"Moltes de les obres que són aquí es desfaran, les cremaré, les regalaré, les retocaré o les llençaré"

BarcelonaL'artista i escenògraf Pep Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú, 1955) és conegut per obres com el monumental Retaule laic que el Macba li va produir el 2011, ara exposat de manera permanent al vestíbul de la Biblioteca i Hemeroteca de Comunicació de la UAB, i també per haver fet l'escenografia de nombrosos espectacles del Teatre Lliure, el Romea i el TNC. Com a artista, narra històries sense paraules: amb objectes quotidians impregnats de memòria, com sabates i barrets, fragments de mobles, fotografies, mans de maniquins, pedres llimades pel mar, rètols metàl·lics. Tots ells adquireixen nous significats quan els treu d'una peça per posar-los en una altra. "Moltes de les obres que són aquí es desfaran, les cremaré, les regalaré, les retocaré o les llençaré. No puc acumular tantes obres, m'he de descontaminar de mi mateix", afirma Pep Duran Esteva amb motiu de l'exposició Papers d'ombra, que li dedica el Museu Can Framis, de la Fundació Vila Casas, fins al 26 de maig. "Les sabates representen la petjada, el camí, la vida", subratlla l'artista.

L'exposició és una de fites de la seva trajectòria, fruit d'un gran esforç per desplegar tot el seu univers dins la sala, i no va deixar entrar-hi ningú del seu cercle més pròxim. "No és una exposició com les que estem acostumats en aquest espai, sinó que és una gran instal·lació que a dins té unes altres peces que tenen una entitat pròpia. Combinades les unes amb les altres, aquestes peces ofereixen un nou relat de l'obra del Pep i també plantegen una reflexió sobre la creació artística", afirma el director artístic de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers. "Hi trobem una nova cara i també el mateix Duran de sempre. És una exposició que té el vessant pictòric i l'escenogràfic, i també beu de les fonts del cinema, el teatre i la literatura", afegeix Puigdollers. "L'exposició és com un macrocollage", adverteix l'artista, que també explica que treballa els collages com una "partitura escènica".

Donar una nova vida a uns vells decorats de paper

L'origen de la mostra es remunta a la troballa d'"uns antics papers apilats que estaven podrint-se" i que ara surten a escena després que Duran els hagi treballat retallant-los, pintant-los o enganxant-hi uns altres papers. Es tracta d'uns antics decorats de paper que Duran i la seva parella, la figurinista Nina Pawlowsky, van trobar el 1979 al Centre Catòlic de Gràcia mentre pintaven l'escenografia del muntatge de La Bella Helena, dirigit per Fabià Puigserver al Teatre Lliure. Pel que fa al relat del tot el recorregut, és el públic qui se l'ha de plantejar, entre els paisatges i els personatges misteriosos que apareixen en les obres. "Hi ha tragèdia i comèdia", adverteix Duran. "Són escenes somiades, escenografies mudes...", diu.

La primera de les obres exposades és Telons de paisatges desolats i escenaris de les runes, un conjunt de caixes plenes de collages i objectes com pedres, unes flors metàl·liques i un reguitzell de martells, algunes de les quals són idees per a l'escenografia d'una òpera al Teatre Real de Madrid que va quedar al calaix, de la qual Duran no revela el títol.

Duran defineix l'exposició com "una obra de teatre sense text" i recull la idea d'Eugène Ionesco que els decorats han de parlar per ells mateixos. D'una banda, ha creat uns petits mons dins cadascun dels compartiments de la sala. I de l'altra, tot l'espai està recorregut per Deserts, una seqüència de 37 fotocollages que prenen el títol d'una obra del compositor Edgar Varèse del 1954. I com a gran final, hi ha una instal·lació feta amb uns antics decorats d'El Molino que va trobar abandonats al carrer un altre artista, Benet Rossell. Més endavant, la seva vídua, Cristina Giorgi, els va donar a Duran, amb el permís que els fes servir de la manera que volgués. Així, en aquest gran final de l'exposició, l'espectador es converteix en un actor de la seva obra.