"Jo vull ser més vostre": el llegat més polític de Tàpies

BarcelonaAntoni Tàpies (1923-2012) va participar en les quatre Biennals d’Art de Venècia entre els anys 1952 i 1958. Va deixar d'anar-hi quan va descobrir que les caixes on viatjaven les obres anaven marcades amb el rètol “Material de propaganda”. En la llavor del seu compromís polític hi havia la identificació amb grans referents com Pablo Picasso i Joan Miró. I des de la Caputxinada del 1966, es va despertar el seu “activisme”, com es pot veure a l’exposició del Museu d’Història de Catalunya Tàpies. Art i activisme, des d'aquest dimecres fins al 2 de febrer.

“Difícilment trobarem un artista tan compromès políticament i socialment”, diu el comissari de la mostra, l’historiador i crític Albert Mercadé. “El Tàpies políticament compromès s’ha mostrat sempre d’una manera parcial, i aquesta és l’exposició més completa on es pot veure el Tàpies més pròxim als moviments socials”, subratlla. Amb la trajectòria de Tàpies es pot repassar la història recent de Catalunya, des de l'etapa de la revista Dau al Set, la Caputxinada i el seu vincle amb el PSUC, fins a l’Estatut del 2006. També es pot veure com es va solidaritzar amb causes internacionals com la lluita contra l’apartheid, la guerra dels Balcans i l’ecologisme. “Jo vull ser més vostre”, diu Mercadé citant una de les afirmacions que Tàpies fa al llibre Memòria personal, la redacció del qual va començar unes setmanes després de la Caputxinada. “Tàpies va passar a l’acció des de la reflexió i la introspecció”, diu el comissari.

Entre els plats forts de l’exposició hi ha la pintura 7 de novembre, provinent del Parlament de Catalunya, que es va poder veure fa alguns mesos a la gran retrospectiva de l’artista al Museu Reina Sofia de Madrid; el cartell d’una exposició a la galeria parisenca Maeght amb la paraula “Assassins”, amb què Tapies va denunciar l’execució de Salvador Puig i Antich; i el llençol amb les quatre barres que va pintar perquè el signessin els assistents, entre els quals hi havia grans personalitats de la cultura catalana com Joan Fuster, Josep Lluís Sert, Joan Prats i Carles Santos, en un sopar en homenatge a Joan Miró a París el 1974, coincidint amb la seva gran exposició al Grand Palais. “Aquest llençol va més enllà de donar suport a Miró i reflecteix els grans valors de democràcia, llibertat, avantguarda i compromís que Tàpies reivindicarà amb la seva obra al llarg dels anys”, explica Mercadé.

Entre els més de 150 treballs i documents exposats, entre dibuixos, pintures, gravats, cartes, pel·lícules com No compteu amb els dits i altres documents, n’hi ha molts d’inèdits, com els gravats en què es basen molts dels cartells exposats i un dibuix que Tàpies va regalar als monjos durant la Caputxinada. 

Sigui com sigui, el compromís polític de Tàpies no implica que negués l’“autonomia” de l’obra d’art per no caure en extrems com el realisme socialista que havia vist als anys 50 i que abominava. “Tàpies creia que el compromís social passava per la llibertat expressiva que en ell creia que tenia la capacitat de despertar consciències”, conclou Mercadé.