Un museu nacional per "enamorar-se del barroc" a Manresa

Manresa"El discurs del barroc el fa Manresa, i qui vulgui entendre Viladomat haurà de venir a Manresa", ha dit aquest dijous el director del MNAC, Pepe Serra, en la presentació del Museu del Barroc de Catalunya, un nou equipament cultural fruit de la rehabilitació de l'antic col·legi Sant Ignasi de Manresa. Efectivament, Antoni Viladomat, el pintor més rellevant del segle XVIII català, és ben present en aquest nou museu que s'inaugurarà oficialment el 21 de febrer, coincidint amb la Festa de la Llum. I com diu Serra, és a "la ciutat barroca per excel·lència" on s'explica la singularitat d'allò que l'escriptor Raül Garrigasait anomena "el país barroc" i que a Catalunya, com també li va passar al Rector de Vallfogona, no sempre ha tingut qui l'estimés prou, menystingut per uns per "massa popular", acusat de decadent per altres i poc comercial en el context del romanticisme europeu del segle XIX, que va preferir les glòries medievals a l'art de la commoció sorgit de la contrareforma.

"Què volem assolir? Valorar l'art i la cultura d'aquells segles XVII i XVIII, un període molt més ric i atractiu del que ens pensem", diu el director del Museu del Barroc, Francesc Vilà, que durant tres dècades ha estat vinculat al Museu Comarcal de Manresa, el fons del qual aporta gairebé un centenar de les 182 obres exposades, entre pintures, escultures i gravats. També hi ha 27 peces dipositades pel MNAC, 7 de la Col·lecció Nacional d'Art de la Generalitat i 51 cedides per 19 museus i col·leccions, entre els quals l'Episcopal de Vic, el Diocesà i Comarcal de Solsona, el Monestir de Pedralbes i la Reial Acadèmia de les Belles Arts de Sant Jordi. "Fa molt de goig entrar aquí i veure aquest salt d'escala", celebra Pepe Serra, l'entusiasme del qual és encara més evident mentre periodistes i representants institucionals fan la visita guiada. "Les possibilitats són infinites", diu.

De Viladomat als anònims

El passeig pel museu en revela el sentit expositiu. Hi ha obres dels pintors essencials de l'estil a Catalunya, com Antoni Viladomat, Joaquim Juncosa, Francesc Tramulles i Francesc Pla el Vigatà, i també de Pere Cuquet, l'autor tenebrista de les pintures del retaule major de l'església del Carme de Manresa. No hi falten escultures d'Andreu Sala, Ramon Amadeu, Agustí Pujol i Pere Costa, ni de l'escola manresana com Joan Grau. Però l'encert de Francesc Vilà és la manera com escampa aquestes obres en un recorregut que és un viatge al cor del barroc català, un art religiós però no cortesà, que el mateix museu descriu com "un art que ens interpel·la si el despullem de prejudicis i valoracions parcials que han condicionat la nostra mirada".

Les grans obres conviuen amb peces anònimes que en remarquen el caràcter popular, gairebé "insurgent", segons va escriure Garrigasait. Perquè no es tracta d'explicar el barroc només lloant el més refulgent, sinó d'exposar també l'art més modest, que és l'única manera d'entendre'l en una dimensió més àmplia. Un exemple ho il·lustra perfectament: la Mare de Déu de la Mercè de Viladomat està exposada entre dues pintures anònimes de marededeus, una de més discreta i l'altra modesta de mena. El barroc era una cultura que travessava les parròquies més petites i les catedrals més imponents, i és bo reflectir-ho.

Manresa, cap i casal

El museu fa de Manresa cap i casal barroc; al cap i a la fi, com recorda Vilà, la capital del Bages va viure "un moment esponerós" al segle XVII, amb "artistes, retaulistes i nissagues d'escultors". Però no es queda a Manresa, sinó que obre finestres al barroc que es pot veure arreu del país. Ho fa de dues maneres: amb un audiovisual de propòsit immersiu que recorre diferents particularitats territorials, del Pirineu a Tarragona, de Girona a Lleida; i amb detalls triats amb bon criteri com ara un gràfic sobre l'evolució del retaule barroc a Catalunya que convida a visitar meravelles com el del Santuari del Miracle de Rinar, el de la Casa de Convalescència de Barcelona i el de la basílica de Santa Maria d'Igualada. "El museu de Manresa és el referent a Catalunya per a l'estudi i la divulgació del barroc català i alhora vertebra un projecte ampli i de país", diu la directora general de Patrimoni, Sònia Hernández, que fa una crida a "enamorar-nos del barroc".

És un amor, una admiració, que comença amb una declaració d'intencions en un àmbit titulat La perla retrobada; és a dir, capgirant el significat original de la paraula portuguesa barroco (perla imperfecta), l'apel·latiu pejoratiu amb què la crítica neoclàssica va assenyalar el que considerava art extravagant i desproporcionat. Al llibre País barroc (L'Avenç 2020), Garrigasait recorda la disposició de 1777 de Carles III segons la qual calia "destruir les deformitats arquitectòniques dels edificis" en nom del bon gust i la racionalitat, i la visita que el 1788 va fer l'alt funcionari Francisco de Zamora a Solsona. Davant l'altar barroc de la catedral, obra de la nissaga Morató com el del Miracle, Zamora va quedar horroritzat i va dir que no havia vist res pitjor a la vida, i que en aquell retaule que es burlava de l'autoritat, es covava l'ou de la rebel·lió. "Era una insurgència que calia eliminar. Se'n van encarregar els soldats de Napoleó vint anys després", continua Garrigasait, que més endavant descriu el pedregar per on va rodar el barroc: "Quan es va construir la cultura catalana moderna sobre les bases romàntiques i mites medievals, aquell art resultava incòmode. Semblava decadència, encara que fos vitalitat. La gran foguera barroca de 1936 va culminar dècades de menyspreu culte".

Tanmateix, com s'explica al museu, "cremat, arraconat o retirat, conservat només en documents fotogràfics, el barroc s'ha entestat a mantenir-se viu", i ara ja té un museu nacional a Manresa.