BarcelonaL'artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955) ha tornat aquests dies a Catalunya amb tot un reguitzell de propostes: dijous va conversar amb Julian Barnes al CCCB i aquest divendres s'ha trobat amb uns 400 estudiants de secundària al mateix centre. També aquest divendres i demà arriba al Liceu la Desena de Xostakóvitx acompanyada d'una pel·lícula seva: Oh to believe in another world. A més, aquest dissabte inaugurarà a Lleida l'exposició amb què la Fundació Sorigué mostra per primera vegada el gruix de les obres de Kentridge que té al seu fons, considerat un dels més importants d'Europa.
El director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, afirma que la seva pel·lícula reflecteix "el patiment" de Xostakóvitx i com el músic es relaciona amb el poder. Ha fet alguna referència a l'actualitat?
— D'alguna manera, Vladímir Putin està intentant reinventar els últims dies de Stalin, una figura que s'havia relegat al marge de la història. A Oh to believe in another world hi ha ecos de l'actualitat, però no referències directes. Hi ha imatges de guerra en l'últim moviment, sobretot referides a la Segona Guerra Mundial, però també hi ressona el que està passant a Ucraïna. La invasió es va produir mentre estàvem elaborant la pel·lícula i vam incorporar-hi algunes idees, però el projecte ja estava concebut. Quan la vam presentar va haver-hi països que es van negar a representar-la, perquè no volien programar cap compositor rus. Em sembla un enfocament curt de mires, perquè el més interessant és entendre què vol dir la música. Són coses que no hauríem d'oblidar. No sé si està passant a Europa, però a Sud-àfrica la història es comença a esvanir i a quedar massa lluny de les escoles, i la música no és abstracta, sinó que té una història a dins.
Cargando
No hay anuncios
Ha tingut alguna vegada relació amb el poder?
— No, sempre he tingut un espai per treballar molt obert. A Sud-àfrica als artistes visuals se'ls tenia per tan marginals que no es pensava que poguessin ser una amenaça. Mai vaig tenir la sensació que la policia podia venir a mirar què estaves fent o a interrogar-te. Les pel·lícules sí que havien de passar per una comissió de censura. Un artista negre ho tenia més difícil. I si sorties a les notícies o feies cinema sí que t'observaven més de prop. Fins i tot prohibien algunes novel·les. Però jo feia dibuixos o animacions, i mai vaig tenir la sensació que es fixessin en mi.
Cargando
No hay anuncios
Què li interessa de Xostakóvitx, la Unió Soviètica i Stalin?
— M'interessen sobretot pels límits del pensament utòpic, la seva fi i el col·lapse. Les esperances que hi havia el 1917, i quines van ser les arrels d'aquell col·lapse. No es tracta només de Xostakóvitx: en les primeres pel·lícules soviètiques, com les de Dziga Vértov, hi havia una energia extraordinària que va sorgir de la transformació de la societat. Això va desaparèixer després. Però si penses que ja no és possible aquest optimisme, que era una mica ingenu, on trobes l'energia per treballar? Sempre m'ha interessat la relació entre les possibilitats que va obrir aquell període, abans i després de la Revolució Russa, i l'extraordinària imaginació dels escriptors, cineastes, fotògrafs i artistes de l'època, que d'alguna manera encara ens està passant factura.
Cargando
No hay anuncios
Ha viscut sempre a Sud-àfrica. Ha pensat alguna vegada traslladar-se a un altre país?
— Els meus avis hi van néixer, fa 130 anys que som a Sud-àfrica. M'he plantejat viure en altres llocs, però tenim una connexió molt forta amb el país i els col·laboradors amb qui treballem. Tenim un centre anomenat Center for the Less Good Idea, i hi ha un centre d'art a Johannesburg al qual estic molt connectat. Moltes de les meves obres estan determinades per la meva experiència a Johannesburg.
Cargando
No hay anuncios
Com veu el seu país tres dècades després de l'apartheid?
— Moltes qüestions encara estan per resoldre i empitjoren en comptes de millorar. Soc prudentment pessimista, però s'ha de mantenir l'optimisme i el pessimisme al mateix temps.
Cargando
No hay anuncios
Així que encara hi ha lloc per a l'optimisme.
— Si no ets optimista, si dius que les coses només empitjoraran o continuaran igual, apareix el cinisme. Les idees de grans transformacions sonen falses i impossibles, però en absència de grans idees, els canvis particulars i locals es tornen encara més vitals.
