Miquel Barceló: "Vaig triar la versió més fotuda del cartell del Barça, perquè vaig pensar que remouria més"

BarcelonaL'artista Miquel Barceló diu d'ell mateix que és un "bon lector" i un "mal escriptor". "Una prova que no soc escriptor és que escric en francès", adverteix Barceló amb motiu de la presentació del seu llibre de memòries De la meva vida (Galaxia Gutenberg), fruit d'una selecció dels quaderns on escriu des de fa anys, traduïts al català per Emili Manzano i al castellà per Nicole d'Amonville Alegría. Tot i això, aquestes memòries no tenen format de dietari. "L'únic dietari que m'agrada és el que va fer Pere Gimferrer fa molts anys. Dibuixo cada dia i escric molt sovint. Gairebé tots els quaderns són de dibuix, i n'hi ha que no tenen cap paraula; això és un èxit", diu l'artista.

Fora del contingut del llibre, la presentació a l'hotel H10 Casa Mimosa de Barcelona ha servit perquè Barceló parli del seu present més recent, concretament de la polseguera que ha aixecat el cartell commemoratiu del 125è aniversari del Barça: "En tenia alguns de més fàcils, perquè en vaig fer tres o quatre, però vaig triar el més fotut perquè vaig pensar que remouria més. Funciona si vols tenir reaccions; el pitjor hauria estat la indiferència", explica. A més, ha avançat que té previst fer-ne una versió digital amb moviment. L'altre és l'oferiment a la junta constructora de la Sagrada Família per treballar en la decoració escultòrica de la futura façana de la Glòria. Tornar a dialogar amb Gaudí com va fer a la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca? "Inxal·là!", ha exclamat Barceló.

El pes de la fama i la fugida a l'Àfrica

En aquest repàs de la seva vida, Barceló sembla un aventurer del segle XIX que viatja arreu del món i comparteix amb el lector les troballes més insòlites. Evoca els anys fundacionals de la infantesa, en una Mallorca anterior a la massificació turística, i de la destrucció gairebé absoluta de la cultura tradicional, i com sortia a pintar amb la seva mare a l'aire, la mala relació amb el pare i el retrobament tardà amb ell. Del pare, en recorda que quan era un nen li havia ensenyat "els noms dels arbres, els peixos i els aucells". El desig de viatjar es remunta al desig de Barceló de descobrir el món modern i veure pintura en els museus d'arreu. "He trescat molt, però, francament, crec que no hauria pintat gaire pitjor si m'hagués quedat a ca meva", diu l'artista. I entre tots els llocs on ha viscut, Mali va representar la fugida a la pressió excessiva que sentia el 1986. "Vaig ser famós massa jove, n'estava fart de marxants d'art. Per això volia veure el desert, el buit", diu Barceló al llibre. "El que no vaig absorbir als 10 anys, ho vaig aprendre amb ells. Va ser la meva mili, el meu refugi, el meu batxillerat", subratlla.

Un altre aspecte destacat del llibre és el compromís de Barceló amb el seu ofici i els seus coneixements de la història de la pintura. Parla de Goya, però encara és més sucós quan reivindica la figura de Luis Egidio Meléndez, cridat a ser "el Messi de la pintura", però rebutjat una vegada i una altra en el seu afany per ser pintor del rei. "La pintura és com Dràcula, sempre es parla de la seva mort, però sempre ressuscita", assegura. I el fet de pintar, el defineix com una barreja d'"exaltació, angoixa i frustració que enganxa molt", perquè mai està del tot satisfet amb el que fa. "Això no s'aprèn, i si s'aprèn, no aprens res que serveixi per estar tranquil, per això llegir és tan agradable", diu Barceló.

Al llarg del llibre Barceló reconeix l'admiració per Picasso, de qui va visitar tots els llocs on va tenir el taller quan va arribar a París, i també les visites als de Pollock i Willem de Kooning. Així i tot, no ha publicat les fotografies que es va fer amb Andy Warhol i Jean-Michel Basquiat. "Sempre hi ha alguna cosa de psicomàgia als espais dels artistes", explica l'artista.