Manifesta planta la llavor d'un futur millor a les Tres Xemeneies
Els col·lectius marginalitzats són una esperança de futur en els treballs de Jokkoo Collective, Gabriel Ventura i Rosa Tharrats
Sant Adrià del BesòsUna de les grans obres de la Manifesta 15 Barcelona Metropolitana no surt destacada a la guia de la biennal. De fet, està pensada per passar desapercebuda. Es tracta dels treballs per fer accessible al públic, i segur, l’edifici de turbines de l’antiga central hidroelèctrica del Besòs, coneguda popularment com les Tres Xemeneies. És una de les principals seus de la biennal, i potser la més llaminera, ja que obre les portes al públic per primera vegada. Així que no és estrany que aquest dissabte al vespre unes 3.000 persones desbordessin el recinte per assistir a la inauguració oficial, presidida per la fundadora de Manifesta, Hedwig Fijen; la consellera de Cultura, Sònia Hernández; l’alcaldessa de Sant Adrià de Besòs, Filo Cañete; l’alcalde Barcelona, Jaume Collboni, i el ministre de Cultura, Ernest Urtasun. L’acte l'ha presentat la periodista Laura Sangrà i ha inclòs les actuacions de Brincadeiras i La Prenda Roja i una sessió de DJ de Jokkoo Collective.
Les Tres Xemeneies són la seu principal del clúster de la biennal titulat Imaginant futurs, però la selecció d’obres exposades fa pensar que abans de plantejar que s’ha produït un canvi d’etapa cap a un futur més just i sostenible cal purgar els estralls ecosocials que afecten el món d’avui, des de la catifa vegetal de Diana Scherer, que evoca el passat negrer de la família Güell, fins a l’hivernacle d’Ugo Schiavi amb plantes contaminades del solar adjacent de la central.
El futur pertany als desclassats
Altres treballs exposats es pot dir que són una proposta per redreçar el present escoltant col·lectius sovint maltractats: el rètol del col·lectiu Claire Fontaine, "When women strike the world stops" [Quan les dones fan vaga el món s’atura], reivindica el paper clau de les dones que van treballar a la central, encara que només representessin l'1% dels treballadors. I els integrants del Jokkoo Collective s’han associat amb Cantdefine.me per crear una instal·lació audiovisual que homenatja les comunitats que recullen i reciclen metall.
Sigui com sigui, el respecte per la natura és el missatge més present entre el conjunt, com la bandera de Jeremy Deller que rep els visitants amb el lema “Parla amb la terra i ella et respondrà”. Entre les obres exposades a l’exterior de la central, criden l’atenció les escultures gegants de Choi + Shine Architects, evocadores de les garotes teixides amb la col·laboració de 120 veïns i veïnes del barri de la Mina.
Les formes canviants de l'arquitectura repressiva
D’altra banda, la ruta per les diferents seus de la Manifesta per l’àrea metropolitana inclou alguns encerts. Per exemple, entre les obres noves dels artistes catalans participants en la biennal, com ara el projecte Un Segle d’Arquitectura Europea, de Domènec, al MAC Presó, ubicat a l’antiga presó de Mataró, obra de l’arquitecte Elies Rogent i el primer exemple d’aplicació de panòptic de l’estat espanyol. El projecte de Domènec es basa en la idea del filòsof Giorgio Agamben que el paradigma de l’arquitectura del segle XX, més que el racionalisme, és el dispositiu del camp de concentració, i en el qüestionament de la neutralitat dels dispositius arquitectònics.
Una part de la proposta de Domènec, que té un caràcter sobretot documental, consisteix en reconstruir l’antic mur que separava el mòdul dels homes del de les dones i que va ser enderrocat quan les dones van marxar del centre. L’objectiu de Domènec és, com diu ell mateix, “recuperar part de la memòria oblidada de l’edifici” i “modificar l’experiència física dels visitants”, perquè han de tornar enrere per veure completament la presentació del projecte, que inclou els plànols d’uns trenta llocs diferents, des del 1914 fins ara, com camps de concentració, camps de refugiats, centres d’internament d’estrangers (CIE) i altres edificis que van ser utilitzats temporalment com a llocs de detenció –estadis, universitats o places de toros– de persones de col·lectius com els jueus, els gitanos, els republicans espanyols, els croats a Sèrbia, els serbis a Croàcia, els comunistes a la Finlàndia del 1918, el col·lectiu LGBTI i els refugiats de la guerra de Síria, entre d'altres.
També a l’antiga presó de Mataró, Eva Fàbregas ha instal·lat, dins d'unes esquerdes i en llocs insòlits, algunes de les seves escultures toves per injectar una nova vida a l’edifici.
A Santa Coloma de Gramenet, al centre La CIBA, el vídeo de Gabriel Ventura i Rosa Tharrats El riu era verd i blau i groc té el ritme amansit d’un conte oriental filmat per Pasolini. I un efecte balsàmic i al mateix temps polític per homenatjar el riu Besòs amb subjectes fora de la norma i racialitzats com les persones queer o els membres de la comunitat sikh. “A sota del riu hi havia un altre riu, el riu de la vida inventada. M’hi vaig banyar, i vaig canviar de nom”, diu un dels personatges.