El MNAC 'ressuscita' l'última gran obra de Carracci

BarcelonaEl 1605, el pintor Annibale Carracci (Bolonya, 1560 - Roma, 1609) va pintar per encàrrec de Juan Enríquez de Herrera un conjunt de frescos a la capella fúnebre que el banquer tenia a l'església de Sant Jaume dels Espanyols, a Roma. Va ser l'última gran obra de Carrracci, que durant la realització va patir una crisi d'una malaltia que ja no li va permetre emprendre projectes de grans dimensions. La capella Herrera va ser un treball molt elogiat d'un pintor que era considerat el millor de Roma i que estava en el seu millor moment, just després d'enllestir els frescos de la galeria Farnese, cim de la pintura barroca romana. Però després de ser arrencat de les parets de l'església el 1835 i repartit entre Madrid i Barcelona, el conjunt es va degradar fins al punt que, el 1971, l'historiador de l'art David Posner va assegurar en una monografia sobre Carracci que les pintures eren irrecuperables.

Si Posner va declarar la mort de l'obra, el Museu Nacional d'Art de Catalunya ha certificat aquest dijous la resurrecció dels frescos de la capella Herrera, que el MNAC i el Prado han restaurat i reunit per primer cop en 187 anys. Primer es van exposar al museu madrileny, que els va presentar al març, i ara ho fa el museu català, que acull fins al 9 d'octubre a les sales d'art del Renaixement i el Barroc setze dels dinou frescos que va pintar Carracci fa més de quatre segles. Els tres que falten encara no s'han pogut localitzar. Després de Barcelona, la mostra viatjarà, lògicament, a Roma. “És una recuperació molt important”, assegura l'historiador Andrés Úbeda, comissari de la mostra. “No ens hem de deixar enganyar pel poc coneixement que actualment hi ha de Carracci: va ser un dels grans de la pintura barroca europea i, juntament amb Caravaggio, va provocar una revolució en l'art de l'època, sortint a pintar al camp i als mercats i prescindint d'intermediaris amb la natura”.

Una restauració "llarga i complicada"

Pepe Serra, director del MNAC, subratlla la “comoditat i fluïdesa” de la col·laboració amb el Prado i el “sentit especial” que té exhibir els frescos en un museu amb una col·lecció tan important de pintura mural arrencada. El muntatge al MNAC serà molt diferent del del Prado i la mostra es podrà visitar independentment o accedir-hi des de les sales de la col·lecció del Renaixement. Els frescos que tenia el MNAC ja s'havien restaurat feia anys, però el procés de restauració dels frescos del Prado ha sigut “llarg i complicat perquè el museu no té restauradors experts en pintura mural i ha hagut de contractar personal especialitzat”. Tanmateix, subratlla el comissari, el resultat és “extraordinàriament satisfactori” perquè permet establir el capítol final en la biografia de Carracci i demostrar que “la col·laboració entre les institucions és desitjable i funciona”.

En la seva recerca, Úbeda no ha aconseguit esbrinar per què després de ser arrencats de les parets de l'església de Sant Jaume dels Espanyols i més tard enviats a Espanya, els frisos es van disgregar entre Madrid i Barcelona (a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi). Sí que ha aconseguit aclarir molts dubtes sobre l'autoria d'uns frescos que van ser pintats tant per Carracci com pels seus ajudants, entre els quals hi havia el brillant pintor Francesco Albani. “Enríquez de Herrera es va sentir decebut i traït quan va saber que Carracci no havia pintat ell sol els frescos –explica Ubeda–. Però així es feia sempre a l'època: el mestre feia el dibuix que guiava l'obra i els frescos es pintaven en un mateix estil sense diferències distingibles”. Per sort, la mostra també inclou dibuixos de Carracci, que ha cedit per a l'exposició la família reial britànica. “La reina d'Anglaterra té una col·lecció impressionant de dibuixos”.