Chiharu Shiota: "Després del càncer vaig tornar a dibuixar"

BarcelonaLa japonesa Chiharu Shiota (Osaka, 1972) s'ha convertit en una de les grans artistes globals. I en una de les més populars, gràcies a unes instal·lacions gegantines fetes amb fils que conjuguen l'admiració amb temes existencials, com les vicissituds de la vida, la mort i les relacions humanes. Shiota ha atès l'ARA per correu electrònic uns dies abans de revelar la gran exposició que estrenarà a la Fundació Antoni Tàpies, a partir de dijous, dins l'Any Tàpies, titulada Cadascú, un univers. 

En una de les seves primeres performances es va cobrir de pintura vermella que no es va poder treure del tot durant mesos i que era tòxica.

— Em volia convertir en el quadre. Normalment poses pintura damunt la tela, però jo volia que el meu cos fos el llenç. Vaig somiar que formava part del quadre. Em costava respirar i estava pensant com em podia moure per crear el quadre. L'endemà vaig crear aquesta performance.

Se sent hereva d'artistes com Ana Mendieta i Louise Bourgeois. Com creu que l'han influït?

— Tinc el mateix sentiment que elles, però parlem idiomes diferents. No ens comunicàvem parlant, però de seguida vaig entendre què volien dir. Vivim en el mateix món.

Diu que els fils són el mirall dels seus sentiments. En quin sentit?

— Quan tinc una sensació negativa, enredo els fils ràpidament. I quan estic en calma ho faig més suaument.

Com van sorgir les col·laboracions amb les comunitats que la proveeixen d'objectes per a les seves instal·lacions?

— Molts dels objectes, els trobo als mercats de vell i en antiquaris, però quan faig una exposició en un museu demano a la comunitat de la ciutat que m'enviïn sabates, cartes o claus.

Les seves obres són sobretot vermelles. Però també n'hi ha de blanques i negres. Cada color té un significat específic?

— Sí, el vermell és com el color de la sang. La sang conté molts significats, com la família, la nacionalitat, la religió i la relació amb els altres. El vermell ens connecta com a persones, però sovint també és com un límit. El negre és com l'Univers, com el cel nocturn, és abstracte i interminable. I al Japó el blanc és la mort, és el color que es fa servir als funerals. El blanc simbolitza el final, però també un començament.

Torna a Barcelona després de la instal·lació que va presentar al Liceu l'any 2021. I la seva primera instal·lació europea, In the begining was... és al projecte Planta de la Fundació Sorigué. Creu que a Europa la seva obra és rebuda d'una manera diferent que en altres llocs?

— Fa vint-i-cinc anys que visc a Europa, no hi veig la diferència, fa tant de temps que treballo aquí... La meva feina és feta a Europa. Si la faig a l'Àsia i després la porto a Europa, potser sí que hi ha una diferència clara. Però no la sé veure. Per a mi, l'art no té fronteres.

Va marxar del Japó perquè se sentia incompresa com a artista i dècades després va ser l'artista seleccionada per al pavelló japonès de la Biennal d'Art de Venècia del 2015. Com creu que la seva obra va ser rebuda al Japó?

— Vaig representar el Japó a la Biennal d'Art de Venècia, però no em sento japonesa o que només faci art japonès, jo mostro la meva obra, el meu art. Era la primera vegada que un artista que no vivia al Japó exposava al pavelló japonès de la Biennal. Em vaig sentir molt honrada. Potser la gent del Japó pensava que no era una obra realment japonesa. Crec que encaixava amb el tema d'aquella edició, que es titulava Tots els futurs del món, de manera que no es va centrar en els països separadament sinó en el conjunt.

Els seus treballs tenen molts punts en comú amb els d'Antoni Tàpies: l'ús d'objectes quotidians, com les cadires i les taules, i la importància de la memòria.

— El tema de la meva obra és l’existència en l’absència: no hi ha ningú, però hi ha algú. No hi ha el cos, però sí l'univers interior d’aquesta persona. Tàpies també feia servir colors i objectes senzills perquè reconeixia que tot l'univers pot existir en un sol objecte. És com un estat de l'ànima.

Hi ha algun aspecte de l'obra d'Antoni Tàpies que li interessi especialment?

— Vaig conèixer la seva obra a l'escola d'art. M'agrada, i també com fa servir els materials d'una manera crua, no decorativa.

Antoni Tàpies va fer els seus primers dibuixos quan estava convalescent d'una greu malaltia pulmonar. El càncer que li van diagnosticar a vostè fa uns anys, ha canviat d'alguna manera la seva aproximació a l'art?

— Vaig deixar de pintar quan era a l'escola d'art, no vaig poder pintar més. Quan em van diagnosticar el càncer, feia deu anys que no pintava. Però després de la malaltia vaig tornar a dibuixar. Quan era a l'escola d'art pensava més en la tècnica, però després d'estar tan a prop de la mort vaig començar a pensar que la tècnica no és important, sinó dibuixar els meus sentiments.

Aleshores va tornar a dibuixar i pintar. Continua fent-ho?

— Sí, encara pinto. I dibuixar ara és com el meu diari.

La seva exposició a la Fundació Antoni Tàpies coincidirà amb una exposició sobre la relació de Tàpies amb el zen. A vostè també l'ha inspirat?

— Vaig néixer al Japó i hi vaig créixer, vaig anar al temple, formava part de la vida, de la meva cultura i de la meva educació. No represento la cultura japonesa ni la cultura zen, però ha estat una part natural de la meva vida.

Diu que les seves obres estan obertes a la interpretació de cadascun dels visitants. Hi ha alguna idea o alguna emoció específica que vol transmetre?

— Crec que la gent pot emocionar-se abans que expliqui la meva obra d'art.

Li preocupa que els seus treballs siguin efímers? En conserva objectes o parts?

— Els meus dibuixos i objectes romanen per sempre, però les instal·lacions són massa grans, la majoria són desconstruïdes. No puc conservar-les, però quedaran per sempre en la memòria dels visitants.

Què diria a la gent que creu que l'art contemporani és difícil?

— Si la gent sap el significat pel qual l'artista crea l'obra, aleshores s'interessa més per l'art contemporani. La gent ho troba difícil perquè de vegades és difícil connectar amb l'obra d'art sense cap explicació. Quan en reben més informació, s'hi senten més connectats i el comprenen més. Com més significat té l'obra, més interessats hi estan.

Quin creu que és el paper de l'artista avui?

L'artista té una visió del món diferent, nova. Els artistes no segueixen l'ordre, senzillament creen. Crec que faltaria alguna cosa, si no hi hagués els artistes. Els artistes treballen fora de la societat, això els fa lliurepensadors, i crec que els humans ho necessitem.