El llegat d'Antoni Tàpies esclata a Madrid

MadridAntoni Tàpies (1923-2012) estava permanentment alerta: feia esbossos de les seves grans pintures matèriques en uns quaderns, de vegades desvetllat en plena nit després d’haver somiat amb una obra concreta. Es posava a pintar a finals d’abril, al seu estudi al domicili familiar del carrer Saragossa de Barcelona, i després al de la masia de Campins, amb la col·laboració inestimable de la seva dona, Teresa Barba, que li havia comprat les teles i les fustes que li havia demanat. El mateix Tàpies explicava com algunes obres són la reacció d’unes altres, i quan les exposava en una galeria o en un museu trobava a faltar l’atmosfera en què les havia creat.

“Tant si l’exposició era bona com dolenta, Tàpies es quedava amb el regust que trobava a faltar alguna cosa que tenia a veure amb la pràctica de l’art, amb la manera de treballar, que no s’acabava de reflectir en les exposicions”, explica Manuel Borja-Villel, comissari d'Antoni Tàpies. La pràctica de l’art, la retrospectiva del centenari de Tàpies que obre les portes aquest dimecres al Museu Reina Sofia de Madrid. De fet, la mostra, coproduïda amb la Fundació Antoni Tàpies, la va programar el mateix Borja-Villel durant la seva etapa com a director del Reina Sofia (2008-2023).

Es tracta de l'exposició més ambiciosa que s’ha dedicat a l'artista, amb unes 220 obres de tota la seva trajectòria, un 40% de les quals són de la Fundació Antoni Tàpies i de la família, sobretot dels anys 90 cap endavant. També hi ha alguns documents inèdits, com ara dos quaderns d’esbossos. “Amb l’estudi buit i els quaderns –explica Borja-Villel–, Tàpies generava una mena de composició, un entorn, un ambient on l’espectador entra i comença a veure una sèrie de relacions d’una manera afectiva, una sèrie d’elements que estan sempre en moviment, que en un moment poden ser un peu i en un altre una cosa abstracta”.

La recreació de com devien ser alguns d’aquests entorns és la gran novetat de l’exposició. “Establim un pont entre Tàpies com un artista monumental que explica la història d’aquest país i la història d’Europa des de la segona meitat del segle XX i entre les idees, pulsions i línies de treball de l'artista, que tenen avui tot el sentit, encara més que abans”, afirma Borja-Villel. Com diu també el comissari, algunes d’aquestes línies són "la relació entre l'art i la ciència, on la matèria pensa i és poesia; la relació entre l'home i la natura, l'home i el que no és humà, i en un temps d'algoritmes i intel·ligència artificial, la importància del que és poètic".

Tot plegat, la directora de la Fundació Antoni Tàpies, Imma Prieto, ho resumeix en un debat de caràcter existencial. “Hi ha moltes maneres de definir Tàpies, assumint que és un artista polièdric. Però per a mi n’hi ha una que ens exigeix que la seva obra tingui alguna cosa per dir-nos, i és la reflexió que va fer de la dicotomia entre la vida i la mort. D’alguna manera, en aquesta pulsió s’estremeix tota la resta, el que és polític, social, humà, l'amor...”, diu Prieto.

Una exposició per revelar Tàpies als joves

És la sisena exposició que Borja-Villel dedica a Tàpies al marge de les que va fer quan va dirigir la Fundació Antoni Tàpies i el resultat és magnífic. “És una exposició impactant fins i tot per a mi, que conec molt l’obra del meu pare”, afirma el fill gran de l’artista, Toni Tàpies, que té el desig que aquesta mostra serveixi per donar a conèixer el llegat el seu pare entre els més joves. I Borja-Villel avisa que les fotografies no li faran justícia: "Em sap greu per als instagrammers, però hi ha una sèrie d'elements i matisos que exigeixen la presència a la sala, exigeixen la memòria del cos que, davant una obra, recorda la que ha vist abans".

L’exposició, que estarà en cartell fins al 24 de juny, està dividida en deu àmbits i el recorregut sembla circular. Al començament es pot veure un dels autoretrats que Tàpies es va fer al llit quan va estar convalescent d’una tuberculosi els anys 1942 i 1943. Més endavant, totes les mirades convergeixen en el capçal del llit que hi ha a la pintura fúnebre Ni portes ni finestres (1993), en un dels plats forts de la mostra, la sala dedicada als anys 90. “Quan li van donar el Lleó d’Or a la Biennal d’Art de Venècia, Tàpies es va adonar que a pocs quilòmetres, a Bòsnia, hi havia una guerra civil que el va fer pensar en la seva història, en la seva memòria”, diu Borja-Villel. Aquest episodi no serà estrany al públic català, perquè el 2022 la conservadora de la fundació, Núria Oms, el va recordar presentant l’exposició Tàpies. Malenconia.

Passa el mateix amb la sala on hi ha les grans pintures que Tàpies va presentar a la Documenta III de Kassel el 1964, perquè es van poder veure també a la fundació el 2019. A Madrid, aquestes obres són un dels atractius de l'exposició, juntament amb altres treballs que fa molts anys que no es veuen junts o que no s’havien vist mai a l’Estat, com Gran relleu negre (1973), del Museu Meadows de Dallas, i Gran pintura (1958), del Guggenheim de Nova York. També és remarcable la sèrie Cartes a Teresa, situada al cor de la mostra. “Són unes cartes d’amor i a la vegada unes cartes de la vida quotidiana”, diu Borja-Villel. En canvi, quan l’exposició arribi a la Fundació Antoni Tàpies al juliol, entre altres canvis, aquesta sèrie i la d’Història natural no hi seran per deixar espai a treballs menys coneguts a Barcelona. 

El valor absolut de la pintura

“Tapies és un pintor que no està limitat per una visió formalista, tradicional i retrògrada de la pintura. És un pintor per a qui la pintura ho és absolutament tot, hi veu amb els ulls de la pintura”, adverteix Borja-Villel. Amb l’encert en la selecció d'obres, crida l’atenció la coherència, la potència i l’equilibri amb què Tàpies es va desplegar des dels autoretrats inicials fins a les últimes obres, entre les quals hi ha Ona i xifres (2006), i en materials i llenguatges diversos com les matèries, els vernissos i les pintures i escultures fetes amb objectes corrents. “Les matèries suposen un salt superficial, formal, molt gran, però per dins l'artista és el mateix, al nivell d'una genealogia més profunda”, diu Borja-Villel.

És curiós veure al Reina Sofia l’obra propietat del Parlament de Catalunya 7 de novembre, evocadora de la constitució de l’Assemblea de Catalunya el 1971, en una sala on el posicionament polític de Tàpies té un marcat accent catalanista i de compromís amb els drets humans. Com ja s’havia fet públic, hi ha també L’esperit català que, entre molts altres lemes, reclama “el dret al tiranicidi”; l’escultura feta amb una pila de plats dels monjos de Sarrià que van acollir la Caputxinada, i la pintura A la memòria de Salvador Puig Antich (1974). “En aquest homenatge a Puig Antich, Tàpies va qüestionar un cert tipus de pintura massa literal i buscava l’element poètic, indesxifrable, on els problemes es resolen a partir de preguntes, no a partir de respostes”, conclou Borja-Villel.