Juan Ignacio Vidarte: "L'efecte Guggenheim s'ha malentès moltes vegades"

BarcelonaDesprés de prop de trenta anys, Juan Ignacio Vidarte (Bilbao, 1956) va anunciar a la primavera que abandona la direcció del Guggenheim de Bilbao, en un moment àlgid del museu, que ha estat una de les fites més importants de les polítiques culturals a l'Estat des dels anys noranta i el motor d'una transformació estructural de Bilbao que s'ha intentat imitar en moltes altres ciutats.

Tanca la seva etapa com a director després d'un any amb uns resultats històrics. I numèricament, entre el juny i l'agost d'enguany han tingut el segon millor estiu de la seva història, amb 473.493 visitants.

— Ja li havia donat voltes al fet que era convenient obrir una etapa en la direcció del museu. Hi vaig començar a reflexionar una mica després que el museu fes vint anys, però de seguida va arribar la pandèmia. Després es va produir la renovació de la direcció de la Fundació Guggenheim de Nova York, i em semblava que aquest tipus de canvis és millor fer-los quan les coses van bé, i afortunadament, el museu estan anant molt bé. L'any passat va ser històric, va ser l'any amb més visitants de la nostra història, i enguany ha sigut fins i tot una mica millor.

Quin és el repte més important que haurà d'assumir la futura direcció del museu?

— El repte més gran és mantenir el museu com una institució rellevant en l'àmbit europeu. No crec que el del Guggenheim de Bilbao sigui un model esgotat, i jo em trobo molt bé i molt il·lusionat, però intel·lectualment sí que crec que és bo, després de vint-i-set anys i més de trenta en aquest projecte, donar l'oportunitat perquè hi hagi una mirada fresca que tingui un horitzó de deu o quinze anys per poder desenvolupar el capítol següent.

La programació del museu ha inclòs exposicions d'art africà i asiàtic, i de nombroses artistes. Totes elles representen reivindicacions per fer els museus més plurals.

— La programació d'ara del museu és més diversa que la de fa 25 anys, i crec que l'ampliació dels paràmetres geogràfics i de gènere s'està produint d'una manera molt natural, molt fluida, gens forçada per una imposició de quotes, ni modes ni tendències.

Què li sembla l'etiqueta d'art polític o social?

— Una institució com un museu, almenys com el que jo dirigeixo, té una vocació social, i això vol dir que també és una institució política. Amb això vull dir que, amb les seves activitats i la programació, el museu ha de generar un espai en què les diferents idees i les diferents visions i els diferents estils es puguin confrontar i es puguin veure, diguem-ne, en un espai segur, en un espai que no confronti, sinó que doni l'oportunitat perquè es desenvolupin aquest tipus d'idees i de missatges. Es tracta de donar l'oportunitat als nostres visitants de conèixer, d'entendre i interpretar el que està passant, sense que el museu assumeixi una bandera i sense un missatge ideològic.

¿Els museus han canviat molt des que va començar?

— Sí. Quan el Guggenheim de Bilbao es va començar a definir fa més de trenta anys, es va plantejar amb una vocació gairebé disruptiva, en el sentit d'entendre que la cultura podia ser una variable de transformació i que el museu podia tenir-hi un paper. El Guggenheim de Bilbao també va ser innovador respecte al mateix rol dels museus, perquè fa trenta anys ja anticipàvem que els museus serien institucions cada vegada més rellevants socialment. Sempre ho han sigut, però les funcions, d'estar centrades específicament a col·leccionar, conservar i exposar, s'han ampliat per ser espais d'interacció social i d'entreteniment. Però, per això, les mateixes institucions han hagut de canviar i fugir d'un funcionament molt centrat en el mateix museu o en col·lectius molt concrets per ser institucions obertes a la col·lectivitat, i amb el missatge fonamental d'intentar ser institucions educatives, en el millor sentit de la paraula, de connexió i d'acostament a la cultura, intentant arribar al públic més ampli possible, però sense banalitzar el missatge.

Què li sembla el fenomen de les exposicions immersives, o les noves institucions que es fan dir museus però que no compleixen algunes de les seves funcions essencials? ¿Creu que poden tenir un efecte banalitzador?

— Entenc que aquesta mena d'experiències juguen amb situacions que es veuen socialment com que la capacitat d'atenció i concentració cap als missatges és clarament més limitada i la hiperproliferació d'estímuls visuals, i amb l'espectacularitat o la presumpta espectacularitat de determinades manifestacions. Això fa que la competició per l'atenció del possible visitant sigui cada vegada més gran. No crec que la nostra missió sigui pontificar contra un altre tipus d'experiències, però sí que això ens apuja el llistó com a museus, però sense banalitzar el missatge, perquè el que està passant amb moltes d'aquestes experiències és que s'està banalitzant el missatge, i d'alguna manera s'està prostituint una mica, perquè moltes d'elles estan basades en obres d'art reals.

En tot aquest temps l'anomenat efecte Guggenheim no s'ha tornat a produir d'una manera tan profunda. Però vostè ha explicat que el museu va ser només un dels factors que van transformar la Bilbao en crisi dels anys 80.

