Muma: “Ens sentim culpables dels mals que ens arriben i necessitem l’art per plorar-hi a sobre”

BarcelonaJosep Maria Soler i Casas (Barcelona, 1957) fa molt temps que viu a Suïssa i es mou entre la pintura i l’escultura social, nom que dona a les instal·lacions de milers d’espelmes en espais públics. El seu nom artístic és Muma. Té obra a uns quants museus i empreses de Suïssa, però poca a Catalunya. Per això està preparant una retrospectiva per portar-la a Barcelona el 2024.

I això que va començar fent de músic.

— Entre els 19 i els 25 anys vaig tenir dos grups, vam fer totes les places i festes majors, però vaig entrar en crisi a l'adonar-me que per més que estudiés no seria mai un bon músic, que la meva creativitat demanava una altra sortida, i me’n vaig anar a l’Índia en bicicleta.

Quant temps va trigar?

— Un any i mig, anada i tornada.

Quin va ser l’ensenyament del viatge?

— Que havia de fer estudis, que s’havia acabat l’hora del pati. I controlar la incertesa i la por, que és essencial quan fas art, perquè vas cap al desconegut. I, molt important, en el viatge de tornada vaig conèixer la meva dona, que és suïssa, i per això fa anys que visc a Lausana. 

Però un artista no domina la incertesa a còpia de fer repeticions d’un mateix element?

— És que art i mercat de l’art tenen dues temporalitats molt diferents. He estat professor d’història de l’art i he refusat parlar dels últims 30 anys perquè és per als periodistes, que s’ocupen del temps present. Els historiadors d’art s’ocupen del que ha passat, i hi ha d’haver un temps de dol, una mena de digestió.

On l’acaba vostè, la història de l’art?

— Doncs amb Joan Fontcuberta o Jaume Plensa, però sempre dic als alumnes que, d’aquí uns anys, revisin els últims noms que els dono.

Per què en diu escultura social, de les instal·lacions amb espelmes?

— Perquè són projectes d’art participatiu, no només perquè la gent m’ajuda a col·locar les espelmes sinó perquè m’agrada que hi projectin estats d’ànim, com la que vaig fer per a la Marató de TV3 a l’hospital de Sant Pau el 2020, que volia ajudar a fer sortir el dol. Participar en instal·lacions com aquesta et relaxa, perquè et treu la culpabilitat.

Culpa de què?

— Som en una societat individualista, i com que tenim la impressió de decidir-ho tot i que som culpables dels mals que ens arriben, cosa que no és veritat, tenim la culpabilitat que va amb aquest poder, i necessitem una imatge, una creació artística, per poder plorar-hi a sobre i sentir-nos part d’una cosa que és més gran que nosaltres mateixos. 

I això passa millor si es fa de nit?

— Sí, perquè a la nit el foc és hipnòtic. És més, quan estem davant del foc canviem el tipus de converses que tenim. De dia tenim un llenguatge d’acció i de nit en tenim un de més simbòlic, imaginem un món que no és aquí.

O sigui que a la gent en general ens ve de gust encendre una espelma.

— Molt. Un dia, a prop de Niça, vaig anar a veure que tot estigués bé, i em trobo dos tipus posant espelmes en un lloc que no estava previst en el meu dibuix. Ells no sabien que jo era l’artista i em diuen “fora d’aquí, deixa’ns treballar”, perquè tenien la seva pròpia idea de com havia de ser aquell muntatge. Per mi l’art ha de tenir una interacció amb la societat. A veure, els nazis escoltaven Wagner i això no els feia millors. L’art no pot arreglar la maldat, és la societat, és l’home qui s’ha d’arreglar ell solet. Ara, l’art pot acompanyar, té aquest rol estructural en el subconscient col·lectiu, en el pensament simbòlic, tot el que són coses que ens fan sortir de la banalitat i de la provocació per la provocació.

Això també val per a la pintura?

— Absolutament, una imatge sempre és molt potent perquè t’envia en un món que està fora de la imatge. He après a escoltar les imatges, quan arribo al taller i miro el que està a mig fer i li dic al llenç: tu què vols?

Els escriptors acostumen a dir que els personatges els diuen per on volen que vagi la novel·la.

— I això a l’artista el fa desempallegar del seu ego. I després, per a mi, una imatge ha de ser una epifania, que arribis davant la imatge i t’hi quedis enganxat, que tres mesos més tard encara ens duri.

Vostè fa més de 30 anys que viu a Lausana. Ha anat mutant d’identitat?

— La gent es pensa que Suïssa és un país només de bancs i, en canvi, és un país que s’ha llatinitzat molt.

Vol dir que els trens ja no arriben puntuals?

— Sí, avui el maquinista, quan arriba a destí diu: “Avui el tren ha arribat puntual”. Això vol dir que hi ha dies que no hi arriba. Quan vaig arribar a Suïssa ningú travessava un semàfor en vermell i ara arribes a Lausana i si no hi ha cotxes tothom passa. I a mi m’està bé, m’agraden les societats que són una miqueta més desinhibides, lleugeres, però també m’agrada molt l’aspecte ordenat.

Acaba de fer 65 anys. Li agradaria ser més reconegut a Catalunya?

— Sí, aquí tinc peces en uns quants museus i empreses multinacionals i, en canvi, a Catalunya, tinc molt poca cosa, i no m’agradaria que s’ho quedessin tot els suïssos. Per això estic preparant una mena de digestió d’aquests 30 anys de carrera, una exposició retrospectiva que farem primer a Lausana i després aquí. Estem buscant llocs i contactes per portar-la a Barcelona el 2024. Hem de trobar 120.000 euros.