlstein i la seva dona, Dorothy Cantor, em van acollir durant un any al seu taller-habitatge del Hell’s Kitchen novaiorquès. Cada any Pearlstein escollia dos o tres joves aspirants a artistes, procedents d’universitats americanes i d'arreu del món. El seu mètode de treball era molt similar al rodatge d’una pel·lícula sense moviment. Organitzava dos o tres sets, farcits amb estruços, cavalls, conills o ànecs de fusta, figures de plàstic, quimonos, kilims, etc. Després hi situava un o dos models, normalment femenins, la Desiree i l’Angela, i alguns també masculins, el James. Feia marques a terra i a les cadires per recordar la postura durant setmanes o mesos. Il·luminava l’escena amb fluorescents que provocaven unes ombres característiques. En acabat triava el punt de vista i col·locava el cavallet, els estudiants fèiem el mateix amb el nostre.

Començava a dibuixar amb un carbonet per la part de l’anatomia que li interessava més i continuava la figura fins que se li acabava la tela. Aquest peculiar procés és el motiu que hi hagi parts del cos que queden tallades i fora del quadre. Un cop acomplert un dibuix simple, començava a pintar a l’oli o a l’aquarel·la, observant atentament la forma i el color de dits, turmells, genolls... Simultaniejava dos o tres quadres i cada matí consensuava amb les models quina de les composicions abordaríem durant la jornada. Un talent particular i hores de treball exhaustiu, amb breus parades per descansar la musculatura, expliquen el resultat.

Philip Pearlstein observava el cos humà despullat de significats narratius, lluny de la pornografia i de qualsevol simbolisme. Inclús els seus retrats segueixen aquesta filosofia. A poc a poc va incorporar objectes de la col·lecció de peces d’art i artesania a les seves composicions.

Defensà el nou realisme en articles a ARTnews, Art in America, The New York Times, Paris Review i altres publicacions periòdiques reconegudes. Els seus quadres es poden contemplar en més de setanta museus importants. El MoMA i el Museu Metropolità de Nova York, l’Art Institute de Chicago i la Berlin Nationalgalerie a Alemanya estan entre els més destacats. Les noves figuracions d’Eric Fischl, William Beckman i Janet Fish, entre d'altres, afloraren sota la seva influència protectora.

El prestigi americà

A partir de la segona meitat del segle XX l’art americà va substituir en prestigi l’art francès, de la mateixa manera que un segle abans aquest últim havia usurpat el tron a l’art italià. Els nous realismes català, xinès, francès i italià són difícils d’explicar sense els inputs que ens arribaven dels Estats Units. La nostra amistat s'ha mantingut constant i pròxima durant dècades. "Superarà els cent anys, com el seu pare!", li vaig dir, al sortir de l’habitació. "El meu pare va arribar als 99 i era més fort que jo", em va contestar. El dissabte 17 de desembre, l'Ellen Pearlstein em comunicà la mort del Philip, el meu mestre. Tenia 98 anys. Un traspàs plàcid, em va explicar.

El ressò de les figures com Philip Pearlstein, Chuck Close, Alice Neel, Alex Katz i Richard Estes han estimulat artistes d’aquest canvi de segle de tot el planeta en la represa de la figuració.