Miquel Barceló: "Quan va morir el bisbe que em va encarregar la capella de Palma pensava que em fotrien fora"
L'artista mallorquí conversa amb el cineasta Albert Serra en el marc de l'exposició 'Barceló. Tots som grecs'
BarcelonaEn una conversa entre Miquel Barceló i Albert Serra com la que ha tingut lloc aquest dijous a l’Auditori de la Pedrera –i que tancava les activitats de l’exposició Barceló. Tots som grecs– el públic riu, aprèn i descobreix la naturalitat i el geni de dos artistes gegants, però qui més gaudeix són ells dos: Barceló i Serra han xerrat pels descosits durant prop d’hora i mitja, trepitjant-se l’un a l’altre en un frec a frec on no hi ha cabuda per a la impostura ni el regat, només per a l’interès genuí i la generositat amb l’altre.
Serra ha portat la batuta i ha dirigit el focus sempre al pintor, però al seu estil: carregant-se les convencions d’aquests actes, ha obviat totalment l’exposició ("Parlarem del que voldrem", ha dit) per dedicar ben bé mitja hora a comentar dibuixos i pintures de De la vida mía, una mena d’autoretrat il·lustrat de Barceló publicat només a França que el públic, de fet, no podia veure. "Així les imatges són més misterioses", ha comentat divertit Barceló. I ha sigut certament insòlit, i també estimulant, veure els dos artistes discutir amb entusiasme sobre els detalls d’una pintura mentre els espectadors ens l’havíem d’imaginar.
Amb dos conversadors tan desbordants, els temes han sorgit sense parar. "Quan era jove, a Mallorca, tots els meus amics eren poetes –ha explicat Barceló–. Tots morien joves". "Com és d’obligació", ha sentenciat Serra. Barceló reconeix que escriu els seus quaderns ("En tinc 300 o 400 i no sé quin sentit tenen", diu) en un francès "un poc primitiu" per evitar les "vel·leïtats d’escriptor" que tindria si escrivís en català. Així i tot, assegura, només escriu "quan no queda més remei". "Si ho puc dibuixar, no ho escric –afegeix–. Si escric és que alguna cosa no va bé". I són moltes les coses que poden no anar bé en el procés creatiu d’un artista que reclama "el dret al fracàs", en un quadre o en projectes de gran envergadura com la cúpula de la sala dels Drets Humans de l’ONU de Ginebra: "Als sis mesos ho vam treure tot, pensava que era una merda. I el ministre d’allà em va convidar a sopar i jo li vaig explicar el meu dret a fracassar. Ell em va dir que no em preocupés, que tot sortiria bé. Potser es pensava que em volia penjar".
Barceló també ha recordat el seu celebrat treball a la capella del Santíssim a la catedral de Palma. "Va ser difícil improvisar cada dia, sobretot una cosa tan gran. Amb la ceràmica no pots fer marxa enrere. I quan el crist ja estava acabat algú va dir: «Té els collons massa grossos»". L’artista tenia molt present el risc d’acceptar un encàrrec de l’Església. "Gaudí ja va treballar a la catedral de Palma cent anys abans que jo i, quan va morir el bisbe que li havia encarregat l’obra, el van fotre fora. Jo, quan va morir el bisbe que m’havia encarregat la capella, pensava que passaria el mateix. De fet, l’obra va estar aturada un temps. I si la vaig acabar és, crec, perquè va demanar ser enterrat a «la capella de Barceló»".
"M'agradava molt venir a Barcelona a veure els toros"
Pintor i cineasta s’han confessat durant la xerrada admiració mútua ("Conec el cinema de l'Albert des del començament, des d’Honor de cavalleria i El cant dels ocells", diu Barceló) i comparteixen passions: la literatura francesa i la tauromàquia, a la qual Serra acaba de dedicar un documental que està acabant de muntar: Tardes de soledad. "La pel·lícula captura la mort del toro, són tres o quatre minuts d’agonia –explica el director–. I com que, a diferència de les persones, el toro no té consciència d’ell mateix ni de la vida, no és conscient que es morirà. I les imatges reflecteixen d’una manera inequívoca, quasi material, com la vida l’abandona i es va separant d’ell". "És que el brau és un brau fins a l’últim moment –apunta Barceló–. Veure morir els animals és una cosa que em tranquil·litza, perquè ho fan bé. Ho fan bé tot, i els humans ho fem tot malament. Els toros són un resum de la vida i la mort. M’agradava molt venir a Barcelona a veure els toros, llàstima que ja no n’hi hagi".
La conversa també ha derivat cap a l'art rupestre, una obsessió de Barceló que Serra reconeix no compartir però que ha començat a entendre gràcies a les reflexions de l’artista a De la vida mía, que per cert publicarà a casa nostra Galaxia Gutenberg al novembre. El pintor recorda l’admiració que va provocar-li als 80 visitar les coves d’Altamira ("Hi veus la mà d’un sol artista i això és magnífic", subratlla), però les pintures rupestres que més el fascinen són les de les coves de Chauvet. "Tenen 45.000 anys, no hi ha res més antic i és una obra mestra. Tots els lleons tenen la seva pròpia vida, un relat. Com s’ho va fer aquell paio per apropar-se tant a un animal tan perillós... I té solucions pràctiques que després va fer servir Tintoretto". Barceló destaca un mussol "pintat amb el dit" que va memoritzar i reproduir ell mateix moltes vegades. "He arribat a la conclusió que el va fer en nou segons. Més ràpid no es pot fer, i més lentament tampoc", assegura.
