La ceràmica, l'última gran passió de Picasso

BarcelonaPablo Picasso (1881-1973) es va endinsar en la ceràmica quan tenia més de seixanta anys, però va fer-ho amb la mateixa energia trencadora amb què havia revolucionat la pintura, l'escultura i el gravat. La ceràmica va arribar a tenir Picasso tan captivat que va fer més de 4.000 peces originals. Es tracta d'una de les produccions de ceràmica més importants per a un artista que no s'hi dedica exclusivament. Setze d'aquestes peces, que l'artista malagueny va donar el 1957 als Museus d'Art de Barcelona, tenen una història molt singular, com es pot veure fins al 17 de setembre en l'exposició del Disseny Hub La voluntat de Picasso, una de les mostres incloses dins dels actes de commemoració del 50è aniversari de la mort de Picasso.

L'origen de la donació és una exposició titulada La ceràmica espanyola, del segle XIII fins als nostres dies que es va veure al Palais Miramar de Canes la primavera del 1957. Picasso es considerava a ell mateix com un "mestre terrissaire", com afirma la conservadora del Museu del Disseny de Barcelona Isabel Cendoya, la comissària de la mostra juntament amb Isabel Fernández del Moral. I quan va veure totes aquelles peces, propietat de museus com el Nacional de Ceràmica de València i els mateixos Museus d'Art de Barcelona, va quedar aclaparat. Per una vegada, com va recollir el cronista de La Vanguardia, Picasso es va veure superat: "Però ¿és possible que hagin fet això abans que jo?", va exclamar.

Sigui com sigui, Picasso va reaccionar aviat: va decidir que ell també volia formar part de la història de la ceràmica espanyola, i va donar setze de les seves ceràmiques als Museus d'Art de Barcelona gràcies a la intervenció de Lluís Marià Llubià i Munné (1906-1973), que aleshores era el conservador de la col·lecció dels museus. Picasso havia començat a fer ceràmiques el 1946 i s'hi va dedicar intensament fins al 1953, tot i que no la va abandonar mai del tot. Li va dir a Llubià que podia anar al seu taller i triar les peces que volgués, però el conservador li va contestar que es volia prendre el seu temps per fer una selecció de peces més representativa, com va deixar escrit ell mateix al dietari mecanografiat Activitats del ceramòleg.

Aquella donació va ser el primer conjunt de peces que Picasso va regalar a la ciutat de Barcelona, després de la pintura L'arlequí el 1919 i el gravat Minotauromàquia el 1938, i encara va ser més important, perquè va ser l'origen del Museu de Ceràmica: Llubià va recollir al seu dietari que li havia escrit al secretari de Picasso, Jaume Sabartés, que l'artista malagueny escrivís una carta on demanés que volia que les seves obres s'exposessin entre "una selecció important" de ceràmiques històriques del museu que aleshores dormien en un magatzem. Com es pot llegir a la carta, Picasso posava la condició que l'exposició s'havia de muntar en sis mesos. Si no era així, Picasso reclamava que li tornessin les seves ceràmiques "de seguida". La iniciativa va tenir èxit i, entre detalls curiosos, a la mostra es pot veure el pressupost d'unes 214.000 pessetes del muntatge per mostrar unes 3.000 peces dins l'antic Museu d'Art Modern al Parc de la Ciutadella.

"La donació va tenir molta repercussió, encara que Picasso era persona non grata durant la dictadura", diu Cendoya. El regal de Picasso a la ciutat de Barcelona hauria pogut ser més gran: les comissàries han trobat entre els papers de Llubià una carta del 1968 en què recordava al malagueny que li havia promès una segona donació d'"una carretada de ceràmiques", però no han trobat la resposta de l'artista ni la de Sabartés. En canvi, les ceràmiques del malagueny que hi ha al Museu Picasso de Barcelona les va donar Jacqueline el 1982 amb motiu d'una exposició.

Un mag de les formes

Com que algunes de les peces de l'exposició de Canes són propietat de l'actual Museu del Disseny, la mostra es basa en un diàleg apassionant entre algunes d'aquelles peces que el malagueny degué veure, exposades al començament, i les setze de Picasso, que es poden veure més endavant entre altres peces històriques que l'haurien pogut inspirar. "Picasso agafava unes formes existents i les transformava en una altra cosa. Pel que fa a la tècnica, la ceràmica a Espanya és bestial, i Picasso ho va aprofitar per fer els seus treballs. En alguns casos va transformar un objecte utilitari com un càntir en una sirena", explica Cendoya.

"Picasso va treballar molt la ceràmica. Tot el que va fer en pintura ho feia en ceràmica. La innovació més important és que va fer servir la superfície de la ceràmica com si fos un llenç, i també és molt important com la feia servir per treballar en una superfície amb tres dimensions", subratlla. Una altra innovació va ser el plat espanyol, una versió dels plats d'umbó, una característica protuberància al centre. Les ceràmiques de Picasso també es poden considerar un "compendi" de tota la seva obra perquè s'hi troben els mateixos temes. "En aquestes setze ceràmiques trobem molts dels grans temes picassians, com el circ, el pintor i la model, el retrat, la tauromàquia, el colom...", recorda Cendoya.