Oscar Tusquets pinta la bellesa, el desig, l'amor i la mort

BarcelonaOscar Tusquets (Barcelona, 1941) es defineix a ell mateix com a “arquitecte per formació, dissenyador per adaptació, pintor per vocació i escriptor pel desig de guanyar amics”. El gran públic el coneix per obres com la rehabilitació del Palau de la Música –quan tenia l’estudi amb Lluís Clotet– i la posterior ampliació que va fer en solitari. També pel pla Del Liceu al Seminari i la històrica Casa Regàs, totes dues obres fetes també amb Clotet. Com a escriptor, Oscar Tusquets ha publicat una desena de llibres, entre els quals hi ha unes memòries familiars a quatre a mans amb la seva germana, la cèlebre editora Esther Tusquets (1936-2012), on van explicar la vida en la Barcelona de postguerra en una família de les que havia guanyat la Guerra Civil. Quan publica a la premsa, Tusquets no defuig qüestions espinoses: critica la prohibició dels toros a Catalunya com un “acte d’hipocresia”, admet que s’havia equivocat per criticar la continuació de la Sagrada Família, critica les superilles a l’Eixample perquè creu que traeixen la “neutralitat” del pla Cerdà...

D’una manera o d’una altra, totes aquestes qüestions apareixen en els seus quadres, que ara el gran públic pot descobrir gràcies a l'antològica que li dediquen els Espais Volart de la Fundació Vila Casas, titulada Cossos, ciutats, interiors. Una antològica (1972-2022). “A la meva mare, que era molt artista, però d’aquella època en què les dones es casaven i deixaven de fer el que sabien fer, estava força engrescada amb el fet que fes pintura. Però al meu pare li va fer por la inseguretat econòmica i em va dir que fes alguna carrera més segura, arquitectura –afirma Oscar Tusquets–. Però hauria guanyat molts més diners fent pintura que arquitectura, i hauria tingut molts menys disgustos”.

Al llarg del recorregut es poden veure picades d’ullet a artistes com Lucian Freud, Rembrandt i Salvador Dalí, de qui va ser un gran amic. Però qui més l’ha marcat ha sigut un altre pintor, Antonio López: “L’Antonio López m’ha influenciat massa, no sé com fugir-ne!”, explica Tusquets. La mostra inclou unes 200 obres, entre aquarel·les i pintures, algunes de les quals ha recollit ell mateix dels domicilis dels col·leccionistes, com ha anat mostrant en el seu compte d’Instagram.

Creu que les obres han de parlar per elles mateixes. “Les pintures no s’han d’explicar”, diu Tusquets, mentre que al catàleg Eduardo Mendoza afirma que formen una “autobiografia”. El recorregut està organitzat temàticament pel mateix Tusquets. Els retrats sí que estan organitzats cronològicament, perquè ha volgut reflectir com al llarg dels anys ha documentat una Barcelona burgesa, d'intel·lectuals i artistes, on hi ha el fotògraf Leopoldo Pomés; una de les seves exdones, l’editora Beatriz de Moura; l’escriptor Eduardo Mendoza; l’advocat Jorge Trías (1948-2022); la dissenyadora gràfica Claudia van der Kraan, i la historiadora Maria del Mar Arnús, comtessa de Sert.

Qui hagi llegit els llibres d’Oscar Tusquets, i especialment Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo (Anagrama), sap que a Tusques li agrada molt la diversió, que se la pren “molt seriosament”. “El contrari de divertit no és seriós, sinó avorrit”, subratlla. Diu que mira la mort de fit a fit. I passa el mateix amb la seva obra plàstica. D’entrada sembla que el nu femení domina tot el conjunt i que fins i tot Tusquets sap rascar la sensualitat d’una vídua en el quadre aDeu. Hi ha nus d’artistes populars –de la desapareguda model i cantant Bimba Bosé, i de l’actriu i cantant Julia de Castro– i uns altres de la seva dona, Eva Blanch. Però el recorregut acaba amb un conjunt de treballs colpidor, els que va dedicar a la seva parella Anna Bohigas Gurgui (1946-1984) abans i després que se li manifestés el tumor cerebral que se la va acabar emportant. 

Un dels retrats d’Anna Bohigas és especialment impactant: és inevitable no fixar-se en el cos preciós que tenia tot i que apareix amb el camp embenat, aparentment sedada i amb una mascareta d’oxigen. Sembla que Tusquets volia recollir com el seu cos, amb la seva exuberància, es resistia a sucumbir a la malaltia.

Les obres proustianes de Lluís Marsans

Coincidint amb l’exposició d’Oscar Tusquets també obre les portes De Proust a Marsans, a la recerca del temps perdut, sobre com la gran obra de l’autor francès va marcar la trajectòria del pintor Lluís Marsans (1930-2015). El punt de partida va ser un projecte de fer una edició il·lustrada de l’obra de Proust que no va tirar endavant i Marsans ja no se’n va separar mai. “El projecte d’il·lustrar A la recerca del temps perdut travessa tota la seva trajectòria, des del 1966 fins al final de la seva vida”, afirma Àlex Susanna, el director artístic de la Fundació Vila Casas i el comissari de la mostra juntament amb la filòsofa i fundadora de la Societat d’Amics de Marcel Proust Glòria Farrés. “És el principal fil conductor de la seva trajectòria, és nuclear”, subratlla Susanna, que reivindica Barcelona com “una ciutat molt proustiana”.

L’exposició inclou unes 130 obres, entre dibuixos, aquarel·les, guaixos i gravats. “És una obra que parteix d’un referent literari, però té la particularitat que hi ha un moment en el qual s’allibera de la literalitat de l’obra proustiana i els seus personatges agafen vida pròpia”, explica. A més, Susanna planteja que els dibuixos exposats són “l’equivalent plàstic” dels mecanismes de la memòria involuntària de Proust i també són dibuixos involuntaris. “Marsans explica que alguns dibuixos parteixen d’una taca, que aquesta taca ressona dins seu i que a partir d’aquí es genera un dibuix de caràcter molt més automàtic –conclou Susanna–. Es tracta d’una evocació del món de Proust i al mateix temps una evocació del món de Marsans”.