L'hora de les artistes: cauen els mites, brillen les obres

MaastrichtLes històries de les artistes sovint ens han arribat esbiaixades pels tòpics. Una artista que n'ha patit molts és la pintora del segle XVII Diana di Rosa (Nàpols, 1602-1643), contemporània d'Artemisia Gentileschi. La recuperació de Di Rosa va començar fa una dècada i ara és present a l'estand de la galeria Porcini a la fira Tefaf amb la primera obra signada de la vintena que se li atribueixen. Es tracta d'una Santa Cecília amb un àngel a la partitura de la qual es pot llegir "Jo Diana di Rosa", un fet poc habitual perquè en aquell moment les artistes sovint no tenien permís per signar. Així que veu la llum cada vegada amb més força una artista que va quedar eclipsada per Artemisia Gentileschi i pel taller familiar eminentment masculí en el qual va treballar. "El llenguatge de Diana di Rosa és típicament napolità", afirma el professor Giuseppe Porzio, l'expert més important en la seva obra. "Es caracteritza per un naturalisme dolç i elegant, sensible a la carnalitat de les figures i al mateix temps atent als detalls i la preciositat dels vestits", explica Porzio. A més de Santa Cecília amb un àngel, la galeria Porcini exposa una altra pintura de Di Rosa, l'escena bíblica Rebeca i Eliezer al pou.

La recerca sobre Diana di Rosa ha permès desfer molts equívocs, com ara recuperar el seu nom propi en lloc del malnom d'Annella di Massimo, que va rebre per la relació artística que va mantenir amb el també pintor Massimo Stanzione. Un altre és el de la seva mort: no s'han trobat proves que a Di Rosa l'assassinés el seu marit, el també pintor Agostino Beltrano, perquè estava gelós de la relació platònica que mantenia amb Stanzione.

Una altra artista italiana singular, però ara poc coneguda pel gran públic és Juana Romani (1867-1923), encara que al seu temps va ser una artista d'èxit i, com diuen des de la galeria londinenca Lullo Pampoulides, "va ser venerada pels poetes i elogiada pels crítics més severs dels salons d'art". Les seves obres, com Dona davant un fons marró, que venen en aquesta galeria per 70.000 euros, criden l'atenció per la barreja de misteri, erotisme i els seus personatges femenins, tant els anònims com aquesta dona com una Magdalena que hi ha a la venda la galeria de Daniel Katz. El final d'aquesta artista va ser dolorós: quan tenia 37 anys va començar a tenir al·lucinacions paranoides, per la qual cosa la van ingressar en un sanatori on va passar vint anys, i això va fer que la seva obra caigués en l'oblit.

Els personatges salvatges de Germaine Richier

Les artistes de la segona meitat del segle també van haver de lluitar contra molts greuges: l'escultora francesa Germaine Richier (1902-1959), a qui ara el Centre Georges Pompidou dedica una exposició, va coincidir amb Alberto Giacometti al taller del deixeble d'Auguste Rodin Antoine Bourdelle, però més endavant no va tenir el mateix èxit que Giacometti. Germaine Richier va ser la primera dona a qui el Museu d'Art Modern de París va dedicar una exposició. Però el seu reconeixement es va tòrcer per la seva mort prematura i perquè, com que no va tenir hereus directes, el seu llegat va quedar repartir entre tres nebodes, el seu nom va caure en l'oblit. "Era molt famosa a Europa i els Estats Units, abans que Louise Bourgeoise, i estava representada per la prestigiosa galeria Maeght", adverteixen a la Galerie de la Béraudière, on exposen obres de diferents moments de la seva trajectòria. Entre elles destaca una figura femenina titulada Le Grain, una rara escultura de bronze fosa per la mateixa artista que té un preu de 2,5 milions d'euros. Per descriure les deformacions que es poden trobar en les seves escultures, la mateixa Richier assegurava: "Sempre que trobo una forma la destrueixo". Així que en les seves escultures conviuen el que és natural i el que és monstruós.