Manifesta reivindica la Ricarda obrint al públic la Casa Gomis

Arribar-hi des de Barcelona no és senzill –dos metros i un autobús si s’agafa transport públic–, però un cop allà, a la platja del Prat, el curt camí cap a la Casa Gomis, la perla arquitectònica de la finca de la Ricarda, té un punt d’iniciàtic. Ara més que mai, esclar, quan l’ombra de l’ampliació de l’aeroport torna a planar sobre la pineda, l’estany, els aiguamolls i els pocs ocells que encara s’atreveixen a aturar-s’hi. El camí està perfectament indicat amb uns cubs informatius que ja són exposició i que expliquen el context, la història i el conflicte d’un espai natural que Manifesta reivindica amb més efectivitat que mil declaracions.

I és que passada la reixa –cal pagar entrada i reservar abans, i ja està molt sol·licitat– s’entra en un altre món que té com a banda sonora la remor del mar i el cant de les cigales durant els pocs segons en què no se sent el brogit del motor dels avions que s’enlairen. Les escultures de Moisès Villèlia puntuen el caminoi de terra i, més endavant, les pissarres de Larry Achiampong –amb frases com ara “Sobre la nostra sang i els nostres ossos es va fundar la vostra ciutat” escrites amb guix diverses vegades com un càstig– apareixen aquí i allà entre les esparregueres i la pinassa del jardí. I, a la fi, la casa. L’havia vist tantes vegades retratada que era com si ja la conegués. Esplèndida. Amb els mobles originals d’Antoni Bonet Castellana, l’arquitecte que va dissenyar aquesta joia del racionalisme que en el seu temps va acollir vetllades de gairebé tots els grans artistes d’avantguarda catalans. Per descomptat que aquí l’obra que tots anem a veure és la casa, però dins i fora hi ha una bona varietat d’obres que, amb més o menys èxit, estetitzen la xafarderia de veure com vivien els rics il·lustrats.

Algunes obres ja hi eren per encàrrec inicial del matrimoni Gomis Bertrand, com ara el mural tèxtil de Magda Bolumar al menjador; i d’altres hi podrien haver estat també des de l’inici sense desentonar, com els gravats de Tàpies, les ceràmiques de Chiara Camoni, el neó d’Enrique Ramírez o les fotografies de Carlos Pérez Siquier. N'hi ha que, tot i ser antigues, reviuen amb nova força al mostrar-se juntes, com és el cas de les fotografies de Fina Miralles i el vídeo d’Ana Mendieta que comparteixen, en una de les habitacions dels nens, una mateixa visió poètica sobre la dona, la natura i el dolor. I d’altres s’han fet, o refet, per a la biennal, com el projecte Competició de Pesca no Il·legal, sobre les espècies invasores, del col·lectiu Embassy of the North Sea, o el Parlament dels arbres, d’Elmo Vermijs, sobre la resiliència dels boscos i la reivindicació dels seus drets. 

Hi ha també el treball d’investigació de Lola Lasurt sobre Els Amics del Sol, que recupera el passat –també amb una sèrie de tres performances– d’aquest moviment naturalista pioner amb la recopilació de part del seu arxiu. Però d’arxius, abundants en aquesta biennal, ja en parlarem, perquè els que s’exposen a la Gustavo Gili, una altra joia arquitectònica del racionalisme català, s’han de degustar a poc a poc i explicar amb calma. Hi haurà molt a veure a Manifesta 15. Comença l’espectacle.