Oskar Kokoschka, el gran pintor rebel del segle XX, es desplega al Guggenheim de Bilbao

BilbaoL'artista austríac Oskar Kokoschka (1886-1980) és considerat un dels pintors fonamentals del segle XX, però al mateix temps no és tan popular com dos altres pintors capitals amb qui es va relacionar: Gustav Klimt, que va ser un dels seus padrins, i Egon Schiele, a qui Kokoschka va influir al començament de la seva trajectòria. Una de les raons, com es pot veure en la retrospectiva que li dedica el museu Guggenheim de Bilbao fins al 3 de setembre, és que Kokoschka va ser un artista permanentment inquiet, un creador molt difícil d'encotillar per una història de l'art molt sovint reduccionista.

Els discursos en aquesta línia se centren en moments concrets de la trajectòria d'un artista i deixa la resta en un pla secundari. En el cas de Kokoschka, és coneguda sobretot la seva etapa expressionista, dins la qual s'emmarca la icona en què s'ha convertit La núvia de vent, l'autoretat que es va fer abraçat a Alma Mahler, la vídua del compositor Gustav Mahler, quan eren parella, abans que trenquessin i ell quedés tan tocat que va encarregar una nina de mida natural amb els trets d'ella per superar-ho. Aquest quadre és tan emblemàtic, que el Museu de Belles Arts de Basilea no el deixa mai per a exposicions temporals i no es pot veure a Bilbao. Tot i això, el seu llegat és molt més ampli i, com diu Anna Karina Hofbauer, la comissària de la mostra juntament amb Dieter Buchhart, un dels fils conductors de l'obra de Kokoschka és l'afany de transcendència.

"Va ser un pintor de l'absolut, no com Picasso, que produïa una obra rere una altra, que feia un quadre cada dues hores", afirma Hofbauer. "Kokoschka va ser un pintor de fama mundial i es mereix tornar a adquirir aquesta fama. Va ser un artista d'una radicalitat increïble i una força innovadora que li va servir de motor", recorda Buchhart. "Tots els períodes de la seva obra són importants al mateix nivell", subratlla. Pel que fa a la presència de Kokoschka a l'Estat, ha sigut escassa: la Fundació Juan March li va dedicar una exposició individual el 1975 a la qual va assistir l'artista i més endavant va incloure la seva obra en dues més de col·lectives el 1995 i el 2015. A Catalunya, el Museu Picasso de Barcelona va acollir el 1988 una gran exposició amb unes dues-centes obres. Pel que fa a l'exposició del Guggenheim de Bilbao, que porta per títol Oskar Kokoschka. Un rebel de Viena, és una coproducció amb el Museu d'Art Modern de París i compta amb el patrocini de la Fundació BBVA.

Konrad Adenauer i Pau Casals

Una altra de les raons per les quals Kokoschka no és tan popular és perquè va ser un personatge molt polifacètic i això el pot fer semblar esmunyedís: en paral·lel a la pintura, va ser poeta, assagista i dramaturg. També va ser un activista convençut per la pau (després de quedar greument ferit dos cops durant la Primera Guerra Mundial) i per una Europa unida i forta després dels estralls de la Segona Guerra Mundial. Curiosament, el retrat del canceller Konrad Adenauer que Angela Merkel tenia al seu despatx és obra de Kokoschka, i a l'exposició es pot veure un retrat que va fer d'un altre gran pacifista, Pau Casals, el 1954. "Kokoschka coneixia tothom i per a ell era fantàstic tenir la possibilitat de retratar un dels grans músics del segle XX".

Una pintura icònica del seu compromís és Autoretrat com a artista degenerat: el va fer en reacció al fet que els nazis incloguessin nou de les seves obres en l'exposició itinerant d'art degenerat. I un altre treball imprescindible és la seva última pintura crucial: un autoretrat on es pot llegir la frase que es diu als pubs anglesos quan es demana l'última consumició, "Time, gentlemen please!" És a dir, l'última cosa que demanava Kokoschka era continuar pintant fins al final. "Els colors d'aquest autoretrat els hauria pogut fer servir un artista jove dels vuitanta, com Jean Michel Basquiat i Keith Haring", diu Buchhart.

En l'art i en la vida, "Kokoschka mai va deixar de ser un rebel", diu la comissària, tot i que sempre es va mantenir aferrat a la figuració, mentre moviments com l'expressionisme abstracte nord-americà triomfaven a tot arreu. Aquesta rebel·lia es pot observar en alguns dels plats forts que hi ha entre les 140 obres que componen la mostra, entre pintures, dibuixos i gravats. En els retrats primerencs, com el del científic Auguste Forel i el de l'artista Herwarth Walden, es pot veure com Kokoschka no en va tenir prou amb el pinzell i va pintar d'una manera molt experimental amb els dits, les ungles i el mànec del pinzell. "Era un dibuixant increïble i al mateix temps va revolucionar la pintura", diu Buchhart. Els retrats també mostren l'afany de l'artista per penetrar en l'ànima del model i representar-la, a qui permetia que es mogués lliurement durant les sessions, i va fer extensiu aquesta idea als retrats d'animals, com la coneguda barreja de tigre i lleó titulada Tigró i els paisatges i les vistes de les ciutats, com els de Marsella i el natural de Delfos.

La necessitat de reinventar-se constantment

La pintura de Kokoschka va evolucionar molt ràpidament i cada vegada que es reinventava feia alguna aportació. Una constant en els seus quadres és que són fruit de l'acumulació d'infinites capes de color molt fines amb les quals construïa la superfície del quadre, que podria arribar a tenir un gruix d'un centímetre. Una altra de les obres més destacades és un paisatge alpí de Mürren que els comissaris consideren un retrat doble de l'artista i Alma Mahler, perquè hi van viatjar plegats. Així i tot, han volgut recordar la seva relació, que va ser molt tortuosa, amb un retrat d'ella dibuixat.

El recorregut està organitzat cronològicament, així que es pot seguir la vida nòmada que Kokoschka es va veure obligat a portar arran de l'auge del feixisme. Quan es va exiliar a Londres el 1938, es va trobar sense diners, però sí que va tenir la llibertat d'expressar-se amb total llibertat per criticar el poder. Precisament, entre les últimes obres hi ha el quadre amb dues granotes titulat L'ocàs d'Europa que diu molt més del que sembla, perquè cap mena de censura pogués detectar la càrrega política: el va acabar poc després que la Unió Soviètica envaís Txecoslovàquia i Kokoschka pensava també en els moviments que estava fent la junta militar grega a l'inici de la dictadura.