Cargando
No hay anuncios
Com veu Europa des de Sud-àfrica?
— Veig que es tanca cada vegada més. Europa es va fer immensament poderosa i rica al llarg de 300 o 400 anys de colonialisme, gràcies al comerç amb el sucre, l'ivori, la mà d'obra dels esclaus i tot el que va fer possible la construcció d'aquestes ciutats europees precioses. Heu fet tots aquests diners, heu aconseguit el vostre estil de vida còmode, el vostre estat del benestar i la vostra gran educació, i ara tanqueu la porta i no deixeu entrar ningú més? És un moviment extraordinàriament egoista. I això es veu en el creixement de la dreta arreu d'Europa. Ser mesquí s'ha tornat políticament acceptable.
Cargando
No hay anuncios
El dibuix continua estant al centre de la seva feina.
— Sí, realment encara n'és el nucli. Tot i que sigui una peça de teatre, el gruix de la feina consisteix en fer dibuixos. I dibuixar també és una manera de pensar. T'has de deixar portar per un gest i veure en què es converteix. De l'activitat sorgeixen nous pensaments i noves imatges.
Cargando
No hay anuncios
La Fundació Sorigué desplega tota la seva col·lecció de Kentridge
William Kentridge forma part del nucli de grans artistes internacionals que vertebren la col·lecció de la Fundació Sorigué, juntament amb altres grans noms com Anselm Kiefer i Doris Salcedo, i tots ells han marcat el desenvolupament de la col·lecció a partir de línies de treball com el cos, les problemàtiques socials, l'autorepresentació i la reflexió sobre l'ofici de l'artista. "William Kentridge és un puntal de la nostra col·lecció", afirma la directora adjunta de la col·lecció, Gemma Avinyó, amb motiu de la gran exposició amb la qual la fundació mostra per primera vegada el gruix dels seus fons de l'artista sud-africà, conegut sobretot per haver-se endinsat sense fer concessions en la dolorosa història recent del seu país.
La col·lecció Sorigué de Kentridge, que inclou obres des dels anys 90, és considerada un dels fons europeus més importants de l'artista, i el més rellevant per la qualitat de les obres, entre les quals destaquen la macroinstal·lació More sweetly play the dance, exposada a la gravera del grup Sorigué, les pel·lícules de 7 fragments de Georges Meliès, i el conjunt de quatre dibuixos titulat Middle age love. "Són quatre dibuixos de molt gran format on apareix el mateix Kentridge ballant amb la seva dona", explica Avinyó. La mostra inclou treballs de Kentridge d'altres col·leccions com Ulysse: tiro scan, slide, bottle, propietat de la Fundació Macba. Es tracta d'una triple projecció que inclou gravats d'anatomia i imatges mèdiques i que està relacionada amb el muntatge de l'òpera de Monteverdi Il ritorno d'Ulisse in patria. "Kentridge és un artista que representa molt bé els nostres valors com a col·leccionistes i la nostra voluntat d'acostar l'art i la reflexió a tots els públics", afirma la presidenta del Grup Sorigué, Anna Vallès. I com a curiositat, el mateix Kentridge ha cedit una part dels vídeos d'una obra que va presentar al maig a Venècia coincidint amb la Biennal d'Art, Self-portrait as a coffee pot. En un d'aquests vídeos, l'artista assegura, sorneguer, que quan tenia tres anys volia ser "un elefant", però que no se'n va sortir. Més endavant, quan en tenia quinze, volia ser "director d'orquestra", però algú li va dir que per fer-ho calia saber llegir música. Així que va tornar a canviar i va acabar "reduït" a ser artista.
El fil conductor de l'exposició, que està dividida en set sales, és el procés creatiu de l'artista, que s'estén en diferents llenguatges com el dibuix, l'animació artesanal, el cinema, la música, la dansa i l'escenografia. En aquest sentit, Kentridge i algunes galeries i col·leccionistes han cedit alguns dels estendards que apareixen a More sweetly play the dance. En paral·lel a l'exposició a Lleida, la Fundació Sorigué ha cedit al Museu Picasso de Màlaga la macroinstal·lació More sweetly place the dance, que hi estarà exposada entre el 21 de novembre i el 20 d'abril del 2025.