L'art canalla i rambler d'Ocaña pren el carrer Consell de Cent

BarcelonaPer a José Pérez Ocaña (1947-1983), l'art i la vida i estaven totalment lligats. La seva mort ressona encara com una paradoxa brutal. Una festa es va convertir en una tragèdia: el setembre del 1983, Ocaña va tornar al seu poble natal, Cantillana (Sevilla) per celebrar unes festes i veure la família. Es va fer una disfressa de sol amb paper, tela i unes bengales. Un accident amb les bengales li va provocar unes cremades que van acabar sent letals, tot i que ara hi ha consens a l'hora de plantejar que Ocaña era portador del VIH i que en realitat va morir per les complicacions provocades per la sida, en un moment en què encara no se'n parlava. Ara aquell sol de paper que portava amb aquell vestit, amb un somriure que sembla haver-se entristit al llarg dels anys, dona el tret de sortida de l'exposició La Ocaña que la galeria Mayoral de Barcelona (Consell de Cent, 286) li dedica fins a l'1 de juny.

Que una galeria com la Mayoral dediqui una exposició a un artista com Ocaña és un gest carregat de simbolisme. L'artista que va ser una de les icones de la contracultura barcelonina més canalla, lligat a la Rambla efervescent dels anys 70, desembarca ara al carrer per excel·lència de les galeries barcelonines fins que fa pocs anys ha aparegut el focus del carrer Trafalgar. "Per fi Ocaña travessa la plaça Catalunya", celebra el comissari de la mostra, l'artista Pedro G. Romero. "Hom pot pensar que és una exposició a contrapel, però no és així. Ocaña és un artista fonamental del segle XX, a vegades va ser un pioner, i va retratar una època", afirma el galerista Jordi Mayoral, que situa aquesta exposició en la línia de les que han dedicat a artistes que han quedat fora del cànon com Mari Chordà i Eulàlia Grau. "Aquestes exposicions com a galeria ens fan millors", subratlla Mayoral. "Ocaña és un artista a qui s'entén millor ara que en el seu moment", adverteix Romero, que també va ser el comissari de la gran exposició d'Ocaña a La Virreina el 2010.

Com a artista, Pedro G. Romero posa Ocaña en un lloc que no va tenir en vida: "Era un artista popular que va decidir enfrontar-se clarament a l'elitisme de l'art contemporani i d'avantguarda, i va intentar parlar al mateix temps que ells. En el seu moment, Ocaña va ser tractat amb un cert paternalisme, com un fenomen; i la superfama que va tenir sovint ha enfosquit el seu paper com a artista, que era la funció que ell donava a gairebé tot el que feia en la vida". Així, encara que fos de manera paradoxal, la seva manera de viure estava encaminada cap al "gran art". "Amb Ocaña continua havent-hi una mirada folklòrica, i ell volia jugar a primera divisió. Estaria encantat d'exposar al carrer Consell de Cent. Generacionalment, artistes de la seva colla, com Miquel Barceló i Xavier Mariscal, vam començar a fer-se rics, i Ocaña no entenia per què ell no se'n feia. És un error del món de l'art no haver entès artistes com Ocaña i Nazario", lamenta el comissari.

A més del sol, entre la quarantena d'obres de l'exposició, la meitat de les quals estan a la venda, n'hi ha moltes més de rellevants: es poden veure el mític Sagrat Cor de Marica i alguns dels dibuixos i aquarel·les que va fer quan la policia municipal el va detenir el 1978 i va estar tancat a la presó durant uns quants mesos. També hi ha una pintura relacionada amb la mort d'un amic a mans de la Guàrdia Civil, o pot ser que la víctima fos Federico García Lorca.

L'aspecte més sexual i irreverent d'Ocaña es troba en una aquarel·la sobre el Carnestoltes que Ocaña va envernissar amb el seu semen, i en altres treballs com la Immaculada de les Polles i el dibuix d'un penis amb una pinta. I com a culminació del recorregut hi ha Assumpció gloriosa, un conjunt de catorze figures de paper maixé evocador de l'ascensió amb la Coronació de la Mare de Déu de Cantillana que va protagonitzar l'exposició d'Ocaña La primavera a La Capella el 1982. "Tot està carregat del joc absolutament personal d'abocar la seva vida, que era supersecularitzada, superlaica i superradical, en el que és religiós, que era el substrat cultural on s'havia construït", conclou Romero.