El Museu Picasso empodera Fernande Olivier amb una gran exposició monogràfica

BarcelonaCom els ha passat a moltes altres dones en diferents àmbits, a Fernande Olivier (1881-1966) se l'ha conegut per ser "la companya de". En el seu cas, de Pablo Picasso. I també pels detalls terribles de la seva vida: els pares la van abandonar, la família que la va acollir no la volia i va haver de casar-se amb l'home que l'havia deixat embarassada quan encara era menor. Va ser mare, i es va veure obligada a abandonar el fill. El seu nom real era Amélie Lang, i una de les raons per les quals es va posar el nom artístic va ser perquè aquest home, amb qui es va trobar un dia pel carrer, no la trobés. La relació amb Picasso va començar el 1904, mentre en mantenia una altra amb el pintor Joaquim Sunyer, i va durar fins al 1912. Picasso els recordava com els millors anys de la seva vida, tot i que va reconèixer que havia deixat una part de la seva joventut. També, Olivier i Picasso van viure plegats un episodi fosc: l’adopció d’una nena que van tornar a l’orfenat uns set mesos després.

Més enllà de l'estigma de ser una dona maltractada o una dona objecte, ara el Museu Picasso de Barcelona li fa justícia amb l'exposició monogràfica Fernande Olivier, Pablo Picasso i els seus amics, que es pot visitar fins al 6 d'octubre. Perquè més enllà de la musa i la model de l'artista malagueny –i d'altres com Manolo Hugué, Ricard Canals i Kees van Dongen–, Fernande Olivier va maldar per ser la memòria del Montmartre desbordant de talent dels primers anys del segle passat, i sobretot de la seva vida amb Picasso, amb llibres com Picasso et ses amis (1933), considerat crucial i amb la publicació del qual Picasso no va estar gens content.

"Fernande Olivier va acompanyar Picasso en un moment crucial de la història de l'art, el de la revolució cubista, però va ser més que una model", adverteix el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon. "Tothom la coneix com la icona d'una sèrie d'obres que Picasso va fer entre el 1904 i el 1910, és a dir, el pas de l'època blava a la rosa, fins al cubisme. Però, abans de Picasso, Fernande Olivier ja existia i també existeix després d'ell", diu Malén Gual, exconservadora de la col·lecció del mateix museu i comissària d'una mostra esplèndida. "Els seus llibres també mostren la lluita dels segles XIX i XX per intentar ser lliures i independents", subratlla la comissària.

Dècades després d'haver-se separat de Picasso, Olivier es va veure immersa en greus problemes econòmics. Per sortir-se'n va intentar publicar el seu diari íntim, amb el títol Souvenirs intimes: Écrits pour Picasso, però l'artista malagueny li va fer una gran aportació econòmica, d'un milió de francs d'aleshores, per impedir-ho, tot i que Gual insisteix que Olivier mai no va "amenaçar" Picasso amb la publicació. Finalment, el llibre va veure la llum el 1988, més de vint anys després de la seva mort el 1966, perquè el va publicar el seu fillol, Gilbert Krill. "Crida l'atenció perquè a les cartes Olivier no demana diners, sinó que demana feina", diu la comissària, i recorda que Olivier, que era coneguda pels seus dots com a rapsoda, sovint es va guanyar la vida fent classes de francès.

La musa convertida en escriptora

L'exposició inclou més d'un centenar de peces, entre obres d'art, cartes, fotografies i altres documents. El recorregut està dividit en tres àmbits: el primer inclou els retrats que li van fer els artistes del seu entorn, i també un conjunt d'escultures de Francisco Durrio, que va despertar en Olivier la passió per Gauguin, propietat del Museu de Belles Arts de Bilbao.

En el segon es poden veure una selecció dels més de cent retrats que li va fer Picasso. Tant ell com altres artistes que la van pintar, mostren Fernande Oliver com una dona amb els ulls ametllats i els pòmuls marcats. Entre els retrats fets per Picasso destaca Bust de dona jove. D'aquest quadre, evocador del pas de Picasso i OIivier per Gósol, Guigon ha anunciat que ell i el director de Museu Reina Sofia, Manuel Segade, en presentaran el dipòsit al Museu Picasso de Barcelona amb tots els honors abans que acabi l'exposició. Les converses sobre aquest dipòsit van començar quan Miquel Iceta era ministre de Cultura. També hi ha Nu sobre fons vermell, un dels tresors del Museu d'Art Modern de París, i un Retrat de Fernande, plenament cubista, realitzat a Horta de Sant Joan. El tercer àmbit inclou els relats i poemes, encara inèdits, i els quadres i els dibuixos d'Olivier. I la cirereta la posen dues filmacions en què es pot veure Olivier parlant d'art en un programa televisiu.