Manuel Borja-Villel: "No vull dirigir cap museu, aquesta etapa s’ha acabat"

BarcelonaManuel Borja-Villel (Borriana, 1957), exdirector el Museu Reina Sofia, tornarà a Catalunya al setembre com a assessor de l'ampliació del Museu Nacional d’Art (MNAC). L'objectiu del fitxatge de Borja-Villel, que és considerat el millor director de museus d'art modern i contemporani del món per la revista Artforum, és contribuir a "expandir al màxim possible l’impacte del projecte d’ampliació que prepara el museu". La trajectòria de Borja-Villel a Barcelona va començar a la Fundació Antoni Tàpies (1990-1998) i després va continuar al Macba (1998-2007). Actualment dirigeix la Biennal de Sao Paulo, i és el comissari de la gran exposició sobre Tàpies que es veurà a la tardor a Brussel·les i l’any que ve a Madrid i Barcelona.

L'inici de la seva trajectòria va estar molt lligat a Antoni Tàpies: li va dedicar la tesi doctoral i va ser el director de la seva fundació. Com el va marcar?

— M'ha marcat a molts nivells. Personalment, vaig començar el meu treball institucional a la Fundació Antoni Tàpies, i treballar amb una figura que representa tantes coses en aquest país és treballar amb algú que és essencial. Vaig venir a Barcelona quan encara no hi havia el Macba. Jo venia d'un món, als Estats Units, on la crítica institucional era molt important, i de sobte em vaig trobar en un món d'Olimpíades i de l’Expo de Sevilla, amb tot el que implicaven d'ús utilitari de la cultura per crear una imatge. La llibertat que vaig tenir diu molt de la intel·ligència de l'Antoni.

Precisament Tàpies va ser molt crític amb els artistes més conceptuals que més endavant va exposar a la seva fundació, com Hans Haacke, Lygia Clark i Hélio Oiticica.

— Per a mi va ser essencial que em permetés fer un tipus de discurs que, aparentment, no estava en línia amb el que la seva obra podria significar. El que passa és que la seva obra és complexa, i jo crec que hi ha un problema, perquè avui dia Tapies i la seva generació han desaparegut.

Per què creu que ha passat això?

— Una de les raons és perquè han significat una cultura hegemònica. Aquesta modernitat està representada per aquesta generació, gairebé tots homes, unes figures molt fortes, i ara unes altres veus ignorades han tornat i estan demanant un lloc. Això ha volgut dir criticar aquesta modernitat, i almenys l'ha fet més humil. El que és interessant de l'obra, fins i tot de la figura de Tàpies, és que un pot ser fill del seu temps i no entendre segons quines coses, i al mateix temps fer una obra que va més enllà. Hi ha tota una generació d'homes, també com l'Equipo Crónica i una sèrie de crítics, com Tomàs Llorens i Valeriano Bozal, que van tenir molt pes i que configuren d'alguna manera el sistema de l'art espanyol. És un sistema en el fons molt modernista, i no s'adonen que al seu voltant estan apareixent les Jornades Llibertàries, els canvis en les idees de gènere, l'antipsiquiatria... Tot això no ho veuen.

Què creu que fa vigent l'obra de Tàpies?

— La relació entre el que és humà i el que és no humà ja és present en les seves obres. També la materialitat, com un element espiritual, molt present en les comunitats indígenes. Els indígenes sempre diuen que els occidentals pensem massa amb el cap, que hem de pensar amb el cos, i això també hi és.

Quins reptes creu que tenen els museus europeus al davant?