— Caldria consensuar la definició de l'efecte Guggenheim, perquè s'ha malentès moltes vegades. Sempre he explicat l'efecte Guggenheim a Bilbao com un efecte que ha tingut el museu, la cultura com un catalitzador d'un procés de transformació que tenia moltíssims altres ingredients, dins un conjunt de mesures o d'iniciatives de transformació en què la cultura jugava un paper fonamental, però no era l'únic element.

De quines altres mesures es tracta?

— Si el Guggenheim fos a la Bilbao dels anys 80 sense cap altre canvi, sense que la ria s'hagués sanejat, sense que s'hagués desenvolupat tot el sistema metropolità de comunicacions, sense que hi hagués hagut un procés de transformació de la base econòmica i de la indústria, sense tots aquests elements de canvi addicionals, l'efecte no hauria estat el que ha estat.

També parla de la importància de poder mantenir el projecte.

— El museu ha pogut jugar aquest paper perquè hi ha hagut un projecte de funcionament, de finançament i d'operació sostenible al llarg del temps. Aquest poder el museu l'ha pogut tenir mitjançant una programació amb una ambició que només ha estat possible gràcies a tenir un model així. Com s'ha vist en molts casos, intentar replicar sense reconèixer el factor de les altres mesures i el model sostenible de funcionament ha sigut un fracàs anunciat. Però, esclar, moltes vegades és massa potent la imatge simplista que una ciutat en crisi es transforma com a conseqüència que algú té una idea genial de fer un edifici més o menys espectacular i dir que és un museu, i que això és la vareta màgica que tot ho transforma. Això és una simplificació absurda. Les coses no funcionen així.

Tot i això, l'edifici de Frank O. Gehry és excepcional.

— És una de les seves obres mestres i ha complert tots els desitjos i tots els objectius que li vam plantejar. D'una banda, ha sigut un element fonamental de la transformació urbanística d'aquesta zona de Bilbao, Abandoibarra, que fa trenta anys era una zona marginal i ara és un dels espais d'oportunitat d'aquesta ciutat, i continua sent un senyal d'identitat visual fonamental per projectar-nos cap al món. Però, a més a més, i fonamentalment, l'edifici ens aporta uns espais únics per presentar les obres d'art.

Dos terços del finançament del Guggenheim de Bilbao són privats, mentre que a l'Estat el model publicoprivat de les institucions culturals no és gaire habitual.

— La sostenibilitat financera del museu està assentada en una estructura d'obtenció de recursos, dels quals aproximadament una tercera part provenen de la mateixa activitat del museu, com la venda d'entrades, la botiga, els restaurants. Un altre terç d'aportacions privades: tenim un col·lectiu de més de 130 empreses que formen part de l'estructura de membres corporatius del museu i un col·lectiu de gairebé 25.000 amics les aportacions dels quals són fonamentals per mantenir aquest equilibri financer. Després, una tercera part dels recursos provenen de les subvencions del govern del País Basc i la Diputació de Biscaia. I aquest model ens ha permès mantenir l'ambició de funcionament i de programació que ha estat la que ha generat aquesta roda positiva en la qual s'ha aconseguit tenir una programació atractiva, fer que el museu tingui un nombre de visitants ampli; això ens permet generar uns recursos per poder mantenir aquesta programació i, per tant, per no haver de recórrer a la necessitat de més aportacions públiques.

El finançament públic sí que va ser essencial a l'inici del projecte.

— Tot i que el finançament públic sigui minoritari des del punt de vista de la nostra operació anual, el lideratge públic va ser fonamental perquè la inversió necessària per posar-lo en marxa, per construir l'edifici, per anar creant la col·lecció, va ser 100% pública. En el patronat conviuen els representants de les institucions públiques, de la Fundació Guggenheim de Nova York i els representants de les institucions i empreses privades col·laboradores. Crec que és un model que té futur, el que passa és que és un model que requereix desenvolupar-lo, i això implica cessions per totes les parts.

El turisme cultural és un model de turisme desitjat per moltes ciutats, tot i que en ciutats com Barcelona i Amsterdam comença a haver-hi protestes contra la massificació.

— Crec que el turisme té bona salut i el turisme cultural també, malgrat les premonicions que alguns feien abans de la pandèmia, que aquest model desapareixeria. Però és un fenomen i una activitat que, per descomptat, requereixen una gestió molt prudent. Que tingui bona salut no vol dir que no generi grans problemes i sobretot en determinats llocs, com Barcelona, Venècia, Florència i Amsterdam, on realment l'excessiu nombre de visitants genera una sèrie de distorsions i defectes negatius. Lògicament, això cal intentar corregir-ho, però no es tracta de matar el turisme ni evitar el turisme cultural, sinó prendre mesures perquè sigui més sostenible per als habitants d'aquesta ciutat, però també per a la qualitat de l'experiència dels turistes.

Continuarà vinculat a la Fundació Guggenheim en iniciatives estratègiques relacionades amb la constel·lació de museus Guggenheim. ¿També en el futur del projecte de la segona seu del Guggenheim de Bilbao a la reserva de la biosfera d'Urdaibai?

— El projecte d'Urdaibai dependrà de si el patronat del museu decideix desenvolupar-lo. És un projecte que encara està en una fase d'anàlisi que requereix un consens institucional que està en procés de forjar-se i que encara no s'ha materialitzat. Si es materialitzés, jo aportaria allò que demanin de mi, el que pugui aportar per la meva experiència i pel meu coneixement del projecte fins ara.