— Molts, un dels quals és d’humilitat: hem de saber que Europa és només una província del món i que la nostra història és culpable de moltes coses. Els museus tenen el repte de contribuir a descolonitzar la ment, a fer entendre que no hi ha universals. També hi ha un element de governança, perquè això sí que et limita: tot l’aparell administratiu i burocràtic cada vegada és més fort, i de sobte resulta que potser estàs fent alguna cosa que administrativament no es pot fer. L’espai de llibertat, de qüestionament de les categories, és cada vegada més controvertit, perquè mira la quantitat de denúncies que hi ha, com la de la revista Mongolia. Aquest espai de llibertat és un camp de batalla important sobre què entenem per pràctica artística i per llibertat d’expressió. Crec que ens ajudaria a fer un exercici d’humiliat veure què està passant amb les altres cultures no europees. El món de l’art té dos problemes grans: un és la precarietat, tant la laboral com la subjectiva. El que és terrible del nostre món és que construeix subjectivitats com la idea de l’èxit, de l’individualisme i la competència. L’altre problema és la violència estructural que existeix a partir de la mateixa precarietat i també d’uns mecanismes que fan que cada vegada sigui més complicat fer alguna cosa. Passa com amb la política, on hi ha molts mons paral·lels, com el de l’espectacle i el mercat, que cada vegada és més fort, i un altre de centres autogestionats i de museus que, encara que només sigui durant uns anys, fan unes associacions amb estructures com un grup de barri, que potser no passarien en una altra època. Hi ha un cert element d’antagonisme entre dos mons que no sé si són reconciliables. 

Els últims anys del seu mandat al Reina Sofia han desfermat una guerra cultural furibunda atiada per mitjans conservadors: va començar amb la inclusió de les pancartes del 15-M al nou recorregut de la col·lecció permanent i es va agreujar davant la possibilitat que es tornés a presentar a concurs per dirigir el museu. El diari Abc va publicar diversos artistes dient que les seves renovacions s’havien fet en frau de llei. Com ho va viure?

— El Reina Sofia no és l’únic lloc on s’ha produït una guerra cultural, no és que m’hagin agafat mania. També ha passat a Ljubljana i a Polònia i està passant en molts llocs. Tu pots fer crítica, però quan hi ha una campanya vol dir que hi ha una estratègia, i, sobretot quan es menteix, òbviament és una guerra cultural. Parlem de Steve Bannon, que també va ser per Espanya, i de Vox. Són guerres culturals com el primer pas per a la conquesta de la política. No és la primera vegada que passa, ja va passar als anys 30. També depèn del lloc: nosaltres no vam tenir problemes amb l’exposició que vam dedicar a Miriam Cahn, que era molt semblant a la de París, que sí que ha tingut problemes. No diria que estem millor o pitjor que en altres llocs, però sí que hi ha guerres culturals. Hi ha tot un grup de gent que està en contra dels immigrants, dels que pensen d’una altra manera, dels que tenen una idea no binària del sexe, dels que entenen el procés decolonial. És evident. 

Quan acabi la Biennal de Sao Paulo al setembre tornarà a Barcelona: dimarts el patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va aprovar unànimement el seu nomenament com a assessor del departament de Cultura de la Generalitat per a l’ampliació del museu. Es tracta d’una idea que va sorgir del tinent d’alcaldia de Cultura, Jordi Martí. Com es va forjar el nomenament?

— M’ho van venir a dir quan faltava un any perquè acabés el meu contracte al museu, en un moment en què, literalment, al matí pensava que em volia quedar al Reina Sofia, a la tarda que ja estava bé marxar, i a la nit no sabia què fer.  

La manera com es va publicar el seu fitxatge al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya al febrer va fer pensar que el seu càrrec envaeix el del director del museu, Pepe Serra. Quines funcions inclourà el seu càrrec?

— No vull dirigir cap museu, aquesta etapa s’ha acabat. Sí que vull pensar, i la meva tasca intel·lectual té a veure amb les institucions. Tornar a Barcelona vol dir tornar a casa, tornar on em vaig formar. Quan em van oferir repensar l’ecosistema, vaig demanar que em deixessin fer una exposició, necessito treballar amb els objectes. Però no m’hi he posat, encara, ara estic amb la Biennal de Sao Paulo. L'únic que puc dir és que agafo el càrrec amb moltes ganes, i que no soc el director de res; es tracta de fer un projecte.

Aquest projecte serà el que desenvoluparà durant els tres anys que durarà el programa?

— La idea és molt clara: es tracta d’un projecte que ha d’aprovar el patronat, on jo no hi soc i sí que hi és Pepe Serra. El projecte és el de l’ampliació del museu, que vol dir repensar el museu en col·laboració amb el museu, per al museu. Però no en soc director; ni ho faria èticament, perquè no m'agradaria que m'ho fessin, ni és el càrrec que tinc. Soc un curador, així que l’encàrrec no pot ser només un dossier, també m’agradaria organitzar debats i pensar una mica l’ecosistema dels museus.